CONDUCTISME I COGNITIVISME, RUPTURA ENTRE DUES TEORïES
La intenció
d'aquest treball
és, d'una banda, analitzar la
postura de dues teories i explicar l'enfocament que segueixen pel que fa al tema de
la
formació de conceptes. Són:
el CONDUCTISME i el COGNITIVISME, en particular el PROCESSAMENT D'INFORMACIÓ.
D'altra banda, m'he abocat a l'anàlisi d'aquests
dos corrents
des d'una
perspectiva històrica, posant l'accent en les seves diferències,
moment de ruptura i aplicant un enfocament
epistemològic: el programa
d'investigació de Lakatos, pel que fa a la seva estructura.
1 - INTRODUCCIÓ
L'adquisició
dels conceptes ha estat un tema
important dintre de les
teories de l'Aprenentatge. S'ha tractat
d'explicar aquesta
adquisició al llarg del temps recorrent a diverses teories les bases de les quals es remunten a
preguntes tals com: Els
conceptes són
innats? Es formen a través de l'experiència? Són una
resposta a l'estímul perceptiu?
El meu interès en aquestes
dues teories, Conductisme i Cognitivisme, neix
del fet que la
primera (Empírica) ha estat un corrent molt
fortament arrelat en el pensament durant el segle XX,
superat per la
segona (Cognitiva), la qual cosa representa una
interessant ruptura des del punt de vista científic.
M'ha interessat
treballar sobre
l'origen d'ambdues, el seu abast i també els seus punts febles.
CONDUCTA i MENT: En quina es pot confiar més a l'hora de basar un estudi
psicològic? Sobre
quin de les
dues és possible l'obtenció
del coneixement científic? La primera
és observable, la segona, no.
En quina es
van basar els defensors de la postura
conductista per
a considerar la
conducta i no la
ment el seu camp d'estudi? Aquestes són preguntes que
tractaré de respondre a continuació.
1.1 -EPISTEMOLOGIA I CONEIXEMENT
Les teories
clàssiques del coneixement s'han plantejat abans de res la pregunta:
"Com és possible el coneixement?", que
ràpidament es va diferenciar en una
pluralitat de problemes, referits a la
naturalesa i a les
condicions prèvies del coneixement lògico-matemàtic, del coneixement
experimental, del psicofísic, etc. El postulat
comú per a les
diverses epistemologies tradicionals és que
el coneixement és un fet
i no un procés
i que si les
nostres diferents fórmules de coneixement són
sempre incompletes i les
nostres diverses ciències encara incompletes, el que s'ha
adquirit està adquirit i pot llavors ser
estudiat estàticament. (Piaget, J., 1998)
D'altra banda, actualment, sota la influència
convergent d'una sèrie de
factors, es tendeix
a considerar dia a dia el coneixement com
un procés, més que com estat. La
raó prové, en part,
de l'epistemologia
de les
filosofies de les
ciències.
Els canvis,
dintre de les
ciències, no es donen sense ser
acompanyats de crisis i obliguen en tots els casos a
un treball constant
de reorganització reflexiva, de forma tal que l'epistemologia científica
s'ha convertit progressivament en una
qüestió dels propis científics: els
problemes de la
"fonamentació" s'han incorporat més
i més al
sistema de cadascuna de les
ciències en qüestió.
Per exemple, si es decideix
adonar del conjunt dels coneixements només a través de la
l'"experiència" no es pot
justificar aquesta
tesi sense intentar l'anàlisi de què
és l'experiència, llavors s'arriba
a recórrer a les
percepcions, a les
associacions, als hàbits, que són
processos psicològics. Però com les
filosofies empiristes van néixer molt abans que la
psicologia experimental, es van contentar amb les
nocions del sentit comú i amb una
descripció abans de res especulativa, cosa que va
impedir veure que l'experiència
és sempre assimilació a estructures. (Piaget, j. 1998)
Quant a les
epistemologies platonitzants, racionalistes o aprioristes van creure trobar,
cadascuna d'elles, algun instrument
fonamental de coneixement aliè, superior o anterior a l'experiència.
L'epistemologia
és la
teoria del coneixement vàlid i tot i que aquest
coneixement, segons Piaget (Piaget,
J. 1998), no sigui
mai un estat
i constitueixi
sempre un procés, aquest procés
és essencialment un passatge d'una
validesa menor a una
validesa superior.
1.2 - ANTECEDENTS
HISTÒRICS
Pou, en Teories Cognitives de l'Aprenentatge, (1997) explica que
Ebbinghaus opinava que la
psicologia té un llarg passat, però una curta història.
Si bé el
creixement de la
Història de la
Psicologia s'ha produït "cap a davant", amb els
successius canvis metodològics i conceptuals que hi ha hagut en aquest
segle, també, d'alguna
manera, la Història
de la
Psicologia s'ha perllongat "cap a endarrere" recuperant com
a propis els
problemes i les vicissituds de més
de vint segles de tradició filosòfica occidental. Els
canvis que hi han hagut, especialment en els
últims quaranta anys, han convençut, segons Pou, a molts psicòlegs que la Història de
la seva disciplina
va començar molt abans del que la
frase de Ebbinghaus feia suposar.
Això no significa que la
ciència psicològica hagi
nascut en la
Grècia antiga, però és interessant analitzar temes
i conceptes que
ja es tenien en compte, que
despertaven inquietuds en els
pensadors d'aquelles
èpoques, que
van tenir origen en el pensament humà
segles abans de l'aparició
de la
Psicologia com
a ciència social i moderna tal com la
coneixem en el present.
Molt encertat és l'esment que Pou fa
en la
introducció al llibre anteriorment esmentat de la
idea de Jorge Luis Borges, segons la qual són els successors
els que creen
als precursors. Els successors
d'aquelles idees
originades pels precursors
han estat els que els han donat forma, les han
inserit en un marc
d'investigació científica
i no han quedat en mera especulació.
M'ha resultat
de gran
interès furgar en els
orígens llunyans de les
concepcions racionalistes i empiristes, ment i experiència, i és per això que,
almenys la història
de la meva anàlisi em duu
a èpoques tan llunyanes del que seria realment l'aparició
de la
Psicologia moderna com
a ciència social.
