CONDUCTISME I COGNITIVISME, RUPTURA ENTRE DUES TEORïES

La intenció d'aquest treball és, d'una banda, analitzar la postura de dues teories i explicar l'enfocament que segueixen pel que fa al tema de la formació de conceptes. Són: el CONDUCTISME i el COGNITIVISME, en particular el PROCESSAMENT D'INFORMACIÓ.

D'altra banda, m'he abocat a l'anàlisi d'aquests dos corrents des d'una perspectiva històrica, posant l'accent en les seves diferències, moment de ruptura i aplicant un enfocament epistemològic: el programa d'investigació de Lakatos, pel que fa a la seva estructura.

1 - INTRODUCCIÓ

L'adquisició dels conceptes ha estat un tema important dintre de les teories de l'Aprenentatge. S'ha tractat d'explicar aquesta adquisició al llarg del temps recorrent a diverses teories les bases de les quals es remunten a preguntes tals com: Els conceptes són innats? Es formen a través de l'experiència? Són una resposta a l'estímul   perceptiu?

El meu interès en aquestes dues teories, Conductisme i Cognitivisme, neix del fet que la primera (Empírica) ha estat un corrent molt fortament arrelat en el pensament durant el segle XX, superat per la segona (Cognitiva), la qual cosa representa una interessant ruptura des del punt de vista científic. M'ha interessat treballar sobre l'origen d'ambdues, el seu abast i també els seus punts febles.

CONDUCTA i MENT: En quina es pot confiar més a l'hora de basar un estudi psicològic? Sobre quin de les dues és possible l'obtenció del coneixement científic? La primera és observable, la segona, no. En quina es van basar els defensors de la postura conductista per a considerar la conducta i no la ment el seu camp d'estudi? Aquestes són preguntes que tractaré de respondre a continuació.

1.1 -EPISTEMOLOGIA I CONEIXEMENT

Les teories clàssiques del coneixement s'han plantejat abans de res la pregunta: "Com és possible el coneixement?", que ràpidament es va diferenciar en una pluralitat de problemes, referits a la naturalesa i a les condicions prèvies del coneixement lògico-matemàtic, del coneixement experimental, del psicofísic, etc. El postulat comú per a les diverses epistemologies tradicionals és que el coneixement és un fet i no un procés i que si les nostres diferents fórmules de coneixement són sempre incompletes i les nostres diverses ciències encara incompletes, el que s'ha adquirit està adquirit i pot llavors ser estudiat estàticament. (Piaget, J., 1998)

D'altra banda, actualment, sota la influència convergent d'una sèrie de factors, es tendeix a considerar dia a dia el coneixement com un procés, més que com estat. La raó prové, en part, de l'epistemologia de les filosofies de les ciències.

Els canvis, dintre de les ciències, no es donen sense ser acompanyats de crisis i obliguen en tots els casos a un treball constant de reorganització reflexiva, de forma tal que l'epistemologia científica s'ha convertit progressivament en una qüestió dels propis científics: els problemes de la "fonamentació" s'han incorporat més i més al sistema de cadascuna de les ciències en qüestió.

Per exemple, si es decideix adonar del conjunt dels coneixements només a través de la l'"experiència" no es pot justificar aquesta tesi sense intentar l'anàlisi de què és l'experiència, llavors s'arriba a recórrer a les percepcions, a les associacions, als hàbits, que són processos psicològics. Però com les filosofies empiristes van néixer molt abans que la psicologia experimental, es van contentar amb les nocions del sentit comú i amb una descripció abans de res especulativa, cosa que va impedir veure que l'experiència és sempre assimilació a estructures. (Piaget, j. 1998)

Quant a les epistemologies platonitzants, racionalistes o aprioristes van creure trobar, cadascuna d'elles, algun instrument fonamental de coneixement aliè, superior o anterior a l'experiència.

L'epistemologia és la teoria del coneixement vàlid i tot i que aquest coneixement, segons  Piaget (Piaget, J. 1998), no sigui mai un estat i constitueixi sempre un procés, aquest procés és essencialment un passatge d'una validesa menor a una validesa superior.

1.2 - ANTECEDENTS HISTÒRICS

Pou, en Teories Cognitives de l'Aprenentatge, (1997) explica que Ebbinghaus opinava que la psicologia té un llarg passat, però una curta història. Si bé el creixement de la Història de la Psicologia s'ha produït "cap a davant", amb els successius canvis metodològics i conceptuals que hi ha hagut en aquest segle, també, d'alguna manera, la Història de la Psicologia s'ha perllongat "cap a endarrere" recuperant com a propis els problemes i les vicissituds de més de vint segles de tradició filosòfica occidental. Els canvis que hi han hagut, especialment en els últims quaranta anys, han convençut, segons Pou, a molts psicòlegs que la Història de la seva disciplina va començar molt abans del que la frase de Ebbinghaus feia suposar.

Això no significa que la ciència psicològica hagi nascut en la Grècia antiga, però és interessant analitzar temes i conceptes que ja es tenien en compte, que despertaven inquietuds en els pensadors d'aquelles èpoques, que van tenir origen en el pensament humà segles abans de l'aparició de la Psicologia com a ciència social i moderna tal com la coneixem en el present.

Molt encertat és l'esment que Pou fa en la introducció al llibre anteriorment esmentat de la idea de Jorge Luis Borges, segons la qual són els successors els que creen als precursors. Els successors d'aquelles idees originades pels precursors han estat els que els han donat forma, les han inserit en un marc d'investigació científica i no han quedat en mera especulació.

M'ha resultat de gran interès furgar en els orígens llunyans de les concepcions racionalistes i empiristes, ment i experiència, i és per això que, almenys la història de la meva anàlisi em duu a èpoques tan llunyanes del que seria realment l'aparició de la Psicologia moderna com a ciència social.

