Anàlisi sobre el
mètode científic
per José Repiso Moyano
1.-FRANCIS BACON I L'INICI DEL MÈTODE CIENTÍFIC
Durant l'Edat Mitjana tot tipus de coneixement i de creació artística
havia estat sotmès a l'educació escolàstica, promoguda principalment des dels
monestirs, fins a la creació de les primeres universitats en el Renaixement per
la societat burgesa –davant l'enfortiment
de les ciutats-; no obstant això, aquestes van néixer amb una protecció i
control estatal, van començar l’activitat amb una supervisió constant i de
censura per part de les autoritats eclesiàstiques.
Per això, la cultura renaixentista va suposar un veritable repte
humanístic per a emancipar la ciència de l'estrictament teològic, de l'establert
amb atavismes de la manera geocèntrica, incontestable
o irracional.
Encara que va ser difícil instaurar a la cultura el caràcter
antropocèntric que pretenia el Renaixement, alguns factors posteriors –entre els
segles XV i XVI- ho van afavorir: el mecenatge intel·lectual d'una burgesia
enriquida cada vegada més sòlida i independent, la crisi religiosa provocada pel
protestantisme i el canvi d'un poder polític, des d'una monarquia sotmesa al
clergat i inestable -pel que fa al progrés o a la coherència històrica que
exigirien nous esdeveniments-, cap a altre estabilitzador de nacions més
simpatitzant amb la classe enriquida de la burgesia, enfront de la decadent
classe religiosa molt poc inclinada al progrés del poble.
Ja aquí, en aquesta monarquia absoluta, s'estableix una burocràcia que
pressiona amb reivindicacions en molts aspectes (perquè tal monarquia en aquests
moment s'interessa més per organitzar l'extern, ja que ha deixat de tenir una
connexió directa només amb la divinitat i amb el Papa) al poder polític i, a
més, la burgesia rep protecció mitjançant el sistema econòmic implantat del
"mercantilisme"; almenys, això o aquestes diverses vies de representar el poble
van afavorir a la burgesia perquè, després, en el segle XVIII s'enfrontés
directament a l'establert, mitjançant la il·lustració i el racionalisme
científic, amb aquest model polític pel qual o gràcies al qual
es van produir
gairebé totes les revolucions
industrials.
Francis Bacon (Londres, 1561- 1626) com a
polític va ser membre del parlament i conseller d'Isabel I i, després, canceller
de Jaime I; com a filòsof va presentar un pla de reformes per a les ciències on
primordialment va substituir el mètode de coneixement escolàstic per un de més
racional i experimental, amb la finalitat que fos útil o pragmàtic per al
progrés de la societat.
Aquest mètode el desenvolupa al "Novum
Organum" (1620), segona part de la seva "Instauratio Magna" i això va significar
un preàmbul –i inevitablement una influència – al "Discurs del mètode" (1637) de
Descartes.
Bacon, sens dubte, va anar el primer a distingir entre investigació científica i
raonament lògic; pel que, per a ell, no basta a generalitzar una probabilitat o
un fet probable com veritat –inductivament-, sinó que és necessària la
formulació de les hipòtesis bàsiques –de totes les possibles- per a, després,
deduir a partir de les mateixes uns resultats que es contrastaran amb
l'experiència: un mètode hipoteticodeductiu, que no és més que un mètode de
constrast, per eliminació del que no és vàlid al contrastar-lo amb
l'experiència.
Així, en efecte, com separant el gra de la palla, s'arriben a les dades
rellevants per a resoldre un problema, un qualsevol; però sempre ha d'ésser pel
sistema que, per a ser veritable una hipòtesi X, davant unes circumstàncies
determinades han de produir-se certs successos observables.
Sí, aquest mètode s'utilitza avui dia en la ciència experimental, però té
afegit el desavantatge o l'inconvenient que l'enunciat podria ser massa ambiciós
o allunyat de la realitat per a ser contrastat; i això fa que algunes hipòtesis
es quedin aparcades o instal·lades durant un llarg temps com coneixements
provisionals que, si es tenen en compte en
excés, poden confondre o invalidar altres hipòtesis.
Ara bé, tanmateix, tal obstacle no és evitable en qualsevol investigació i, fins
i tot, és ja característic o propi del mateix procés investigador.
Bacon també va fer una suggeridora classificació dels coneixements segons
tres facultats: memòria (coneixements històrics), imaginació (art i poesia) i
raó (ciència i filosofia).