Aquesta història, llavors, es remunta
al segle IV
abans de Crist, quan en la
Grècia Antiga es debatien qüestions
i conceptes que,
molts segles després, passarien a constituir el nucli dels problemes que
estudiaria la
Psicologia Cognitiva. L'escola
de filosofia fundada per Plató per
a difondre les idees de Sòcrates, va reflexionar sobre la
naturalesa del coneixement i sobre
el seu origen. Plató presenta el coneixement com
a projecció de les
nostres idees
innates. Quan s'aprèn,
es duu fins
a la consciència aquelles idees que des de
sempre estaven en l'ànima. Aquesta
doctrina platònica ressorgirà en la
tradició filosòfica occidental en el pensament racionalista i idealista de
Descartes, Leibniz o Kant,
i serà recuperada per
a la
psicologia per alguns
autors representatius del moviment cognitivista
actual, com Fodor
i Chomsky, entre altres.(Pou, 1997)
Enfront del corrent racionalista iniciada per
Plató s'aixeca una altra
tradició que
té el seu origen precisament en el deixeble predilecte d'aquest, Aristòtil, el
qual rebutja la
doctrina de les
idees innates, substituint-la per la
de la "tabula rasa" sobre
la qual es van imprimint les
sensacions. D'aquesta forma, el
coneixement procedeix
dels sentits que doten a la
ment d'imatges, que
s'associen entre si segons
tres lleis: la
contigüitat, la
similitud i el contrast
(Carpio,
1974). Així,
Aristòtil pot ser
considerat com
el pare de l'associacionisme, que
en els
segles XVII
i XVIII assolirà amb Hobbes, Locke i Hume
la seva màxima
expressió dintre de la
filosofia, dominarà el pensament del conductisme, tindrà una influència
decisiva en la Història de la
Psicologia i específicament, en la
Psicologia de l'Aprenentatge.
1.3 - EL SEGLE XX
A grans trets, el segle XX
estaria caracteritzat pel domini, primer,
del CONDUCTISME, i segon,
per la
PSICOLOGIA COGNITIVA. Aquesta història de la
psicologia en el segle XX
està emparat en les idees de
KUHN pel que fa al desenvolupament i el canvi
en els
moviments científics,
la qual narra l'existència
de dues revolucions
paradigmàtiques, seguides
pel seu corresponent període de ciència normal. La
primera revolució es produeix
en la segona
dècada del segle i dóna
lloc a l'aparició
del conductisme, com
a resposta al subjectivisme i a l'abús
del mètode introspectiu. El conductisme es consolida
a partir de 1930 entrant en un període de ciència normal, caracteritzat per l'aplicació
del seu paradigma objectivista,
basat en els
estudis d'aprenentatge mitjançant condicionament, que considera
innecessari l'estudi
dels processos mentals superiors per
a la
comprensió de la
conducta humana.
L'expansió
del paradigma, que desemboca en
múltiples anomalies empíriques, al costat de l'embranzida
de diversos factors externs a la
psicologia, com són les
noves tecnologies cibernètiques que
vénen de la
mà de la
Teoria de la
Comunicació, la Lingüística
i la pròpia
Cibernètica, faran que
el paradigma conductivista entri en
crisi a partir de 1950. A mitjan aquesta
dècada, serà substituït pel processament d'Informació que,
recolzant-se en la
metàfora de l'ordinador, farà possible l'estudi
dels processos mentals que
el conductisme marginava. D'aquesta forma s'entra
en un nou període de ciència normal, aquesta
vegada sota
el domini de la
psicologia cognitiva. Aquest
període arriba fins als
nostres dies.
El Processament d'Informació constitueix
el paradigma dominant dintre de l'enfocament
cognitiu actual. Però la seva validesa està sent contestada des de posicions
cognitives, i són
abundants les crítiques a
les seves insuficiències, limitacions i promeses incomplertes (Pozos, j. 1997).
1.4 - ELS
PARADIGMES: KUHN I LAKATOS
La teoria de les
revolucions científiques
de Kuhn neix com
a resposta a la
pretensió popperiana
que la ciència avança
mitjançant la
falsació
sistemàtica dels enunciats que formula (Pozos, l978). Amb les seves anàlisis històriques Kuhn
aconsegueix
demostrar no només que els científics
no busquen sistemàticament falsejar
les seves teories, sinó fins i tot que
aquestes perviuen amb considerables proves
empíriques en la seva contra.
D'aquesta forma,
Kuhn desacredita l'experimentació com la causa
fonamental del progrés científic.
Segons la seva concepció, no és la força de les
dades la que fa que
un paradigma sigui
substituït per un
altre, ja que els
paradigmes són
en si mateixos incommensurables. Aquesta
substitució respondria més
a criteris externs, ja siguin
generacionals o de demandes
socials, que
a criteris de racionalitat científica.
Pozos explica que aquesta
última idea
serà rebutjada per Lakatos,
que el seu falsacionisme
metodològic pot
concebre's com
un intent de
síntesi entre les posicions
de Popper i Kuhn.
Lakatos coincideix
amb Kuhn
en el predomini dels paradigmes (en la seva terminologia, "Programes
d'Investigació Científica") sobre les
dades, però admetrà amb Popper que són
finalment les
dades les que constitueixen els
àrbitres del canvi en les
teories científiques.
Segons Lakatos, tot programa
d'investigació consta
de dos components distints: un nucli ferm,
constituït per les
idees centrals
i un cinturó protector d'idees auxiliars,
la missió de les quals és precisament impedir que
el nucli pugui ser refusat
empíricament. Lakatos considera que
mai una
teoria pot ser
falsejada
per un fet. Les
dades en contra
d'una teoria són simples
"anomalies". Tota
teoria, en la mesura que
no ho explica tot, conviu amb
nombroses anomalies simultàniament. Davant
d'elles pot
reaccionar de dues formes
distintes: senzillament desentenent-se'n o incorporant-les al cinturó
protector. En qualsevol cas,
el nucli de la
teoria o programa
d'investigació es manté intacte. La
falsedat
d'una teoria
no la
produeixen les
dades empíriques sinó l'aparició
d'una teoria millor.
Segons Lakatos, una teoria
és millor que una altra
quan: 1- pot
predir fets que l'anterior
no predeia, 2- explica
l'èxit de la
teoria anterior, 3 – corrobora
empíricament el seu contingut.
El que caracteritza una bona
teoria, o segons Lakatos:
"Programa
d'Investigació Progressiu", és la seva capacitat per
a predir i incorporar fets
nous, enfront d'altres
teories o "Programes
d'Investigació Regressius", que
es limiten a explicar allò conegut. Un programa pot ser
progressiu teòricament quan realitza
prediccions noves encara que no siguin
corroborades, o empíricament, quan corrobora alguna d'aquestes
prediccions. Un programa
progressiu pot
deixar de ser-ho quan esgota
la seva capacitat predictiva i es mostra
incapaç d'estendre's cap a nous dominis. I, al revés, un programa regressiu pot
convertir-se en progressiu si aconsegueix
fer noves prediccions parcialment corroborades.
*Lakatos
pensa que una nova
teoria s'imposarà sobre
una altra
de vigent, quan, llavors,
a més d'explicar tots els fets
rellevants que
ella explicava, s'enfronta
amb èxit a algunes
de les
anomalies de les quals la
teoria anterior no podia adonar. Així
s'assegura una
continuïtat entre les teories
successives. Aquesta
continuïtat és consistent amb el caràcter acumulatiu del progrés del
coneixement científic.
Quant a les
Teories de l'Aprenentatge, el marc
epistamològic
de Lakatos
és el més adequat.
En el present treball
analitzarem les
següents qüestions: Què constitueix
el nucli del programa condusctista?
En què es diferencia aquest programa
de l'enfocament cognitiu? Aquest
serà el tema
de reflexió de les
següents pàgines, pel que fa al camp d'estudi que representa
l'àrea de l'Adquisició
dels conceptes.
2 . - ELS
CONCEPTES: NATURALESA, FUNCIÓ I ESTRUCTURA.