Aquesta història, llavors, es remunta al segle IV abans de Crist, quan en la Grècia Antiga es debatien qüestions i conceptes que, molts segles després, passarien a constituir el nucli dels problemes que estudiaria la Psicologia Cognitiva. L'escola de filosofia fundada per Plató per a difondre les idees de Sòcrates, va reflexionar sobre la naturalesa del coneixement i sobre el seu origen. Plató presenta el coneixement com a projecció de les nostres idees innates. Quan s'aprèn, es duu fins a la consciència aquelles idees que des de sempre estaven en l'ànima. Aquesta doctrina platònica ressorgirà en la tradició filosòfica occidental en el pensament racionalista i idealista de Descartes, Leibniz  o Kant, i serà recuperada per a la psicologia per alguns autors representatius del moviment cognitivista actual, com Fodor i Chomsky, entre  altres.(Pou, 1997)

Enfront del corrent racionalista iniciada per Plató s'aixeca una altra tradició que té el seu origen precisament en el deixeble predilecte d'aquest, Aristòtil, el qual rebutja la doctrina de les idees innates, substituint-la per la de la "tabula rasa" sobre la qual es van imprimint les sensacions. D'aquesta forma, el coneixement procedeix dels sentits que doten a la ment d'imatges, que s'associen entre si segons tres lleis: la contigüitat, la similitud i el contrast (Carpio, 1974). Així, Aristòtil pot ser considerat com el pare de l'associacionisme, que en els segles XVII i XVIII assolirà amb Hobbes, Locke i Hume la seva màxima expressió dintre de la filosofia, dominarà el pensament del conductisme, tindrà una influència decisiva en la Història de la Psicologia i específicament, en la Psicologia de l'Aprenentatge.


 1.3 - EL SEGLE XX

A grans trets, el segle XX estaria caracteritzat pel domini, primer, del CONDUCTISME, i segon, per la PSICOLOGIA COGNITIVA. Aquesta història de la psicologia en el segle XX està emparat en les idees de KUHN pel que fa al desenvolupament i el canvi en els moviments científics, la qual narra l'existència de dues revolucions paradigmàtiques, seguides pel seu corresponent període de ciència normal. La primera revolució es produeix en la segona dècada del segle i dóna lloc a l'aparició del conductisme, com a resposta al subjectivisme i a l'abús del mètode introspectiu. El conductisme es consolida a partir de 1930 entrant en un període de ciència normal, caracteritzat per l'aplicació del seu paradigma    objectivista, basat en els estudis d'aprenentatge mitjançant condicionament, que considera innecessari l'estudi dels processos mentals superiors per a la comprensió de la conducta humana.

L'expansió del paradigma, que desemboca en múltiples anomalies empíriques, al costat de l'embranzida de diversos factors externs a la psicologia, com són les noves tecnologies cibernètiques que vénen de la mà de la Teoria de la Comunicació, la Lingüística i la pròpia Cibernètica, faran que el paradigma conductivista entri en crisi a partir de 1950. A mitjan aquesta dècada, serà substituït pel processament d'Informació que, recolzant-se en la metàfora de l'ordinador, farà possible l'estudi dels processos mentals que el conductisme marginava. D'aquesta forma s'entra en un nou període de ciència normal, aquesta vegada sota el domini de la psicologia cognitiva. Aquest període arriba  fins als nostres dies.

El Processament d'Informació constitueix el paradigma dominant dintre de l'enfocament cognitiu actual. Però la seva validesa està sent contestada des de posicions cognitives, i són abundants les crítiques a les seves insuficiències, limitacions i promeses incomplertes (Pozos, j. 1997).

1.4 - ELS PARADIGMES: KUHN I LAKATOS

La teoria de les revolucions científiques de Kuhn neix com a resposta a la pretensió popperiana que la ciència avança mitjançant la falsació sistemàtica dels enunciats que formula (Pozos, l978). Amb les seves anàlisis històriques Kuhn aconsegueix demostrar no només que els científics no busquen sistemàticament falsejar les seves teories, sinó fins i tot que aquestes perviuen amb considerables proves empíriques en la seva contra. D'aquesta forma, Kuhn desacredita  l'experimentació com la causa fonamental del progrés científic. Segons la seva concepció, no és la força de les dades la que fa que un paradigma sigui substituït per un altre, ja que els paradigmes són en si mateixos incommensurables. Aquesta substitució respondria més a criteris externs, ja siguin generacionals o de demandes socials, que a criteris de racionalitat científica. Pozos explica que aquesta última idea serà rebutjada per Lakatos, que el seu falsacionisme metodològic pot concebre's com un intent de síntesi entre les posicions de Popper i Kuhn.

Lakatos coincideix amb Kuhn en el predomini dels paradigmes (en la seva terminologia, "Programes d'Investigació Científica") sobre les dades, però admetrà amb Popper que són finalment les dades les que constitueixen els àrbitres del canvi en les teories científiques. Segons Lakatos, tot programa d'investigació consta de dos components distints: un nucli ferm, constituït per les idees centrals i un cinturó protector d'idees auxiliars, la missió de les quals és precisament impedir que el nucli pugui ser refusat empíricament. Lakatos considera que mai una teoria pot ser falsejada per un fet. Les dades en contra d'una teoria són simples "anomalies". Tota teoria, en la mesura que no ho explica tot, conviu amb nombroses anomalies simultàniament. Davant d'elles pot reaccionar de dues formes distintes: senzillament desentenent-se'n o incorporant-les al cinturó protector. En qualsevol cas, el nucli de la teoria o programa d'investigació es manté intacte. La falsedat d'una teoria no la produeixen les dades empíriques sinó l'aparició d'una teoria millor. Segons Lakatos, una teoria és millor que una altra quan: 1- pot predir fets que l'anterior no predeia, 2- explica l'èxit de la teoria anterior, 3 – corrobora empíricament el seu contingut.

El que caracteritza  una bona teoria, o segons Lakatos: "Programa d'Investigació Progressiu", és la seva capacitat per a predir i incorporar fets nous, enfront d'altres teories o "Programes d'Investigació Regressius", que es limiten a explicar allò conegut. Un programa pot ser progressiu teòricament quan realitza prediccions noves encara que no siguin corroborades, o empíricament, quan corrobora alguna d'aquestes prediccions. Un programa progressiu pot deixar de ser-ho quan esgota la seva capacitat predictiva i es mostra incapaç d'estendre's cap a nous dominis. I, al revés, un programa regressiu pot convertir-se en progressiu si aconsegueix fer noves prediccions parcialment corroborades.

*Lakatos pensa que una nova teoria s'imposarà sobre una altra de vigent, quan, llavors, a més d'explicar tots els fets rellevants que ella explicava, s'enfronta amb èxit a algunes de les anomalies de les quals la teoria anterior no podia adonar. Així s'assegura una continuïtat entre les teories successives. Aquesta continuïtat és consistent amb el caràcter acumulatiu del progrés del coneixement científic.

Quant a les Teories de l'Aprenentatge, el marc epistamològic de Lakatos és el més adequat. En el present treball analitzarem les següents qüestions: Què constitueix el nucli del programa condusctista? En què es diferencia aquest programa de l'enfocament cognitiu? Aquest serà el tema de reflexió de les següents pàgines, pel que fa al camp d'estudi que representa l'àrea de l'Adquisició dels conceptes.

