PEDAGOGS IL·LUSTRES
Delfí Dalmau i Gener (Figueres, 1891 - Barcelona, 1965) fou un pedagog i lingüista català.
Als disset anys era professor de l'escola d'idiomes Berlitz de Barcelona, més tard al col·legi Mont d'Or de Vallparadís de Terrassa. De 1914 a 1917 farà classes de gramàtica espanyola i francesa a Bahia Blanca. El 1918 fundà el primer Liceu Dalmau d’ensenyament mitjà i tècnic, que el 1940 transforma en Institut Belpost d’ensenyament per correspondència. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques i dirigí la revista Clarisme. Poliglot, fou un actiu esperantista, reconegut internacionalment, i va arribar a redactar la revista Kataluna Esperantisto i a presidir la Federació Esperantista Catalana, de la qual fou un dels màxims ideòlegs, juntament amb Frederic Pujulà i Vallès. Destaca també en estenografia i ensenyament d’idiomes. Publicà els primers dos discs per a l’ensenyament del català amb les veus de Pompeu Fabra, Mercè Rodoreda i ell mateix, novel·les psicològiques i els assajos pre-sociolingüístics: “Poliglotisme passiu” (1936) i “Aclariments lingüístics” (1962).
Els estudis que Delfí Dalmau engloba sota el rètol de pedagogia lingüística s'ocupen de qüestions relacionades amb la interlingüística, la proposta esperantista, la pedagogia, la sociolingüística i la filosofia del llenguatge. Dalmau sempre estigué a l'avantguarda de la cultura i va saber fer confluir universalisme -la necessitat d'una llengua internacional auxiliar- i catalanisme integral, sense fissures regionalistes ni submissions ni renunciaments (com acostumava a dir) de cap mena.
La proposta de poliglotisme passiu consisteix a conrear i usar activament la llengua pròpia, la llengua vernacla de cada lloc, i conèixer amb màxima correcció però només passivament el major nombre possible d'altres llengües, com a etapa intermèdia entre una situació d'imperialisme lingüístic a nivell espanyol i planetari que caldria superar, i l'horitzó igualitarista que l'assumpció de l'esperanto anuncia.
Obra escrita
En català