La definició
de CONCEPTE és molt
complexa. Per exemple, els
filòsofs empiristes com Mill
suposaven que les persones adquirim
conceptes mitjançant un procés
d'abstracció que suprimeix els detalls
idiosincràtics que
difereixen d'un exemple a un
altre. (Lard,
l990). En conseqüència, la
majoria dels experiments han utilitzat una tècnica en
la qual els subjectes
han de descobrir l'element comú que subjau a un
concepte. No obstant això, els
conceptes quotidians no consisteixen en la
conjunció o disjunció
de característiques,
sinó més aviat en relacions entre elles.Laid dóna
l'exemple de "taula", no com una mera
conjunció de potes i tauler, sinó com que les
potes "suporten "el tauler.
Un altre
aspecte dels conceptes de la
vida diària és que
els seus exemples pot ser que no tinguin
un element en comú. Wittgestein,
en les seves "Investigacions Filosòfiques" presenta
l'exemple del que denominem
"jocs". Segons la seva postura, no hi ha res que sigui
comú a tots els jocs,
excepte similituds i relacions (Laird,
l990). A més, va sostenir que els
conceptes depenen, no d'elements comuns, sinó de xarxes de similituds que són com
les
semblances entre els membres
d'una família.
Aquesta idea
va obtenir popularitat en els
anys setanta. Els teòrics van
plantejar que
el món es conceptualitza
en termes d'estereotips, prototips, marcs o guions. No ens
dedicarem a cadascun d'aquests, tasca sobre
la qual caldria esplaiar-se llargament, però sí
que podem dir que,
encara que la
terminologia difereix, les teories
subjacents són
extraordinàriament semblants:
un concepte especifica les característiques
típiques dels membres de la
classe; aquest
concepte no té condicions
necessàries i suficients, i tampoc té límits clars
2.1 – LA CONCEPCIÓ
CLÀSSICA (ENFOCAMENT CONDUCTISTA)
Vegem quÈ
diu Gardner
referent a la
categorització del món (Gardner,
l996). Ja els grecs
classificaven en grups els objectes comuns i corrents
del món. Aquests
grups són
diferenciàbles
per determinats atributs que
serveixen de criteris definitoris.
En la teoria
clàssica de la
formació de conceptes trobem les següents característiques:
1- Les
categories són
arbitràries. Els
rubros
poden agrupar-se de qualsevol quantitat de maneres a fi de constituir
categories. 2 - Les
categories posseeixen atributs definitoris o crítics. Tots els
membres d'aquesta
categoria comparteixen aquests
atributs, cap membre d'una altra
categoria els comparteix,
i no existeix
superposició alguna entre els
membres d'una
categoria i els que no ho són. 3 - La
"intenció"
(o suma
d'atributs) d'una
categoria determina
la seva "extensió" (la
quantitat d'objectes del món que la integren
en qualitat de membres). Per tant, no té cap sentit
pensar que una
categoria pot
estar dotada d'una estructura interna tal que alguns dels
seus ítems sobresurtin
respecte als altres com a membres
"millors". Els límits són
estrictes i no hi ha confusió possible: un triangle és gran i vermell o no ho
és.
Aquestes
premisses estan presentades en les seves formes més pures,
però ja des de l'època
dels empiristes anglesos -
branca de la
filosofia que
adoptarà el conductivisme
es van plantejar objeccions enfront d'aquesta
visió extrema
de les
categories. Aquesta
posició clàssica va tenir ampli arrelament
fins a mitjans d'aquest
segle, quan Ludwig Wittgestein
i els seus seguidors
van llançar contra
ella un desafiament que en les
últimes dècades va rebre considerables reforços dels treballs portats a terme
en les ciències
de la
conducta.
Eleanor Roseh va ser
possiblement la
cognitivista que més
va soscavar amb les seves crítiques la concepció
clàssica. Se li assesta
a aquesta
teoria un fort cop a través d'una sèrie de
treballs pertanyents a un domini que,
inicialment la
concepció clàssica havia adoptat com
a propi: el de
la designació dels colors.
Aquí es comprova,
per exemple, que
des d'un punt de vista
purament físic, res
ens indica
on acaba la
designació d'un color i on comença la de
l'altre (Leech,1978).
En síntesi, l'espai cromàtic, lluny de ser
un domini adequat per a
estudiar els
efectes que
el llenguatge té sobre
el pensament, semblava constituir un exemple primordial de la
influència de certs
factors cognitius perceptuals
subjacents sobre la formació
i referència
de les
categories lingüístiques. Podem
esmentar aquí que els
processos cognitius no eren objecte d'estudi
del conductisme, el qual sí
adheria a la
teoria clàssica de formació de conceptes. Això ho
aprofundirem quan analitzem
el programa
d'investigació d'aquesta
teoria.
Tornant al tema de Rosch,
Per què van
desbaratar aquestes
troballes la
formació clàssica de la
formació de conceptes? La
raó és la
següent: durant molts anys s'havia pressuposat que les
línies demarcatòries
dels colors
eren traçades en forma
arbitrària per cada cultura, i que els
individus no feien més que
reflectir aquests
límits en les seves pròpies classificacions. Ara, Rosch
posava en tela de judici aquestes
argumentacions: nega l'existència
de límits fixos
o rotunds entre les
categories: molts dels seus membres es troben entre
dos o més
categories per sobre
les seves fronteres.
2 . – ELS
PROTOTIPS I ELS EXEMPLARS (ENFOCAMENT COGNITIU)
La idea
que els
conceptes no tenen una estructura
determinística
assimilable a una lògica de
classes no és nova en psicologia. En lloc de classes lògicament definides,
es postula l'existència
d'un mecanisme automàtic de categorització d'estímuls basat en prototips.
Wittgestein,
per exemple, rebutja la concepció
clàssica que tots els exemplars
d'un concepte tenen una sèrie
d'atributs comuns i proposa que el que uneix
a aquests exemplars
dintre d'un mateix
concepte és una certa semblança
"familiar", basat en una
semblança no transitiva entre els membres
de la
categoria.
Pou cita a
Rosch
en la seva definició de prototip: " Per prototips de categories s'entenen
en general els
casos més clars
de pertinença a la
categoria, definits
operacionalment pels judicis
de la gent
pel que fa a la
bondat de pertinença a aquesta
categoria ". (Pozo, l997, pag,.101)
Rosch, com ja vam esmentar
anteriorment, reprèn aquesta idea
en els seus estudis sobre
formació de conceptes naturals, que
seran un nou punt de partida
d'un nou enfocament
en l'aprenentatge de conceptes.
Incompatibles amb la
posició clàssica, s'han anat desenvolupant models que
assumeixen una
posició probabilística,
segons la qual, la
possessió dels atributs del concepte per part
d'un exemplar
i la seva pertinença a la
categoria no són una qüestió
de "tot o gens",
sinó de graus o probabilitats. Segons la
concepció probabilística la majoria
dels conceptes són com membres
d'una família,
no sempre tenen atributs comuns suficients, no tots són exemplars
igualment representatius de la
categoria i les
fronteres del concepte són
borroses.