2 . - ELS CONCEPTES: NATURALESA, FUNCIÓ I ESTRUCTURA.

La definició de CONCEPTE és molt complexa. Per exemple, els filòsofs empiristes com Mill suposaven que les persones adquirim conceptes mitjançant un procés d'abstracció que suprimeix els detalls idiosincràtics que difereixen d'un exemple a un altre. (Lard, l990). En conseqüència, la majoria dels experiments han utilitzat una tècnica en la qual els subjectes han de descobrir l'element comú que subjau a un concepte. No obstant això, els conceptes quotidians no consisteixen en la conjunció o disjunció de característiques, sinó més aviat en relacions entre elles.Laid dóna l'exemple de "taula", no com una mera conjunció de potes i tauler, sinó com que les potes "suporten "el tauler.

Un altre aspecte dels conceptes de la vida diària és que els seus exemples pot ser que no tinguin un element en comú. Wittgestein, en les seves "Investigacions Filosòfiques" presenta l'exemple del que denominem "jocs". Segons la seva postura, no hi ha res que sigui comú a tots els jocs, excepte similituds i relacions (Laird, l990). A més, va sostenir que els conceptes depenen, no d'elements comuns, sinó de xarxes de similituds que són com les semblances entre els membres d'una família.

Aquesta idea va obtenir popularitat en els anys setanta. Els teòrics van plantejar que el món es conceptualitza en termes d'estereotips, prototips, marcs o guions. No ens dedicarem a cadascun d'aquests, tasca sobre la qual caldria esplaiar-se llargament, però sí que podem dir que, encara que la terminologia difereix, les teories subjacents són extraordinàriament semblants: un concepte especifica les característiques típiques dels membres de la classe; aquest concepte no té condicions necessàries i suficients, i tampoc té límits clars

2.1 – LA CONCEPCIÓ CLÀSSICA  (ENFOCAMENT CONDUCTISTA)

Vegem quÈ diu Gardner referent a la categorització del món (Gardner, l996). Ja els grecs classificaven en grups els objectes comuns i corrents del món. Aquests grups són diferenciàbles per determinats atributs que serveixen de criteris definitoris.

En la teoria clàssica de la formació de conceptes trobem les següents característiques: 1- Les categories són arbitràries. Els rubros poden agrupar-se de qualsevol quantitat de maneres a fi de constituir categories. 2 - Les categories posseeixen atributs definitoris o crítics. Tots els membres d'aquesta categoria comparteixen aquests atributs, cap membre d'una altra categoria els comparteix, i no existeix superposició alguna entre els membres d'una categoria i els que no ho són. 3 - La "intenció" (o suma d'atributs) d'una categoria determina la seva "extensió" (la quantitat d'objectes del món que la integren en qualitat de membres). Per tant, no té cap sentit pensar que una categoria pot estar dotada d'una estructura interna tal que alguns dels seus ítems sobresurtin respecte als altres com a membres "millors". Els límits són estrictes i no hi ha confusió possible: un triangle és gran i vermell o no ho és.

Aquestes premisses estan presentades en les seves formes més pures, però ja des de l'època dels empiristes anglesos - branca de la filosofia que adoptarà el conductivisme es van plantejar objeccions enfront d'aquesta visió extrema de les categories. Aquesta posició clàssica va tenir ampli arrelament fins a mitjans d'aquest segle, quan Ludwig Wittgestein i els seus seguidors van llançar contra ella un desafiament que en les últimes dècades va rebre considerables reforços dels treballs portats a terme en les ciències de la conducta.

Eleanor Roseh  va ser possiblement la cognitivista que més va soscavar amb les seves crítiques la concepció clàssica. Se li assesta a aquesta teoria un fort cop a través d'una sèrie de treballs pertanyents a un domini que, inicialment la concepció clàssica havia adoptat com a propi: el de la designació dels colors. Aquí es comprova, per exemple, que des d'un punt de vista purament físic, res ens indica on acaba la designació d'un color i on comença la de l'altre (Leech,1978).

En síntesi, l'espai cromàtic, lluny de ser un domini adequat per a estudiar els efectes que el llenguatge té sobre el pensament, semblava constituir un exemple primordial de la influència de certs factors cognitius perceptuals subjacents sobre la formació i referència de les categories lingüístiques. Podem esmentar aquí que els processos cognitius no eren objecte d'estudi del conductisme, el qual sí adheria a la teoria clàssica de formació de conceptes. Això ho aprofundirem quan analitzem el programa d'investigació d'aquesta teoria.

Tornant al tema de Rosch, Per què van desbaratar aquestes troballes la formació clàssica de la formació de conceptes? La raó és la següent: durant molts anys s'havia pressuposat que les línies demarcatòries dels colors eren traçades en forma arbitrària per cada cultura, i que els individus no feien més que reflectir aquests límits en les seves pròpies classificacions. Ara, Rosch posava en tela de judici aquestes argumentacions: nega l'existència de límits fixos o rotunds entre les categories: molts dels seus membres es troben entre dos o més categories per sobre les seves fronteres.

2 . – ELS PROTOTIPS I ELS EXEMPLARS (ENFOCAMENT COGNITIU)

La idea que els conceptes no tenen una estructura determinística assimilable a una lògica de classes no és nova en psicologia. En lloc de classes lògicament definides, es postula l'existència d'un mecanisme automàtic de categorització d'estímuls basat en prototips. Wittgestein, per exemple, rebutja la concepció clàssica que tots els exemplars d'un concepte tenen una sèrie d'atributs comuns i proposa que el que uneix a aquests exemplars dintre d'un mateix concepte és una certa semblança "familiar", basat en una semblança no transitiva entre els membres de la categoria.

Pou cita a Rosch en la seva definició de prototip: " Per prototips de categories s'entenen en general els casos més clars de pertinença a la categoria, definits operacionalment pels judicis de la gent pel que fa a la bondat de pertinença a aquesta categoria ". (Pozo, l997, pag,.101)

Rosch, com ja vam esmentar anteriorment, reprèn aquesta idea en els seus estudis sobre formació de conceptes naturals, que seran un nou punt de partida d'un nou enfocament en l'aprenentatge de conceptes.

Incompatibles amb la posició clàssica, s'han anat desenvolupant models que assumeixen una posició probabilística, segons la qual, la possessió dels atributs del concepte per part d'un exemplar i la seva pertinença a la categoria no són una qüestió de "tot o gens", sinó de graus o probabilitats. Segons la concepció probabilística la majoria dels conceptes són com membres d'una família, no sempre tenen atributs comuns suficients, no tots són exemplars igualment representatius de la categoria i les fronteres del concepte són borroses.