Però enfront d'aquests coneixements, per a ell, els éssers humans es troben
condicionats per quatre factors: ambient, naturalesa humana, llenguatge i
escola.
Davant això, en clar, si qualsevol pensa una mica
s'adonarà que és el mateix o aporta el mateix que, segles més tard, ho fes
Ortega i Gasset amb aquest "Jo sóc jo i les meves circumstàncies" -on la
naturalesa humana i el llenguatge correspondrien al "jo" i l'ambient i l'escola
a les "circumstàncies"-; per tant l'originalitat d’aquest
pensament o aportació és, amb justícia,
primer de Bacon.
Finalment, els seus "Assajos" van forjar una prosa concisa, incisiva i
impersonal sobre uns aspectes molt diferents de la societat de la seva època,
cosa que va contribuir a vivificar aquest gènere ara amb una posició més crítica
o objectiva que, conforme anava passant el temps, va influir als racionalistes i
als enciclopedistes.
2.- EL PROCÉS INDUCTIU I EL MÈTODE DEDUCTIU
Si una persona observa, aquesta acció, l’indueix a treure una conclusió
amb la finalitat de determinar que aquest fet
està condicionat per una causa –Principi de Causalitat- sempre que s'observin
diversos fets per a contrastar i "deduir-la".
Però suposem, per contra, que aquesta persona volgués tenir-ne
prou amb la inducció -després del que li indueix una experiència-;
llavors, després de l'observació de només un grup "aïllat" de nens/as i
cerciorar-se que tots tenen febre afirmaria: "Presenten la mateixa malaltia per
verificar-los una alteració dels seus mecanismes reguladors de la calor donada
les seves temperatures corporals en augment".
Així, si aquesta persona observés només l'acceleració gravitatòria
terrestre es confondria d'igual forma, ja que només
compta amb un resultat o una "llei" per a atribuir-ho tot a ella.
És la inducció directa sense més, el sostreure d'un fet per la força –per la via
tendenciosa del pensament amb el
seu coneixement atàvic- la "llei" que ho regeix (1).
Ara bé, el mètode deductiu incorpora a la ciència quelcom
molt important: "Si aquesta que tinc
"entre les mans" és així ha de complir-se sempre en altres casos amb les
mateixes circumstàncies o condicions que se li van determinar".
Per això, aquesta "llei" ja no és considerada com a tal –com quelcom definitiu-,
sinó com una "hipòtesi" d'on partir; amb què la deducció
li fa una depuració (recurs
d'independència o d'imparcialitat) al pensament o una exigència estricta: "No
serà concloent –"llei"- el primer
que tu diguis, sinó que serà concloent allò al que totes les probabilitats de la
realitat et dugui.
La teva hipòtesi –que ara no és "llei" definitiva- per a ser característica de
la realitat haurà de demostrar-se".
Des d'aquí, l'argument només vàlid no és el lliurat "ex conceso" per un fet en
concret; no, el vàlid serà el "per inpossibile" que li puguin imposar altres o
tots els possibles.
I també, des d'aquí, l'axioma no serà la primera observació o la primera
deliberació sobre el que apareix (d'aparent: el directament induït) del
pensament; és a dir, no serà veraç la inducció que li provoqui un fet, sinó més
aviat que, l'induït aquí, és una dada només –una dada solament- rellevant
conforme la vagi contrastant amb i davant la realitat.
Segons això preliminar, en el mètode deductiu qualsevol resultat d'un
reduït nombre de fets parteix com a hipòtesi (2), com a dada o coneixement que
ha de ser coherent en un procés de comparació i anàlisi per a aconseguir un
resultat ampli i constant des de la realitat: "Tota persona ha d'alimentar-se",
per exemple.
Sí, això està clar, però a quins principis ha de cenyir-se el mètode deductiu?
Fins a avui han estat vàlids els que va propugnar Leibniz: "Principi de no
contradicció" en tots els casos i, a més, el "Principi de raó suficient" si es
tracta de l'actual, del d'ara, de l'evident.
El principi-base, el de no contradicció, és en el fons una tautologia
–una expressió recurrent- que estructura fórmules lògiques –el sil·logisme per
exemple-, però que se sustenta sempre en el "Principi d'Identitat".
El "Principi d'Identitat" ja va ser implícitament utilitzat per Tals de Mileto i
reafirmat en la lògica aristotèlica; no obstant això, aquest va sofrir crítiques
per part d’ Heràclit o, més recentment, per Hegel (en aquest la realitat és
"successió", no negació) perquè, havent romàs com "principi estàtic", com salva
la seva contradicció en una realitat que es renova, que flueix com la majoria
entén?