Rosch considera que
el món percebut no conté atributs o trets independents entre si, sinó que
està estructurat segons tres principis. En primer lloc, els
atributs no ocorren per separat.
Rosch considera que
el món posseeix
en si mateix una estructura
correlacional que és la base de les
categories naturals.
En segon
lloc, aquesta
estructuració no només arriba
a les
relacions entre
trets, sinó també a l'existència
de nivells
d'abstracció o d'inclusió jeràrquica. Es creu
en l'existència
d'un nivell bàsic d'abstracció, en el qual l'economia
cognitiva en la
categorització seria òptima. Finalment, Rosch pensa que,
encara que l'estructura
correlacional
del món no és perfecta, sent de fet
un continu estimular, l'estructura
de les
categories es veu
completada mitjançant la seva representació en forma
dels ja esmentats prototips, que a més de preservar aquesta estructura
correlacional, permeten fragmentar el continu estimular en unitats discretes.
Segons aquests principis, els
conceptes posseeixen una doble estructura.
En primer lloc, tenen una estructura vertical,
segons la qual, tot
concepte està inclòs en una
jerarquia de nivells
d'abstracció que comprèn
tres nivells:
un nivell bàsic, en el qual els subjectes
aprenen fàcilment els noms, tenen ràpid
accés a aquests, els
recorden immediatament, etc. Els
objectes pertanyents a aquest
nivell bàsic dintre d'una
categoria comparteixen similituds perceptuals
i trets funcionals. Per exemple, en l'àmbit del mobiliari, una
cadira és un objecte
de nivell bàsic; en el del món animal, ho
és un gos o un ocell. Els
objectes de nivell bàsic contrasten amb els
d'un nivell superior anomenat supraordinat
(el mobiliari, respecte a la
cadira; el regne
animal, respecte a l'ocell o gos), i també amb altre
nivell subordinat
(el balancí,
respecte a la
cadira; el tord,
respecte a l'ocell). Els nens petits tenen gran propensió
a designar tots els objectes
en el nivell bàsic. En definitiva, els
individus arriben a ser
capaços de designar i classificar objectes pertanyents a aquests
diversos nivells,
però tendeixen a adherir sempre al nivell bàsic d'organització.
AL proposar aquestes idees, es
desafien cadascun dels principis fonamentals que se sustentava la
concepció clàssica. Abans que
arbitràries, les
categories són vistes com
motivades. Elles reflecteixen l'estructura
perceptual
del subjecte, el subjecte no és passiu, s'emfatitza la classe d'accions que una
persona pot
portar a terme i l'estructura física i material
del món. No estan conformades per característiques
definitòries, com
ja hem vist,
sinó que
alberguen prototips i els
membres menys
prototípics
d'elles són
segons el grau que s'assemblin
a aquest. Les
categories posseeixen una estructura interna i
això al seu torn té
AL
proposar aquestes idees, es
desafien cadascun dels principis fonamentals en què se sustentava la
concepció clàssica. Abans que
arbitràries, les
categories són vistes com
motivades. Elles reflecteixen l'estructura
perceptual
del subjecte, el subjecte no és passiu, s'emfatitza la classe d'accions que
una persona pot
portar a terme i l'estructura física i material
del món. No estan conformades per característiques
definitòries, com
ja hem vist,
sinó que
alberguen prototips i els
membres menys
prototípics
d'elles són
aprhesos
segons el grau en què s'assemblin
a aquest. Les
categories posseeixen una estructura interna i
això al seu torn té conseqüències psicològiques: com
ja va ser
esmentat, els
conceptes del nivell bàsic resulten els més
ràpidament designats i recordats.
Quant a la seva formació, Rosch postula que els
conceptes es desenvolupen a través dels mateixos principis que
governen la
formació de les
pròpies categories: "la
maximització" de la
validesa de les
claus i de la
semblança categorial (Pozo, l997). La
validesa de les
claus és un concepte proposat per Rosch per a
explicar l'adquisició
dels conceptes. Segons la qual "la
validesa d'una clau donada
x com a
predictora
d'una
categoria i la
probabilitat condicionada x/i s'incrementa
a mesura que augmenta la
freqüència amb la qual la clau x s'associa
a la classe
i "i" disminueix
a mesura que augmenta la
freqüència amb la qual la clau x s'associa
a altres
categories distintes d'i". (Rosch,
1978, en Pozo, l997, pag.
97). El prototip seria, segons la
formulació de Rosch,
l'exemplar,
real o ideal, dels atributs més freqüents.
En totes aquestes
conductes i accions,
es postula la presència
de la ment com
a motora del procés perceptual, mentre que
en la teoria
clàssica, adoptada per l'enfocament conductista,
és la
conducta la que dóna
el significat
al concepte, una
vegada que
aquesta ha estat disparat.
Segons Rosch, com ja hem
esmentat, la
formació de conceptes s'inicia
en les
categories bàsiques; s'aprenen per mitjà
de la
percepció visual
i la
interacció sensorial-motriuz
amb l'objecte
i, d'aquesta forma,
serien les
primeres divisions del món. Encara que no és part
del present treball,
es pot
esmentar en aquest
punt que l'anteriorment exposat ens duria més endavant al procés
constructivista,
on el subjecte
és actiu en la
construcció de la
realitat que
l'envolta.
D'altra banda, els
partidaris de la
teoria de l'exemplar, són aquells que
interpreten que les
categories estan representades per aquell concepte (l'exemplar) que recull els trets
més
comuns en la
mateixa. Aquests
conceptes s'adquireixen i emmagatzemen com
casos individuals. L'atribució
d'un estímul nou a una
categoria es produeix
per un procés
de comparança amb els exemplars
emmagatzemats en la
memòria, component present
en la teoria
cognitiva del PROCESSAMENT DE LA
INFORMACIÓ. La
formació de conceptes es basa llavors, en
un procés
de comparança de similitud en la
memòria de treball. Els
conceptes no s'emmagatzemen, sinó que
es formen de manera ad hoc en el moment del seu ús.
Els defensors
de la teoria
de l'exemplar
no són molt
específics pel que fa als processos d'aprenentatge. Rebutgen l'abstracció com procés
bàsic per a l'adquisició
de conceptes, però no formulen cap alternativa
coherent a l'abstracció, que és el procés
acceptat per posicions
associacionistes. Pozos considera que en la
seva formulació és insuficient com
a teoria de conceptes. No obstant això, es mostra com una
teoria eficaç des del punt de vista
representacional
i s'ajusta a les demandes
de les noves
teories computacionals, basades en representacions implícites més que
explícites (models mentals o de memòria distribuïda en lloc d'esquemes o
prototips).
Aquest èxit
empíric i aquesta
adequació pel que fa a les
noves teories computacionals pot
resultar enganyós, ja que aquestes
teories no poden donar compte de la
formació de conceptes més enllà del laboratori. Les
situacions experimentals són
restrictives: proves
de retenció a curt
termini, situacions artificials en lloc de naturals i altres variables
d'interacció.