Rosch considera que el món percebut no conté atributs o trets independents entre si, sinó que està estructurat segons tres principis. En primer lloc, els atributs no ocorren per separat. Rosch considera que el món posseeix en si mateix una estructura correlacional que és la base de les categories naturals.

En segon lloc, aquesta estructuració no només arriba a  les relacions entre trets, sinó també a l'existència de nivells d'abstracció o d'inclusió jeràrquica. Es creu en l'existència d'un nivell bàsic d'abstracció, en el qual l'economia cognitiva en la categorització seria òptima. Finalment, Rosch pensa que, encara que l'estructura correlacional del món no és perfecta, sent de fet un continu estimular, l'estructura de les categories es veu completada mitjançant la seva representació en forma dels ja esmentats prototips, que a més de preservar aquesta estructura correlacional, permeten fragmentar el continu estimular en unitats discretes.

Segons aquests principis, els conceptes posseeixen una doble estructura. En primer lloc, tenen una estructura vertical, segons la qual, tot concepte està inclòs en una jerarquia de nivells d'abstracció que comprèn tres nivells: un nivell bàsic, en el qual els subjectes aprenen fàcilment els noms, tenen ràpid accés a aquests, els recorden immediatament, etc. Els objectes pertanyents a aquest nivell bàsic dintre d'una categoria comparteixen similituds perceptuals i trets funcionals. Per exemple, en l'àmbit del mobiliari, una cadira és un objecte de nivell bàsic; en el del món animal, ho és un gos o un ocell. Els objectes de nivell bàsic contrasten amb els d'un nivell superior anomenat supraordinat (el mobiliari, respecte a la cadira; el regne animal, respecte a l'ocell o gos), i també amb altre nivell subordinat (el balancí, respecte a la cadira; el tord, respecte a l'ocell). Els nens petits tenen gran propensió a designar tots els objectes en el nivell bàsic. En definitiva, els individus arriben a ser capaços de designar i classificar objectes pertanyents a aquests diversos nivells, però tendeixen a adherir sempre al nivell bàsic d'organització.

AL proposar aquestes idees, es desafien cadascun dels principis fonamentals que se sustentava la concepció clàssica. Abans que arbitràries, les categories són vistes com motivades. Elles reflecteixen l'estructura perceptual del subjecte, el subjecte no és passiu, s'emfatitza la classe d'accions que una persona pot portar a terme i l'estructura física i material del món. No estan conformades per característiques definitòries, com ja hem vist, sinó que alberguen prototips i els membres menys prototípics d'elles són  segons el grau que s'assemblin a aquest. Les categories posseeixen una estructura interna i això al seu torn té

AL proposar aquestes idees, es desafien cadascun dels principis fonamentals en què se sustentava la concepció clàssica. Abans que arbitràries, les categories són vistes com motivades. Elles reflecteixen l'estructura perceptual del subjecte, el subjecte no és passiu, s'emfatitza la classe d'accions que una persona pot portar a terme i l'estructura física i material del món. No estan conformades per característiques definitòries, com ja hem vist, sinó que alberguen prototips i els membres menys prototípics d'elles són aprhesos segons el grau en què s'assemblin a aquest. Les categories posseeixen una estructura interna i això al seu torn té conseqüències psicològiques: com ja va ser esmentat, els conceptes del nivell bàsic resulten els més ràpidament designats i recordats.

Quant a la seva formació, Rosch postula que els conceptes es desenvolupen a través dels mateixos principis que governen la formació de les pròpies categories: "la maximització" de la validesa de les claus i de la semblança categorial (Pozo, l997). La validesa de les claus és un concepte proposat per Rosch per a explicar l'adquisició dels conceptes. Segons la qual "la validesa d'una clau donada x com a predictora d'una categoria i la probabilitat condicionada x/i s'incrementa a mesura que augmenta la freqüència amb la qual la clau x s'associa a la classe i "i" disminueix a mesura que augmenta la freqüència amb la qual la clau x s'associa a altres categories distintes d'i". (Rosch, 1978, en Pozo, l997, pag. 97). El prototip seria, segons la formulació de Rosch, l'exemplar, real o ideal, dels atributs més freqüents.

En totes aquestes conductes i accions, es postula la presència de la ment com a motora del procés perceptual, mentre que en la teoria clàssica, adoptada per l'enfocament conductista, és la conducta la que dóna el significat al concepte, una vegada que aquesta ha estat disparat.

Segons Rosch, com ja hem esmentat, la formació de conceptes s'inicia en les categories bàsiques; s'aprenen per mitjà de la percepció visual i la interacció sensorial-motriuz amb l'objecte i, d'aquesta forma, serien les primeres divisions del món. Encara que no és part del present treball, es pot esmentar en aquest punt que l'anteriorment exposat ens duria més endavant al procés constructivista, on el subjecte és actiu en la construcció de la realitat que l'envolta.

D'altra banda, els partidaris de la teoria de l'exemplar, són aquells que interpreten que les categories estan representades per aquell concepte (l'exemplar) que recull els trets més comuns en la mateixa. Aquests conceptes s'adquireixen i emmagatzemen com casos individuals. L'atribució d'un estímul nou a una categoria es produeix per un procés de comparança amb els exemplars emmagatzemats en la memòria, component present en la teoria cognitiva del PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ. La formació de conceptes es basa llavors, en un procés de comparança de similitud en la memòria de treball. Els conceptes no s'emmagatzemen, sinó que es formen de manera ad hoc en el moment del seu ús.

Els defensors de la teoria de l'exemplar no són molt específics pel que fa als processos d'aprenentatge. Rebutgen l'abstracció com procés bàsic per a l'adquisició de conceptes, però no formulen cap alternativa coherent a l'abstracció, que és el procés acceptat per posicions associacionistes. Pozos considera que en la seva formulació és insuficient com a teoria de conceptes. No obstant això, es mostra com una teoria eficaç des del punt de vista representacional i s'ajusta a les demandes de les noves teories computacionals, basades en representacions implícites més que explícites (models mentals o de memòria distribuïda en lloc d'esquemes o prototips).

Aquest èxit empíric i aquesta adequació pel que fa a les noves teories computacionals pot resultar enganyós, ja que aquestes teories no poden donar compte de la formació de conceptes més enllà del laboratori. Les situacions experimentals són restrictives: proves de retenció a curt termini, situacions artificials en lloc de naturals i altres variables d'interacció.