És així, a alguna cosa no se li pot aplicar un principi que no posseirà
demà ja que, demà, serà altra cosa, no el mateix.
Amb això: A és igual a A (A=A) perquè simbòlicament és així, no obstant això
"Jo" no pot ser igual a "Jo" perquè –al marge del simbòlic- hauria d’ existir
una realitat –en l’ "actual"- que els representi a ambdós.
"Jo" és igual a "Jo" sempre que el "Jo referenciat" sigui igual al "Jo igualat"
–quelcom impossible-. El símbol és repetitiu i ho fa possible –és l'únic que pot
igualar "així"-; però en qualsevol realitat no ja que, encara que mai es nega
ella mateixa –pel "Principi de Conservació" de l'energia o de continuïtat-,
nosaltres no podem negar que existeixi, que progressa, que evoluciona.
Així doncs, no li serveixen els símbols tret que hi hagués algú que demostrés el
contrari. Bé, serà quelcom que jo, per a finalitzar aquest assaig, pretendré:
Començant, el "Principi d'Identitat" és una estructura lingüística –de
símbols lingüístics- mal construïda que "tal com és" no assolirà o no protegirà
uns principis reals –només els simbòlics-en canvi, sí un o altre succedani que
ho permeti, que superi eficaçment l'obstacle predit.
Substituïm, així, la finalitat de l'acció del principi per una altra que tracti
sempre de la realitat, que no tracti sinó de ser real: "Tot símbol correspon a
tot el que sigui propi d'ell" (Principi de Propietat).
En símbols matemàtics: A=Ap; d'on Ap és propi d’A, és a dir, A correspon
a tot el que sigui "propi d’A", A és igual al que li sigui propi.
Llavors, "Jo" és igual a la seva mateixa propietat, "Jo" és sempre igual al que
sigui "propi de Jo" ("Yop").
Perquè coherentment les coses no es
regeixen per la igualtat, no són iguals a principis, sinó que actuen per
principis i, aquests, no els transfereixen igualtat, sinó directament i
essencialment propietat, maneres pels
quals actuen, són "acció"; és per
això que el "Principi d'Identitat" mai no podrà existir més enllà del simbòlic o
de l'imaginatiu.
Ara, amb l'aportat "Principi de Propietat", sí que existeix una realitat en el
que es diu, i que no contravé cap altre
principi ni el "Principi de no contradicció": Alguna cosa si que és capaç de ser
propi d'una altra alguna cosa, a l'estar aquesta cosa instal·lat no en
l'estàtic, sinó en qualsevol "moment present" des que va progressant.
Un ésser humà avui és igual al que li és propi i, demà, serà també igual al que
li sigui propi.
La ciència no iguala, el que fa és donar o reconèixer els elements propis a
alguna cosa: els quals li pertanyen trobades les seves característiques i
capacitats d'acció.
Per descomptat, si es vol, pot ser traslladat tal principi a una fórmula
física: Energia de A=mA.(c al
quadrat) + mp . (c al quadrat), sent A un cos qualsevol i mA la seva massa –d’
"una mitjana-constant durant un interval de temps" o "inicial"- i mp la seva
massa potencialment variable sempre que les seves propietats no siguin totalment
variades o transformades.
(1) Interessant va ser l'aportació referent a Jules Lachelier (1832-1918)
en "Fonament de la inducció".
O la de Stuart Mill (1806-1873) en "Lògica deductiva i inductiva".
(2) Va ser Francis Bacon qui va clarificar el mètode hipoteticodeductiu.
PRECISIÓ:
La inducció és una evidència que l'experiència dóna i s'assumeix, més o
menys, segons una consciència; en canvi, la deducció, ja és una aplicació
plenament racional (requereix una àmplia aplicació racional: un mètode
racional), una aplicació intel·lectual "amb total voluntat" davant els "elements
inductius" que s'han reunit per a... deduir alguna cosa.
Les experiències ens proporcionen elements inductius (tota experiència indueix a
una resposta racional a qualsevol ésser humà, a un coneixement, a una resposta
racional present o a un enteniment ineludible davant ella; per això, totes les
experiències són... inductives).
Qualsevol experiència t'indueix que responguis (i ho fas amb els teus recursos
racionals).