Dades empíriques i estudis portats a terme per enfocaments cognitivistes,
ens diuen que els
conceptes són una
abstracció, i aquesta és la idea dels
partidaris del prototip, les característiques
del qual ja han estat presentades.
2.2.1 – LUDWIG WITTGESTEIN: LA PRECISIÓ
Al començament del segle, Wittgestein (Gadner,
l998) – que
no només va ser un dels
sostenidors
del Cercle de Viena, sinó el seu inspirador – havia subratllat la
importància de la
lògica i la
necessitat de precisió en el llenguatge, així com la
conveniència de guardar silenci
quan fos
impossible arribar a aquesta
precisió lingüística.
Per a aquest autor, el llenguatge és un conjunt vague i
fracmentari
d'elements, i un mitjà de comunicació indispensable per
als individus; però tant pot il·luminar les coses com
enfosquir-les, ja que
és la xarxa
a través de la qual passa
necessàriament qualsevol altra
experiència. Els
conceptes no són
ni construccions
mentals ni idees
abstractes existents en el món, sinó que
han de ser
capacitats que els
individus poden emprar d'una
manera acceptable per
a la resta
de la seva comunitat; dita en termes generals, els
conceptes no són
sinó una
manera de realitzar coses.
Wittgestein era escèptic
referent a això: el
màxim que
un analista pot
esperar, és comprendre millor
com opera el
sistema de la
llengua i com han arribat a plasmar-se les
nostres idees
gràcies a pràctiques lingüístiques
de la nostra
comunitat. Tot esforç
per esbrinar el que realment esdevé,
deixant de costat el llenguatge i prenent els
conceptes com
entitats aïllades,
està condemnat
al fracàs. I la
glorificació de la lògica
o de conceptes abstractes desproveïts d'utilitat dintre de la
comunitat a la qual pertany
és irrellevant i manca
de fonaments filosòfics.
Sigui com
sigui, com
ja va ser dit
anteriorment, la
formació de conceptes en la
ment humana
ha estat i serà font d'investigació i debat.
De fet, comença
a acceptar-se la idea que en la
formació de conceptes conviuen dos tipus d'estructura
i de processos. D'una banda, els
conceptes tenen un procediment d'identificació que respon als
models probabilístics;
d'altra banda, tenen un nucli que sembla
adoptar una estructura lògica,
consistent en la
posició clàssica. D'aquesta forma han
començat a sorgir models duals de la
formació de conceptes, que
assumeixen la
coexistència entre
ambdós tipus d'estructures.
Veurem ara una anàlisi dels programes que van
intentar explicar la
formació de conceptes des del seu enfocament
particular. Em limitaré a la
presentació del programa Conductista
i al programa Cognitiu del Processament d'Informació.
3 . EL PROGRAMA
CONDUCTISTA
3.1 PRESENTACIÓ HISTÒRICA DEL CONDUCTISME I CARACTERÍSTIQUES.
En 1913, John Watson
va llançar la
revolució conductista,
afirmant que
el tema d'estudi adequat de la
psicologia no era
el funcionament de la
ment sinó l'examen de la
conducta objectiva
i observable. Basant-se en estudis fisiològics, va proposar que totes les
activitats psicològiques podien explicar-se comprenent els
reflexos que
s'estableixen en les
porcions superiors del sistema nerviós. Aquesta era una
psicologia molecular, pura i simple, que
anava del particular al general.
Watson
rebutjava gran part
del programa de la
psicologia tradicional i gairebé tots
el seu mètodes: no més
sensacions o intencions, a partir de llavors,
només era
pertinent l'observació
de la
conducta manifesta. La descripció
i explicació dels estats i continguts
de la consciència
devia ser
reemplaçada per la
predicció i eventualment el control de la
conducta. Els
termes mentalistes
quedaven expulsats del vocabulari del psicòleg.
Tota una
generació de científics
es va formar en aquesta
òrbita: Clarck Hull. BF. Skinner, Kenneth Spenser, IL Thorndike
van contribuir a assegurar que entre 1920 i
1950 la
psicologia als Estats Units fos conductista.
Aquí podem
parlar d'una
ruptura entre les posicions
anteriors i les
ja esmentades acceptades per la
comunitat científica
del moment. Una
autoritat tan eminent com
el Nova York Estafis declarava en 1942 que
el conductisme havia inaugurat una
nova època intel·lectual
de l'home. La
ruptura s'havia donat
pel que fa al mètode científic
implementat anteriorment a aquesta
revolució: la
introspecció, val
dir, l'autoreflexió
d'un observador ben
ensinistrat sobre la
naturalesa i el decurs de les seves pròpies pautes de pensament. Encara que aquesta
introspecció va ser
suggestiva, no va generar aquesta
acumulació de saber que és
decisiva per
a tota ciència. L'introspeccionísme, llavors va
caure sota
el seu propi pes
i va ser
derrocat agressivament pel programa
d'investigació que
en aquell
moment ho va
superar.
Un element decisiu del cànon conductista era la
supremacia i el poder
determinant del mitjà. Consideraven que els
individus no actuaven de la manera que ho
feien amb motiu de les seves pròpies idees
i propòsits, o perquè el seu aparell cognitiu posseís certes
tendències estructurants autònomes,
sinó que
operaven com
a reflectors
passius de diverses forces
i factors presents
en el mitjà.
Es van postular els
principis de condicionament i reforç per a
descriure com es produïa l'aprenentatge. Els
conceptes, per exemple, segons la
tradició clàssica descrita
anteriorment, s'adquiririen a través de cadenes associatives simples entre
un estímul i una
resposta.
2 . – EL NUCLI CENTRAL
DEL PROGRAMA CONDUCTISTA
El nucli central
del conductisme està constituït per la seva concepció antimentalista.
És la versió més crua de
l'associacionisme. Situat en la
tradició associacionista que neix
amb Aristòtil, el conductisme comparteix la teoria
del coneixement de l'empirisme anglès,
l'exponent del qual és Hume, el qual va postular que
el coneixement humà
està constituït exclusivament d'impressions
rebudes a través dels sentits (Carpio,
l977). Les idees que es
formen d'aquestes impressions són còpies que recull la
ment i que
perduren una
vegada que
desapareixen les impressions.
El coneixement s'assoleix mitjançant l'associació
d'idees
segons els
principis de semblança, contigüitat espacial i temporal i causalitat. Aquests són
els
principis bàsics del pensament en l'empirisme de Hume.
Amb diverses variants, tots els
conductistes
es basen en aquests
principis per
a la
descripció i explicació de la
conducta humana
i animal (Crystal
,
1971).
Atès que
inicialment som, segons el conductisme, una
"tabula
rasa" i tot ho vam adquirir
del mitjà per mecanismes associatius, reforçats per la
recompensa i el càstig,
és lògic que aquesta
teoria prengués com
a àrea fonamental d'estudi
l'aprenentatge. L'estructura
de la
conducta és una còpia de les
contingències o covariacions
ambientals.
Analitzem la
concepció antimentalista
d'aquest programa.