Dades empíriques i estudis portats a terme per enfocaments cognitivistes, ens diuen que els conceptes són una abstracció, i aquesta és la idea dels partidaris del prototip, les característiques del qual ja han estat presentades.

2.2.1 – LUDWIG WITTGESTEIN: LA PRECISIÓ

Al començament del segle, Wittgestein (Gadner, l998) – que no només va ser un dels sostenidors del Cercle de Viena, sinó el seu inspirador – havia subratllat la importància de la lògica i la necessitat de precisió en el llenguatge, així com la conveniència de guardar silenci quan fos impossible arribar a aquesta precisió lingüística.

Per a aquest autor, el llenguatge és un conjunt vague i fracmentari d'elements, i un mitjà de comunicació indispensable per als individus; però tant pot il·luminar les coses com enfosquir-les, ja que és la xarxa a través de la qual passa necessàriament qualsevol altra experiència. Els conceptes no són ni construccions mentals ni idees abstractes existents en el món, sinó que han de ser capacitats que els individus poden emprar d'una manera acceptable per a la resta de la seva comunitat; dita en termes generals, els conceptes no són sinó una manera de realitzar coses.

Wittgestein era escèptic referent a això: el màxim que un analista pot esperar, és comprendre millor com opera el sistema de la llengua i com han arribat a plasmar-se les nostres idees gràcies a pràctiques lingüístiques de la nostra comunitat. Tot esforç per esbrinar el que realment esdevé, deixant de costat el llenguatge i prenent els conceptes com entitats aïllades, està condemnat al fracàs. I la glorificació de la lògica o de conceptes abstractes desproveïts d'utilitat dintre de la comunitat a la qual pertany és irrellevant i manca de fonaments filosòfics.

Sigui com sigui, com ja va ser dit anteriorment, la formació de conceptes en la ment humana ha estat i serà font d'investigació i debat. De fet, comença a acceptar-se la idea que en la formació de conceptes conviuen dos tipus d'estructura i de processos. D'una banda, els conceptes tenen un procediment d'identificació que respon als models probabilístics; d'altra banda, tenen un nucli que sembla adoptar una estructura lògica, consistent en la posició clàssica. D'aquesta forma han començat a sorgir models duals de la formació de conceptes, que assumeixen la coexistència entre ambdós tipus d'estructures.

Veurem ara una anàlisi dels programes que van intentar explicar la formació de conceptes des del seu enfocament particular. Em limitaré a la presentació del programa Conductista i al programa Cognitiu del Processament d'Informació.

3 .  EL PROGRAMA CONDUCTISTA

3.1  PRESENTACIÓ HISTÒRICA DEL CONDUCTISME I CARACTERÍSTIQUES.

En 1913, John Watson va llançar la revolució conductista, afirmant que el tema d'estudi adequat de la psicologia no era el funcionament de la ment sinó l'examen de la conducta objectiva i observable. Basant-se en estudis fisiològics, va proposar que totes les activitats psicològiques podien explicar-se comprenent els reflexos que s'estableixen en les porcions superiors del sistema nerviós. Aquesta era una psicologia molecular, pura i simple, que anava del particular al general.

Watson rebutjava gran part del programa de la psicologia tradicional i gairebé tots el seu mètodes: no més sensacions o intencions, a partir de llavors, només era pertinent l'observació de la conducta manifesta. La descripció i explicació dels estats i continguts de la consciència devia ser reemplaçada per la predicció i eventualment el control de la conducta. Els termes mentalistes quedaven expulsats del vocabulari del psicòleg.

Tota una generació de científics es va formar en aquesta òrbita: Clarck Hull. BF. Skinner, Kenneth Spenser, IL Thorndike van contribuir a assegurar que entre 1920 i 1950 la psicologia als Estats Units fos conductista. Aquí podem parlar d'una ruptura entre les posicions anteriors i les ja esmentades acceptades per la comunitat científica del moment. Una autoritat tan eminent com el Nova York Estafis declarava en 1942 que el conductisme havia inaugurat una nova època intel·lectual de l'home. La ruptura s'havia donat pel que fa al mètode científic implementat anteriorment a aquesta revolució: la introspecció, val dir, l'autoreflexió d'un observador ben ensinistrat sobre la naturalesa i el decurs de les seves pròpies pautes de pensament. Encara que aquesta introspecció va ser suggestiva, no va generar aquesta acumulació de saber que és decisiva per a tota ciència. L'introspeccionísme, llavors va caure sota el seu propi pes i va ser derrocat agressivament pel programa d'investigació que en aquell moment ho va superar.

Un element decisiu del cànon conductista era la supremacia i el poder determinant del mitjà. Consideraven que els individus no actuaven de la manera que ho feien amb motiu de les seves pròpies idees i propòsits, o perquè el seu aparell cognitiu posseís certes tendències estructurants autònomes, sinó que operaven com a reflectors passius de diverses forces i factors presents en el mitjà. Es van postular els principis de condicionament i reforç per a descriure com es produïa l'aprenentatge. Els conceptes, per exemple, segons la tradició clàssica descrita anteriorment, s'adquiririen a través de cadenes associatives simples entre un estímul i una resposta.

2 . – EL NUCLI CENTRAL DEL PROGRAMA CONDUCTISTA

El nucli central del conductisme està constituït per la seva concepció antimentalista. És la versió més crua de l'associacionisme. Situat en la tradició associacionista que neix amb Aristòtil, el conductisme comparteix la teoria del coneixement de l'empirisme anglès, l'exponent del qual és Hume, el qual va postular que el coneixement humà està constituït exclusivament d'impressions rebudes a través dels sentits (Carpio, l977). Les idees que es formen d'aquestes impressions són còpies que recull la ment i que perduren una vegada que desapareixen les impressions. El coneixement s'assoleix mitjançant l'associació d'idees segons els principis de semblança, contigüitat espacial i temporal i causalitat. Aquests són els principis bàsics del pensament en l'empirisme de Hume. Amb diverses variants, tots els conductistes es basen en aquests principis per a la descripció i explicació de la conducta humana i animal (Crystal , 1971).

Atès que inicialment som, segons el conductisme, una "tabula rasa" i tot ho vam adquirir del mitjà per mecanismes associatius, reforçats per la recompensa i el càstig, és lògic que aquesta teoria prengués com a àrea fonamental d'estudi l'aprenentatge. L'estructura de la conducta és una còpia de les contingències o covariacions ambientals.