Per altra banda hi ha una altra cosa: un
mètode de la deducció intel·lectual, el de la deducció; però sempre davant
aquests "elements inductius" en els quals s'aplica.
I és de sobrada evidència que, com més siguin aquests elements, com més siguin
tinguts en compte, més fiable serà, per tant, aquest mètode deductiu.
(La inducció només es produeix per l'experiència, no cal aplicar-li forçosament
un mètode; però en la deducció sí.)
Si s'entén:
Donats uns "elements inductius" es dedueix una cosa; donats uns altres "elements
inductius" es dedueix una altra cosa.
Aquestes variades o diferents deduccions són també hipòtesis que es realitzen
fins a esgotar tots els "elements inductius" possibles (per aquest motiu es
parli d'un "mètode hipotètic-deductiu"); en efecte, són els elements inductius
en la seva qualitat i en la seva quantitat els que garanteixen la demostració
científica.
Per exemple: la música en una discoteca indueix a ballar i, després, a deduir
que és una causant dels estats anímics
de l’ésser humà; en un altre àmbit, al
llegir poesia, o sigui sentir la seva música o el seu ritme, indueix a
visualitzar harmonia i bellesa, pel que es dedueix que és causant de la creació
de bellesa.
Doncs bé, tots els diferents elements inductius donaran una deducció general o
una coherent deducció general que mai ha pogut prescindir dels elements
inductius que, com més siguin, més nivell de veracitat donarà la deducció
general.
En resum, no existeix una veracitat científica (encara que s'afirmi que sí sense
responsabilitat) si se censuren aportacions o si deduccions es tanquen davant
una contraargumentació o davant una complementarietat.
Si el que diu que "dos per dos són cinc" és tingut en compte i no, precisament,
el que diu que "dos per dos són quatre" amb dirigisme i censura prevaldrà una
mentida.
Si tu dius que "un animal és una pedra" i no deixes -en unes mateixes condicions
de recursos, de tracte de dignitat i de reconeixement- que es digui que "una
animal és un organisme", a aquest precisament que pretén dir-lo en unes mateixes
condicions de joc net, amb dirigisme i
censura prevaldrà
una mentida.
Si els mitjans de comunicació i algunes institucions només deixen dir que
"l'ésser humà és lliure" però, intolerantment -atenent a prejudicis o a éssers
humans no vàlids per a ells-, no permeten que un altre digui el contrari en unes
mateixes condicions de tracte digne, amb dirigisme
i censura prevaldrà una mentida.
La censura és sempre... no permetre
alguna cosa.
Nota afegida:
En el que anomeno PRECISIÓ dono una definició entre la inducció (alimentada per
tota experiència, doncs tota experiència dóna o produeix i indueix una
informació ) i la deducció (on ja "treballa" la voluntat, és a dir si tens uns
elements pots deduir o advertir un resultat).
En la primera, amb un ja resultat, de l'experiència, obtens uns elements
d'aprenentatge, uns coneixements, unes bases, unes "causes"; amb la deducció, ja
"treballes" a partir d'aquesta inducció, és a dir ja amb aquestes "causes".
Donats uns indicis o "causes", tu dedueixes amb la voluntat o amb el treball
arribaràs a un altre resultat.
O sigui: dedueixes a partir de l'inductiu. L'experiència t'indueix a buscar unes
causes; doncs, sabent tu ja aquestes causes, si les observes en altres fets i
amb altres aportacions de l'experiència d'uns altres, et duen a deduir un altre
resultat.
Les característiques del mètode deductiu són: experiència-coneixement-voluntat
intel·lectiva de la deducció. I les
etapes són l'experiència-coneixements (coneixements que t'indueixen a advertir o
delimitar causes)-voluntat d'investigació
d'altres fenòmens a través dels seus indicis (que tu ja coneixes), dels quals
dedueixes els fenòmens dels quals es tracta.
Aquest mètode s'utilitza sempre, és la base del mètode científic.
Avantatges : totes però, amb un major coneixement dels elements inductius o de
les causes, sempre augmenta la capacitat de deduir, o de la investigació o del
descobriment de les característiques del fenomen.
(Els enllaços els he triat amb els criteris que he considerat més
coherents pel que fa a aquest assaig, però amb una fi només d'utilitat o...
aclaridor sobre alguns conceptes)
Autor:
Autor:
José Repiso Moyano
http://metodologiadelaciencia.blogspot.com/
http://sinembargoresistencia.blogspot.com/
http://razonyrazonar.blogspot.com/
Font: www.monografias.com