No és que neguin l'existència
de la ment, sí
que rebutgen l'ús
de la
introspecció. L'estudi científic ha
de ser portat a
terme, com
va ser
presentat anteriorment, a través de mètodes objectius,
és a dir, índexs conductuals. La
ment, si existeix, és necessàriament una còpia de la
realitat, un reflex
d'aquesta i no al revés. Aquest
és el principi de correspondència que
també seria un
dels trets nuclears del conductisme. El control de la
conducta resideix
en el mitjà:
es considera que
l'aparell mental és un substitut intern
de les
contingències de l'ambient.
Un altre tret
important d'aquest corrent és
el anticonstructivisme,
per la qual cosa el subjecte
és passiu, subjecte
a una reacció estímul-resposta, simple i atomista.
Es defineix
l'aprenentatge com
a "canvi
de la
conducta" i implica una conducta
per part del
subjecte com
resposta a l'estímul donat
(Bayer,1980).
El principi motor
de la
conducta està fora
de l'individu. L'aprenentatge sempre és iniciat
i controlat per l'ambient
i es realitza
per associació.
Aquest enfocament
simple, que menysprea les diferències
individuals – el conductisme estableix l'equivalència entre tots els
organismes d'una
mateixa espècie (totes la "tabules
rases" s'assemblen) - es completa bé amb la
teoria clàssica dels conceptes, on el conjunt
d'atributs defineixen en forma
demarcativa
i diferencia
un concepte d'un
altre, la qual cosa com
ja vam veure, no és tan simple a la
psiquis humana.
3 . LA
CRISI DEL CONDUCTISME
A pesar
de disposar d'un nucli teòric
i metodològic comú, consistent en un antimentalisme
i associacionisme psicològic, i una
concepció positivista
del mètode científic,
el conductisme va ser
incapaç d'elaborar la
teoria unitària de l'aprenentatge que
buscava.
Aquest programa
va deixar de ser
progressiu, en la
terminologia de Lakatos,
sent incapaç de predir fets
nous, sinó fins i tot d'explicar les
múltiples anomalies que
en el curs
dels seus experiments sobre
condicionament anaven sorgint. En aquestes condicions,
el programa
conductista
es trobava escassament preparat per
a afrontar la
irrupció d'un nou enfocament
psicològic: EL PROCESSAMENT DE LA
INFORMACIÓ.
Com
veiem, els
excessos en què va incórrer l'intrespeccionisme
a principis de segle van ser
reemplaçats, al seu torn pels excessos
del conductisme de la
primera part
del segle XX.
4 LA
REVOLUCIÓ COGNITIVA
A mitjan segle XX
es trobaven en camí
de ser
desvetllats dos dels majors misteris de l'època
antiga: la
naturalesa de la
matèria física
i de la
matèria viva.
Però encara s'havia d'assolir a una
elucidació semblant per
a un tercer misteri que
també va fascinar els antics: l'enigma de la
ment humana. (Gardner,
1996) Aquí comença un camí que data
d'èpoques antigues, d'idees
innates, que associem
amb els grecs.
Ja al començament de l'Edat
Moderna, Descartis es presenta com
l'antecedent
filosòfic de la
ciència cognitiva, el qual va atorgar un lloc de privilegi
a la
ment, la qual concebia les idees
dels individus (Carpio,
l974). Com
veiem, aquest
interès per l'estudi de la
ment no és tan recent, no obstant això, es va veure retardat per diferents causes
que
veurem a continuació.
El llançament apropiat
d'una
ciència de la
cognició va ser impedit per diversos
factors, des de l'auge del conductisme, com
ja hem vist,
a causes
presentades per altres
escoles filosòfiques com
el positivisme, el fidicalisme,
el verificacionisme, que
descartaven tota entitat (com
un concepte o una idea) que
no pogués ser
fàcilment observable i mesurable.
D'altra banda, i no menys
interessant, la
situació política
mundial va exercir un efecte inhabilitat sobre la
ciència. En primer lloc, la
comunitat científica europea
va ser
estripada per l'auge del totalitarisme, i quant als Estats Units, se li va
demanar que
deixés de costat els seus programes teòrics
a fi de contribuir a l'esforç
bèl·lic. És així com
es produeix la
revolució tecnològica impulsada per les
necessitats bèl·liques de la
Segona Guerra
Mundial, donant com
a resultat
un perfeccionament en l'ús
de les
computadores i l'obertura
del nou món científic obert
per "les ciències de l'artificial".
L'any 1956 sol consensuarse com
a data
d'inici
de la
nova psicologia cognitiva. Aquest
any es van publicar alguns
dels treballs fundacionals del nou moviment que
van ajudar al triomf de la
revolució.
Per exemple, les idees
de la
Teoria de la
Comunicació sostenien que els
éssers humans
tenim capacitats de recepció d'informació a través de "canals". En aquest
any Miller publica
el seu article "El Màgic Nombre Set" on explica la
nostra capacitat per
a processar informació precisament gràcies a aquests
canals. També aquell
any Chomsky
donava a conèixer les seves idees sobre la
nova lingüística, basada en regles
formals i sintàctiques, pròximes a les
formalitzacions matemàtiques
(Lyons,1977).
A més d'altres
autors comNewell i Simon,
que van presentar un programa
d'ordinador capaç de fer la
demostració d'un teorema. Comença
aquí la marxa
de la
intel·ligència artificial.
La
invenció de la
computadora contribuïa a resoldre el clàssic problema de la
relació ment- cos: programari o suport
lògic i maquinari o suport tècnic. Era clara l'analogia
amb el sistema humà
i els
processos de pensament. Els
éssers humans,
igual que les computadores,
albergaven programes i era
possible invocar el mateix
llenguatge simbòlic per
a descriure els programes
d'ambdues entitats. Per exemple, es pot
concebre un programa alimentat amb
conceptes d'una
de les
teories probabilístiques
esmentades: l'exemplar. Aquests
sistemes simbòlics són
entitats materials
capaces de processar, transformar, elaborar i manipular símbols de diverses espècies.
Com
veiem, al nucli antimentalista
del programa conductista
se li oposa el nucli mental del nou programa que
analitzarem a continuació.
4.1 EL PROCESSAMENT D'INFORMACIÓ: AUTORS
REPRESENTATIUS.
La
psicologia cognitiva refereix l'explicació
de la
conducta a entitats mentals, a estats, processos i disposicions de naturalesa
mental. D'acord a aquesta
definició de psicologia cognitiva, no només entraria el processament
d'informació, sinó el constructivisme
d'autors com
Piaget i Vygotski.
He retallat l'objecte
d'estudi
al primer per una
qüestió d'extensió en l'anàlisi. No obstant això, al esmentar que tots
ells coincideixen que l'acció
del subjecte està determinada per les seves representacions. El processament
d'informació en la seva versió forta proposa que aquestes
representacions estan constituïdes per algun procés
de còmput.
La
concepció del ser humà com
a processador
d'informació es basa
en l'acceptació
de l'analogia entre la
ment humana
i el funcionament d'una computadora. S'adopten els programes
d'una computadora com
a metàfora del funcionament cognitiu humà
ja que
ambdós, ment i computadora,
processen informació.