Analitzem la concepció antimentalista d'aquest programa. No és que neguin l'existència de la ment, sí que rebutgen l'ús de la introspecció. L'estudi científic ha de ser portat a terme, com va ser presentat anteriorment, a través de mètodes objectius, és a dir, índexs conductuals. La ment, si existeix, és necessàriament una còpia de la realitat, un reflex d'aquesta i no al revés. Aquest és el principi de correspondència que també seria un dels trets nuclears del conductisme. El control de la conducta resideix en el mitjà: es considera que l'aparell mental és un substitut intern de les contingències de l'ambient.

Un altre tret important d'aquest corrent és el anticonstructivisme, per la qual cosa el subjecte és passiu, subjecte a una reacció estímul-resposta, simple i atomista. Es defineix  l'aprenentatge com a "canvi de la conducta" i implica una conducta per part del subjecte com resposta a l'estímul donat (Bayer,1980). El principi motor de la conducta està fora de l'individu. L'aprenentatge sempre és iniciat i controlat per l'ambient i es realitza per associació.

Aquest enfocament simple, que menysprea les diferències individuals – el conductisme estableix l'equivalència entre tots els organismes d'una mateixa espècie (totes la "tabules rases" s'assemblen) - es completa bé amb la teoria clàssica dels conceptes, on el conjunt d'atributs defineixen en forma demarcativa i diferencia un concepte d'un altre, la qual cosa com ja vam veure, no és tan simple a la psiquis humana.

3 .  LA CRISI DEL CONDUCTISME

A pesar de disposar d'un nucli teòric i metodològic comú, consistent en un antimentalisme i associacionisme psicològic, i una concepció positivista del mètode científic, el conductisme va ser incapaç d'elaborar la teoria unitària de l'aprenentatge que buscava.

Aquest programa va deixar de ser progressiu, en la terminologia de Lakatos, sent incapaç de predir fets nous, sinó fins i tot d'explicar les múltiples anomalies que en el curs dels seus experiments sobre condicionament anaven sorgint. En aquestes condicions, el programa conductista es trobava escassament preparat per a afrontar la irrupció d'un nou enfocament psicològic: EL PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ.

Com veiem, els excessos en què va incórrer l'intrespeccionisme a principis de segle van ser reemplaçats, al seu torn pels excessos del conductisme de la primera part del segle XX.

4  LA REVOLUCIÓ COGNITIVA

A mitjan segle XX es trobaven en camí de ser desvetllats dos dels majors misteris de l'època antiga: la naturalesa de la matèria física i de la matèria viva. Però encara s'havia d'assolir a una elucidació semblant per a un tercer misteri que també va fascinar els antics: l'enigma de la ment humana. (Gardner, 1996) Aquí comença un camí que data d'èpoques antigues, d'idees innates, que associem amb els grecs. Ja al començament de l'Edat Moderna, Descartis es presenta com l'antecedent filosòfic de la ciència cognitiva, el qual va atorgar un lloc de privilegi a la ment, la qual concebia les idees dels individus (Carpio, l974). Com veiem, aquest interès per l'estudi de la ment no és tan recent, no obstant això, es va veure retardat per diferents causes que veurem a continuació.

El llançament apropiat d'una ciència de la cognició va ser impedit per diversos factors, des de l'auge del conductisme, com ja hem vist, a causes presentades per altres escoles filosòfiques com el positivisme, el fidicalisme, el verificacionisme, que descartaven tota entitat (com un concepte o una idea) que no pogués ser fàcilment observable i mesurable.

D'altra banda, i no menys interessant, la situació política mundial va exercir un efecte inhabilitat sobre la ciència. En primer lloc, la comunitat científica europea va ser estripada per l'auge del totalitarisme, i quant als Estats Units, se li va demanar que deixés de costat els seus programes teòrics a fi de contribuir a l'esforç bèl·lic. És així com es produeix la revolució tecnològica impulsada per les necessitats bèl·liques de la Segona Guerra Mundial, donant com a resultat un perfeccionament en l'ús de les computadores i l'obertura del nou món científic obert per "les ciències de l'artificial".

L'any 1956 sol consensuarse com a data d'inici de la nova psicologia cognitiva. Aquest any es van publicar alguns dels treballs fundacionals del nou moviment que van ajudar al triomf de la revolució.

Per exemple, les idees de la Teoria de la Comunicació sostenien que els éssers humans tenim capacitats de recepció d'informació a través de "canals". En aquest any Miller publica el seu article "El Màgic Nombre Set" on explica la nostra capacitat per a processar informació precisament gràcies a aquests canals. També aquell any Chomsky donava a conèixer les seves idees sobre la nova lingüística, basada en regles formals i sintàctiques, pròximes a les formalitzacions matemàtiques (Lyons,1977). A més d'altres autors comNewell i Simon, que van presentar un programa d'ordinador capaç de fer la demostració d'un teorema. Comença aquí la marxa de la intel·ligència artificial.

La invenció de la computadora contribuïa a resoldre el clàssic problema de la relació ment- cos: programari o suport lògic i maquinari o suport tècnic. Era clara l'analogia amb el sistema humà i els processos de pensament. Els éssers humans, igual que les computadores, albergaven programes i era possible invocar el mateix llenguatge simbòlic per a descriure els programes d'ambdues entitats. Per exemple, es pot concebre un programa alimentat amb conceptes d'una de les teories probabilístiques esmentades: l'exemplar. Aquests sistemes simbòlics són entitats materials capaces de processar, transformar, elaborar i manipular símbols de diverses espècies.

Com veiem, al nucli antimentalista del programa conductista se li oposa el nucli mental del nou programa que analitzarem a continuació.

4.1  EL PROCESSAMENT D'INFORMACIÓ: AUTORS

REPRESENTATIUS.

La psicologia cognitiva refereix l'explicació de la conducta a entitats mentals, a estats, processos i disposicions de naturalesa mental. D'acord a aquesta definició de psicologia cognitiva, no només entraria el processament d'informació, sinó el constructivisme d'autors com Piaget i Vygotski. He retallat l'objecte d'estudi al primer per una qüestió d'extensió en l'anàlisi. No obstant això, al esmentar que tots ells coincideixen que l'acció del subjecte està determinada per les seves representacions. El processament d'informació en la seva versió forta proposa que aquestes representacions estan constituïdes per algun procés de còmput.

La concepció del ser humà com a processador d'informació es basa en l'acceptació de l'analogia entre la ment humana i el funcionament d'una computadora. S'adopten els programes d'una computadora com a metàfora del funcionament cognitiu humà ja que ambdós, ment i computadora, processen informació.

