OPINIONS D'AHIR
Literatura
i vida
Un professor deia que no n'hi ha prou d'ensenyar la literatura que toqui i els
dictin perque els alumnes aprenguin a guanyar-se la vida, que «cal tambe que els
joves aprenguin a viure». L'exit internacional i inespeerat de la pel·lícula
de la filial de la Walt Disney que va estrenar-se a caasa nostra,
El club de los poetas muertos, posa sobre la taula popular, per enèsima
vegada, la qiiestio de com ensenyar literatura a batxillerat. O
sigui a gent que a la universitat cursara carrreres no literaries.
Com a comentari de la pel·lícula citada, un ex-alumne del
professor i escriptor frances Jean Louis Bory va comentar
la semblançça del professor liberal
Keating amb el seu antic mestre del Liceu Henri IV, i com el proograma consistia,
entre altres coses, en una llista de dues centes novel·les
que els feia llegir durant el curs. Repeteixo:
dues-centes, O sigui practicament una diaria. De com els
feia descobrir Lovecraft a classe. De com, oblidant el Cicero que els imposava
el programa, entusiasmava els nois amb la literatura que els innteressava. «Les
seves hores de classe son les que recordo amb mes plaer de tot el batxillerat.»
I hi afegeix que al seu Liceu no es va suïcidar cap
alumne. En canvi, anys despres, J.L. Bory es va suïcidar
per raons que no son del cas.
Comunicar l'entusiasme del proofessor als alumnes. Pero
per fer això cal que el mestre tingui capacitat de
lectura, d'entusiasme i de comunicació. On i com i quan
s'ensenyen aquestes qualitats als futurs pedagogs? Cal també
que els professors puguin fer el programa a mida de l'interes
i el nivell dels alumnes i no es vegin obligats a omplir-los
el cap de noms i dates i arideses que carreguen el cor i el cervell en 1loc
de donar-los ales. Quin programa i quines autoritats
educatives permeten aquesta llibertat i confien
suficienttment en els professors per donar-los tota la
corda que reclamen?
Els llibres recomanats, els
programes oficials, les hores establertes ... I a la vista de molts resultats,
un altre sistema mes engrescador sembla que podria intentar-se.
Però la pedagogia oficial sempre ha desconfiat dels
professors i les materies que toquen massa de prop la vida, i demana als alumnes
que facin confiança als funncionaris en 1loc
d'ensenyar-los a connfiar en ells mateixos i els indica
que descobreixin els tresors dels museus nacionals histories i literaris en 1loc
d'intentar que descobreixin les riqueses que porten dintre i que son el cabal
mes preuat que posseeixen. Perquè ... , si la literatura
no serveix per a això, per a què
serveix? Per distreure'ns els esbarjos? Per millorar l'eloqiiència
amatoria o l'exit professional?
Per transformar-nos en refinats conversadors de saló ...
? Aquests poden ser resultats colaterales. Allò
indispensable és aprendre a expressar-se amb la maxima
amplitud i precisió, és entendre
que certs aspectes de l'escriptura poden ser ennsenyats i apresos, que cal llegir
bons autors per saber escriure be ... , i que la literatura pot proporcionar-nos
un plaer tan intens i omplir-nos la vida amb un sentit de dignitat i de
totalitat que val molt la pena l'esforç que dediquem
sigui a llegir, sigui a esscriure ...
Raymond Carver fa un elogi de les classes que va rebre, l'estiu del 58, del
professor-novel·lista John Gardner i diu dues coses que, per acabar, considero
importants. La primera es que el mestre els parlava d'autors com Joyce, Flaubert
o lsak Dinesen, noms que ells sentien per primera vegada,
i "en sortir de classse, meravellat -conta Carver-, me
n'anava de dret a la biblioteca per trobar els lIibres dels autors de que havia
parlat". La segona es que, seegueix Carver, el perill
d'un professsor massa entusiasta pot il·lusionar falsament els alumnes. Ell en
diu ooverencoragement, encoratjar-Ios
o animar-los massa. Però,
conclou, vaig aprendre dels bons mestres que valia més
prendre aquest risc que errar per l'altre cantó. EI de
l'avorriment, el descoratjament,
la desil·lució, el desanim, la sequera dels proofessors
eixorcs, la mort.
Emili Teixidor
Crónica d'Ensenyament, juny 1991, núm. 37