Segons aquesta idea,
l'ésser humà
i la computadora són
sistemes de propòsits generals equivalents, que
intercanvien informació amb el seu entorn
mitjançant la
manipulació de símbols. Ambdós són
sistemes cognitius l'aliment
dels quals és la
informació; i aquí aquesta té un significat
matemàtic molt precís
de reducció de la
incertesa.
Tant Chomsky, com Fodor,
dues cognitistes
totals, per exemple, han intentat representar en forma matemàtica
i precisa aquest contingut
abstracte del nostre aparell mental. Chomsky,
d'una banda, s'ha esplaiat en la seva concepció sintàctica de l'estructura
profunda del llenguatge. Fodor,
d'altra banda, postula que les
activitats cognitives es constitueixen en la
manipulació dels símbols o representacions mentals, entitats abstractes, que
no mantenen cap
relació configuracional
amb les entitats que
denoten. Fodor creu
en l'existència
d'un "llenguatge del pensament" i afirma que el que ha de
fer una
teoria de la
ment consisteix
a caracteritzar aquest
llenguatge. Aquest
autor explica que
si els
processos mentals són computacionals, hi ha d'haver
representacions en les quals s'executin tals
computacions. Així
també, postula
el caràcter innat d'aquest
llenguatge del pensament: les persones
neixen amb un conjunt complet
de representacions en el qual poden encunyar tota
nova forma
d'informació que emergeixi
de la seva experiència en el món, és per això que,
segons Fodor, els
llenguatges naturals són
fàcils d'aprendre.
Tant
Fodor com Chomsky, llavors,
postulen que
l'individu ve equipat amb un dispositiu bé
especificat i construït
de manera tal que permet
l'aprenentatge d'informació nova.
4.2 DESCRIPCIÓ DEL PROGRAMA DEL PROCESSAMENT D'INFORMACIÓ
Seguint a Lakatos
en la
descripció del programa d'investigació d'aquest enfocament cognitiu, en el pas
del conductisme al processament d'informació, s'han introduït canvis radicals
quant al nucli mentalista, així
com també
en el seu cinturó protector.
Així com
el conductisme se centrava en l'estudi
de l'aprenentatge mitjançant teories basades en l'anàlisi dels estímuls i les
respostes, el processament d'informació, en la mesura
que s'ocupa
de l'estudi
de les
representacions, ha generat abans de res teories de la
memòria. La
pròpia metàfora computacional a la qual ja ens hem referit, condueix
necessàriament a considerar la
memòria com l'estructura
bàsica del sistema de processament.
Les idees
reduccionistes
del conductisme es reemplacen per processos cognitius causals. En lloc de posicions
ambientalistes,
el processament d'informació defensa la
interacció de les
variables del subjecte i les variables
de la
tasca o situació ambiental a la qual està enfrontat el subjecte.
Finalment, el subjecte
del conductisme, passiu i receptiu, es converteix
en un processador
de la
informació que busca
i reelabora
activament informació. A més, els
processos cognitius es descomponen
en unitats o operacions més
simples.
Un altre
element important en la
descripció d'aquest programa
- encara que actualment debatut en la seva contundència i sobre
el qual no farà realitzar crítica
adversa per una qüestió de magnitud,
la qual cosa, encara que important, excediria el propòsit d'aquest treball
-, és la idea que tant els programes
de les
computadores i el funcionament cognitiu humà
estan definits
per lleis sintàctiques, com
ja va ser
esmentat quan es va fer referència
a Noam Chomsky Aquestes
lleis s'ocupen de determinar les regles
mitjançant les quals aquestes
unitats s'agreguen fins constituir processos complexos.
Això significa,
i això es discutible, que tant
l'ésser humà com les computadores
estan concebuts com
sistemes lògics o matemàtics de processament d'informació, constituïts
exclusivament per procediments formals. Aquesta
naturalesa sintàctica del sistema queda
reflectida en la seva definició com
un processador de propòsits generals: la lògica
computacional és suficient per si
mateixa per
a representar qualsevol coneixement.
Quant a la
"intencionalitat" del subjecte, en aquest
sistema de processament no trobem
propòsits ni intencions, únicament la
satisfacció de certes condicions que dispara la
recerca de certes metes.
Es caracteritza
per remetre l'explicació de les
accions i representacions del sistema a entitats mentals tals com la
memòria a llarg
termini, filtres atencionals
capacitats de processament limitades, etc. Com
que
no admet la
intencionalitat, el processament d'informació no pot
assumir la
subjectivitat dels estats mentals, aquí trobem una
limitació en el programa atès
que la
intenció en l'ésser humà
és primordial en el procés
d'aprenentatge.
Seguint la
línia crítica
pel que fa a aquest programa, podem
afegir que
és improbable que
el processament d'informació pugui
retre compte d'estats mentals ja que
aquests tenen un caràcter semàntic i tots els
processos postulats són
de caràcter sintàctic. A més, no pot
explicar l'origen de les
estructures de coneixement que
determinen la
conducta dels subjectes.
Aquí està la seva paradoxa, d'una banda, afirma que els subjectes
construeixen el seu propi coneixement a partir d'estructures
i processos cognitius, però no explica
com s'efectua la
construcció d'aquestes estructures i processos inicials.
D'aquesta
manera, el processament d'informació pot
explicar com actua
el subjecte davant una
tasca de decisió lèxica, atribuint-li certes estructures de memòria semàntica,
però no pot
explicar com s'han adquirit els
coneixements emmagatzemats en la
memòria semàntica.
Un altre
element important en el programa
és l'associacionisme, diferenciat de l'associacionisme conductista en el fet
que el primer
és computacional: amb una
extraordinària capacitat de còmput possibilitada per la
cibernètica. Una altra
paradoxa aquí és que la computadora es presenta com
un mirall de la
ment sense tenir ment. La
memòria semàntica
està constituïda per xarxes associatives. Una computadora manipula
informació, no significats
i aquesta es medeix
en termes de probabilitat matemàtica
o de reducció de la
incertesa. Els significats
necessiten una
ment que els interpreti,
per tant, el que
el processament d'informació pot
fer és ocupar-se de senyals,
o sigui,
de signes buits,
no de signes, de significants portadors de sentit.
Fent un paral·lel
amb el programa
anteriorment d'escrit,
des d'un punt de vista
semàntic, els
símbols amb els quals opera una computadora són equivalents
a la
campana dels cèlebres experiments de Pavlov: senyals que
"disparen" accions;
no són
vehicles de coneixement ni de comprensió.
Abans de res el
presentat, queda clar que
el processament d'informació en la seva forma
cibernètica: la
intel·ligència artificial, no pot
retre compte de processos d'aprenentatge o formació de conceptes, tema
subjacent d'aquest treball
d'anàlisi comparativa.
La
impossibilitat de l'associacionisme per
a proporcionar una
teoria de l'aprenentatge lingüístic ha estat reconeguda per diversos autors.