Segons aquesta idea, l'ésser humà i la computadora són sistemes de propòsits generals equivalents, que intercanvien informació amb el seu entorn mitjançant la manipulació de símbols. Ambdós són sistemes cognitius l'aliment dels quals és la informació; i aquí aquesta té un significat matemàtic molt precís de reducció de la incertesa.

Tant Chomsky, com Fodor, dues cognitistes totals, per exemple, han intentat representar en forma matemàtica i precisa aquest contingut abstracte del nostre aparell mental. Chomsky, d'una banda, s'ha esplaiat en la seva concepció sintàctica de l'estructura profunda del llenguatge. Fodor, d'altra banda, postula que les activitats cognitives es constitueixen en la manipulació dels símbols o representacions mentals, entitats abstractes, que no mantenen cap relació configuracional amb les entitats que denoten. Fodor creu en l'existència d'un "llenguatge del pensament" i afirma que el que ha de fer una teoria de la ment consisteix a caracteritzar aquest llenguatge. Aquest autor explica que si els processos mentals són computacionals, hi ha d'haver representacions en les quals s'executin tals computacions. Així també, postula el caràcter innat d'aquest llenguatge del pensament: les persones neixen amb un conjunt complet de representacions en el qual poden encunyar tota nova forma d'informació que emergeixi de la seva experiència en el món, és per això que, segons Fodor, els llenguatges naturals són fàcils d'aprendre.

Tant Fodor com Chomsky, llavors, postulen que l'individu ve equipat amb un dispositiu bé especificat i construït de manera tal que permet l'aprenentatge d'informació nova.

4.2  DESCRIPCIÓ DEL PROGRAMA DEL PROCESSAMENT D'INFORMACIÓ



Seguint a Lakatos en la descripció del programa d'investigació d'aquest enfocament cognitiu, en el pas del conductisme al processament d'informació, s'han introduït canvis radicals quant al nucli mentalista, així com també  en el seu cinturó protector.

Així com el conductisme se centrava en l'estudi de l'aprenentatge mitjançant teories basades en l'anàlisi dels estímuls i les respostes, el processament d'informació, en la mesura que s'ocupa de l'estudi de les representacions, ha generat abans de res teories de la memòria. La pròpia metàfora computacional a la qual ja ens hem referit, condueix necessàriament a considerar la memòria com l'estructura bàsica del sistema de processament.

Les idees reduccionistes del conductisme es reemplacen per processos cognitius causals. En lloc de posicions ambientalistes, el processament d'informació defensa la interacció de les variables del subjecte i les variables de la tasca o situació ambiental a la qual està enfrontat el subjecte. Finalment, el subjecte del conductisme, passiu i receptiu, es converteix en un processador de la informació que busca i reelabora activament informació. A més, els processos cognitius es descomponen en unitats o operacions més simples.

Un altre element important en la descripció d'aquest programa - encara que actualment debatut en la seva contundència i sobre el qual no farà realitzar crítica adversa per una qüestió de magnitud, la qual cosa, encara que important, excediria el propòsit d'aquest treball -, és la idea que tant els programes de les computadores i el funcionament cognitiu humà estan definits per lleis sintàctiques, com ja va ser esmentat quan es va fer referència a Noam Chomsky Aquestes lleis s'ocupen de determinar les regles mitjançant les quals aquestes unitats s'agreguen fins constituir processos complexos. Això significa, i això es discutible, que tant l'ésser humà com les computadores estan concebuts com sistemes lògics o matemàtics de processament d'informació, constituïts exclusivament per procediments formals. Aquesta naturalesa sintàctica del sistema queda reflectida en la seva definició com un processador de propòsits generals: la lògica computacional és suficient per si mateixa per a representar qualsevol coneixement.

Quant a la "intencionalitat" del subjecte, en aquest sistema de processament no trobem propòsits ni intencions, únicament la satisfacció de certes condicions que dispara la recerca de certes metes. Es caracteritza per remetre l'explicació de les accions i representacions del sistema a entitats mentals tals com la memòria a llarg termini, filtres atencionals capacitats de processament limitades, etc. Com que no admet la intencionalitat, el processament d'informació no pot assumir la subjectivitat dels estats mentals, aquí trobem una limitació en el programa atès que la intenció en l'ésser humà és primordial en el procés d'aprenentatge.

Seguint la línia crítica pel que fa a aquest programa, podem afegir que és improbable que el processament d'informació pugui retre compte d'estats mentals ja que aquests tenen un caràcter semàntic i tots els processos postulats són de caràcter sintàctic. A més, no pot explicar l'origen de les estructures de coneixement que determinen la conducta dels subjectes. Aquí està la seva paradoxa, d'una banda, afirma que els subjectes construeixen el seu propi coneixement a partir d'estructures i processos cognitius, però no explica com s'efectua la construcció d'aquestes estructures i processos inicials.

D'aquesta manera, el processament d'informació pot explicar com actua el subjecte davant una tasca de decisió lèxica, atribuint-li certes estructures de memòria semàntica, però no pot explicar com s'han adquirit els coneixements emmagatzemats en la memòria semàntica.

Un altre element important en el programa és l'associacionisme, diferenciat de l'associacionisme conductista en el fet que el primer és computacional: amb una extraordinària capacitat de còmput possibilitada per la cibernètica. Una altra paradoxa aquí és que la computadora es presenta com un mirall de la ment sense tenir ment. La memòria semàntica està constituïda per xarxes associatives. Una computadora manipula informació, no significats i aquesta es medeix en termes de probabilitat matemàtica o de reducció de la incertesa. Els significats necessiten una ment que els interpreti, per tant, el que el processament d'informació pot fer és ocupar-se de senyals, o sigui, de signes buits, no de signes, de significants portadors de sentit. Fent un paral·lel amb el programa anteriorment d'escrit, des d'un punt de vista semàntic, els símbols amb els quals opera una computadora són equivalents a la campana dels cèlebres experiments de Pavlov: senyals que "disparen" accions; no són vehicles de coneixement ni de comprensió.

Abans de res el presentat, queda clar que el processament d'informació en la seva forma cibernètica: la intel·ligència artificial, no pot retre compte de processos d'aprenentatge o formació de conceptes, tema subjacent d'aquest treball d'anàlisi comparativa.

La impossibilitat de l'associacionisme per a proporcionar una teoria de l'aprenentatge lingüístic ha estat reconeguda per diversos autors. Esmentarem aquí novament i breument a Noam Chomsky i a Jerry Fedor, els quals postulen el innatisme com a única explicació davant els processos d'aprenentatge. Fedor, per exemple, considera que la idea d'una teoria d'un aprenentatge de conceptes és inicialment confusa i que no es pot explicar l'aparició de significats nous. Com el sistema és incapaç de generar nous primitius semàntics, tots els significats han de ser innats, a l'espera de ser "fixats" o "descoberts". tornen aquí a les idees innates de Plató!