Esmentarem aquí novament i breument a Noam Chomsky
i a Jerry Fedor, els quals postulen el innatisme com
a única explicació davant els
processos d'aprenentatge. Fedor,
per exemple, considera que la idea
d'una
teoria d'un aprenentatge de conceptes és inicialment confusa i que
no es pot
explicar l'aparició
de significats
nous. Com
el sistema és incapaç de generar nous primitius semàntics, tots els significats
han de ser
innats, a l'espera de ser
"fixats" o "descoberts".
tornen aquí a les
idees innates de Plató!
Els processadors computacionals, llavors,
no aprenen, sinó que
es limiten a descobrir el coneixement que
sempre ha niat, ocult
en ells. Segons el processament d'informació, no construïm significats,
simplement els reconeixem i
els
"activem".
Com
ja ha estat esmentat anteriorment, el tema
de l'adquisició
de conceptes és extens, així com ho
és també el tema
de la
psicologia cognitiva. Per motius d'extensió no esmentarem altres
autors, que
si bé són
importants, la seva presentació excediria l'objectiu
del present treball. Queda
per destacar, sí, la
importància de les
investigacions en el camp de la
ciència cognitiva, que
dia a dia augmenten en quantitat i qualitat.
Per
a finalitzar, esmentarem reflexions
de Pozos pel que fa a la
diferència del programa conductista
i el processament d'informació en la seva versió computacional. D'acord amb Pozos (1997),
la
impossibilitat de proporcionar una
teoria de l'aprenentatge per part
del processament d'informació, s'origina
en el propi nucli conceptual del programa, que,
segons l'autor esmentat, a pesar
de la seva aparença revolucionària,
contínua amb la
tradició del conductisme. Aquí podríem concordar, ja que
realment, ambdós programes són
netament mecanicista. Pozos afirma que
el programa
no és progressiu i que
les seves limitacions són
les quals precisament afectaven el conductisme.
Quant a limitacions,
és interessant esmentar el que
ha estat denominada la
"paradoxa computacional". Irònicament, l'aplicació rigorosa dels mètodes i models extrets de l'àmbit computacional ha dut
als científics
a comprendre en quins
aspectes els
éssers humans
no s'assemblen a les
computadores. Això no significa,
per descomptat, que
no hi hagi
processos cognitius semblants
als de les
màquines cibernètiques; però significa que la
concepció lògica
i racional sobre la
cognició humana
no descriu
en forma apropiada
gran part
del pensament i la
conducta dels homes.
La
ciència cognitiva pot
seguir endavant,
però sorgeix
l'interrogant de si hem de buscar models més
verídics del pensament humà. Així, la
ciència cognitiva es troba davant
un desafiament
i s'espera
d'ella que aconsegueixi una
articulació entre els
aspectes computacionals, els
aspectes cognitius del llenguatge i la
percepció, els
antropològics i els neurocientífics,
tasca vasta per
als anys propers.
CONCLUSIÓ.
En els
últims segles dos temes
importants han aparegut recurrentment en la
filosofia. El primer
es refereix
a la
tensió entre
racionalistes i emperistes. Els racionalistes creuen que la
ment posseeix
un poder
de raonament i que
imposa aquest poder
al món de l'experiència
sensorial; els empiristes,
d'altra banda, creuen que els
processos mentals reflecteixen les impressions
sensorials externes o es construeixen sobre les bases
d'aquestes.
Tant
Plató com
Descartes van adherir a l'extrem
racionalista
d'aquesta
polaritat,
mentre que molts dels empiristes
posteriors, Hume entre altres, van reaccionar-hi en contra. En el segle XX,
el programa
d'investigació conductista
– seguint la
nomenclatura de Lakatos
va ser
el resultat
d'aquest enfocament
empirista
i vàlid per molts anys en el camp de la
psicologia tant
animal com humana. Aquest programa
va adherir a la
concepció clàssica dels conceptes, com
abstraccions d'atributs, amb límits definits
i clars.
L'aprenentatge es desenvolupava en bases
associacionistes
i la seva retallada
d'estudi
va ser la
conducta observable, la
ment un reflex
de la
realitat que
no valia la pena
estudiar-se. El seu nucli va ser, llavors, antimentalista.
A partir de la
segona meitat del segle XX,
es produeix
un canvi
de programa
d'investigació, atès
que el nou presenta
un nucli diferent de l'anterior. Era
menester demostrar les
insuficiències de l'enfocament
conductista
i, en segon
lloc, l'adveniment de la
computadora donaria l'impuls final per
a aquesta
nova ciència. Ens referim
aquí al cognitivisme,
el nucli de la qual és la
ment. Els
cognitivistes
abracen al racionalisme. Les qüestions
plantejades per Descartis i els seus contemporanis, s'han convertit, uns
segles més tard,
en l'objecte
de psicòlegs, lingüistes i neurocientífics.
No només això, les reflexions
cartesianes com
a possible autòmat són
avui centrals
en tota l'esfera
de la
intel·ligència artificial.
Si bé
dintre del cognitivisme,
el processament d'informació no pot
donar total compte
de la
formació de conceptes i l'aprenentatge, s'ha obert
un camí per
a futures investigacions dintre d'aquesta
àrea. La
concepció clàssica dels conceptes s'ha vist
reemplaçada per teories probabilistiques,
on el concepte ja no és delimitat, sinó que posseeix
límits difusos i forma parteix
d'una
xarxa en la qual, podríem dir, "interactua".
Així com
el programa
conductista
va ser
reemplaçat, a causa
de les seves limitacions i anomalies, pel nou programa cognitivista, cal recordar
que
el conductisme sorgeix
dels excessos i anomalies no resoltes
del programa anterior. Cal
destacar, llavors, que
si bé
el nou programa pot
presentar-se com
progressiu, en termes de Lakatos,
és notable
i evident que mai està donada l'última
paraula quant a coneixement es refereix.
Seguirem, llavors,
fent-nos la pregunta que
no ha estat totalment contestada:
Com arriba una persona
a conèixer quelcom?
BIBLIOGRAFIA.
Bayés, R., ¿Chomsky o Skinner? La Génesis del Lenguaje,
Breviarios de
Conducta Humana Nro. 4, Editorial Fontanella, 1977.
Crystal, D., Linguistics,
Penguin Books Ltd., 1973.
Gardner, H., La nueva Ciencia de la Mente. Historia de la
Revolución
Cognitiva,
Paidós, 1996.
Greene, J., Psycholinguistics,
Penguin Books Ltd., 1979.
Johnson Laird, P., El Ordenador y la Mente, Paidós,
1990.
Leech, G., Semantics,
Penguin Books Ltd., 1978.
Lyons, J., Chomsky,
Fontana Modern Masters, 1981.
Palmer, F., Grammar,
Penguin Books Ltd., 1973.
Palmer, F., Semantics,
Cam,bridge University Press, 1976.
Piaget, J., Psicología y Epistemología, Emecé,
1998.
Pozo, J.I., Teorías Cognitivas del Aprendizaje,
Ediciones Morata, S.L., 1997
Smith, N., Deirdre, W., Modern
Linguistics. The Results of Chomsky’s
Revolution,
Penguin Books Ltd., 1980.
Marisa Olga López
Profesora en idioma inglés y español como lenguas
extranjeras. INSPLV.
Licenciada en Tecnología Educativa, UTN