Els processadors computacionals, llavors, no aprenen, sinó que es limiten a descobrir el coneixement que sempre ha niat, ocult en ells. Segons el processament d'informació, no construïm significats, simplement els reconeixem i els "activem".

Com ja ha estat esmentat anteriorment, el tema de l'adquisició de conceptes és extens, així com ho és també el tema de la psicologia cognitiva. Per motius d'extensió no esmentarem altres autors, que si bé són importants, la seva presentació excediria l'objectiu del present treball. Queda per destacar, sí, la importància de les investigacions en el camp de la ciència cognitiva, que dia a dia augmenten en quantitat i qualitat.

Per a finalitzar, esmentarem reflexions de Pozos pel que fa a la diferència del programa conductista i el processament d'informació en la seva versió computacional. D'acord amb Pozos (1997), la impossibilitat de proporcionar una teoria de l'aprenentatge per part del processament d'informació, s'origina en el propi nucli conceptual del programa, que, segons l'autor esmentat, a pesar de la seva aparença revolucionària, contínua amb la tradició del conductisme. Aquí podríem concordar, ja que realment, ambdós programes són netament mecanicista. Pozos afirma que el programa no és progressiu i que les seves limitacions són les quals precisament afectaven el conductisme.

Quant a limitacions, és interessant esmentar el que ha estat denominada la "paradoxa computacional". Irònicament, l'aplicació rigorosa dels mètodes i models extrets de l'àmbit computacional ha dut als científics a comprendre en quins aspectes els éssers humans no s'assemblen a les computadores. Això no significa, per descomptat, que no hi hagi processos cognitius semblants als de les màquines cibernètiques; però significa que la concepció lògica i racional sobre la cognició humana no descriu en forma apropiada gran part del pensament i la conducta dels homes.

La ciència cognitiva pot seguir endavant, però sorgeix l'interrogant de si hem de buscar models més verídics del pensament humà. Així, la ciència cognitiva es troba davant un desafiament i s'espera d'ella que aconsegueixi una articulació entre els aspectes computacionals, els aspectes cognitius del llenguatge i la percepció, els antropològics i els neurocientífics, tasca vasta per als anys propers.

CONCLUSIÓ.

En els últims segles dos temes importants han aparegut recurrentment en la filosofia. El primer es refereix a la tensió entre racionalistes i emperistes. Els racionalistes creuen que la ment posseeix un poder de raonament i que imposa aquest poder al món de l'experiència sensorial; els empiristes, d'altra banda, creuen que els processos mentals reflecteixen les impressions sensorials externes o es construeixen sobre les bases d'aquestes.

Tant Plató com Descartes van adherir a l'extrem racionalista d'aquesta polaritat, mentre que molts dels empiristes posteriors, Hume entre altres, van reaccionar-hi en contra. En el segle XX, el programa d'investigació conductista – seguint la nomenclatura de Lakatos va ser el resultat d'aquest enfocament empirista i vàlid per molts anys en el camp de la psicologia tant animal com humana. Aquest programa va adherir a la concepció clàssica dels conceptes, com abstraccions d'atributs, amb límits definits i clars. L'aprenentatge es desenvolupava en bases associacionistes i la seva retallada d'estudi va ser la conducta observable, la ment un reflex de la realitat que no valia la pena estudiar-se. El seu nucli va ser, llavors, antimentalista.

A partir de la segona meitat del segle XX, es produeix un canvi de programa d'investigació, atès que el nou presenta un nucli diferent de l'anterior. Era menester demostrar les insuficiències de l'enfocament conductista i, en segon lloc, l'adveniment de la computadora donaria l'impuls final per a aquesta nova ciència. Ens referim aquí al cognitivisme, el nucli de la qual és la ment. Els cognitivistes abracen al racionalisme. Les qüestions plantejades per Descartis i els seus contemporanis, s'han convertit, uns segles més tard, en l'objecte de psicòlegs, lingüistes i neurocientífics. No només això, les reflexions cartesianes com a possible autòmat són avui centrals en tota l'esfera de la intel·ligència artificial.

Si bé dintre del cognitivisme, el processament d'informació no pot donar total compte de la formació de conceptes i l'aprenentatge, s'ha obert un camí per a futures investigacions dintre d'aquesta àrea. La concepció clàssica dels conceptes s'ha vist reemplaçada per teories probabilistiques, on el concepte ja no és delimitat, sinó que posseeix límits difusos i forma parteix d'una xarxa en la qual, podríem dir, "interactua".

Així com el programa conductista va ser reemplaçat, a causa de les seves limitacions i anomalies, pel nou programa cognitivista, cal recordar que el conductisme sorgeix dels excessos i anomalies no resoltes del programa anterior. Cal destacar, llavors, que si bé el nou programa pot presentar-se com progressiu, en termes de Lakatos, és notable i evident que mai està donada l'última paraula quant a coneixement es refereix. Seguirem, llavors, fent-nos la pregunta que no ha estat totalment contestada:

Com arriba una persona a conèixer quelcom?

BIBLIOGRAFIA.

Bayés, R., ¿Chomsky o Skinner? La Génesis del Lenguaje, Breviarios de

Conducta Humana Nro. 4, Editorial Fontanella, 1977.

Crystal, D., Linguistics, Penguin Books Ltd., 1973.

Gardner, H., La nueva Ciencia de la Mente. Historia de la Revolución

Cognitiva, Paidós, 1996.

Greene, J., Psycholinguistics, Penguin Books Ltd., 1979.

Johnson Laird, P., El Ordenador y la Mente, Paidós, 1990.

Leech, G., Semantics, Penguin Books Ltd., 1978.

Lyons, J., Chomsky, Fontana Modern Masters, 1981.

Palmer, F., Grammar, Penguin Books Ltd., 1973.

Palmer, F., Semantics, Cam,bridge University Press, 1976.

Piaget, J., Psicología y Epistemología, Emecé, 1998.

Pozo, J.I., Teorías Cognitivas del Aprendizaje, Ediciones Morata, S.L., 1997

Smith, N., Deirdre, W., Modern Linguistics. The Results of Chomsky’s

Revolution, Penguin Books Ltd., 1980.

 

Marisa Olga López

mlopez@fra.utn.edu.ar

Profesora en idioma inglés y español como lenguas extranjeras. INSPLV.

Licenciada en Tecnología Educativa, UTN