IDEAL I UTOPÍA ESCOLAR: L'ESCOLA MODERNA
Descansem en el significant, evoquem:
Plató..., Tomás Moro..., Campanella..., Basc de Quiroga..., Fourier..., Marx...
Des de la Ciutat-Estat a l’ Illa d'Utopia, des de la Ciutat del Sol als
Falansteris, des de la societat comunista de Marx a les utopies negatives tipus
Huxley, totes tenen alguna cosa en comú: totes responen a l'angoixa amb la
creació d'una ficció i formulen una queixa sobre la realitat. El pes de la
ficció oscil·la, més o menys, entre la llibertat i l'ordre, entre la
satisfacció de la demanda i l'exigència del nou ordre que faci de fre a l'excés
de gaudi. La queixa sobre l'experiència del temps real està orientada per la
idea de justícia matisada per la història. En aquest sentit, Freud entenia la
justícia com a concepte negatiu. En la justícia, no es tracta d'una distribució
igualitària, sinó que l'altre, "els altres", no tinguin el que a mi
em falta. Es tracta d'una vigilància sobre el gaudi de l'altre, en definitiva
d'un intent de control sobre l'excés mal repartit.
Així ho escriu Jacques Allen Miller en La naturalesa dels Semblants: "Sabem
que queixar-se és un dels trets més constants de l'espècie humana, però hi
hauria queixa si no hi haguésSemblant al pare? S'imagina, doncs, que en alguna
part aquest gaudi és indegudament acumulat. I no falten que donin suport a
aquesta idea, ja que la societat està organitzada per donar
consistència al semblant del pare."
El lloc on s'acumula el gaudi apareix revestit com a semblant al
pare. En el cas que ens ocupa, són els rics, els poderosos, els quals
fan més semblant de tenir aquest objecte de gaudi tan particular que es desplaça
d'aquí cap allà, per no trobar mai una localització fixa.
Ens centrarem en una utopia de principis del segle XX, en una utopia que
condensa totes les aspiracions socials i polítiques en l'educació, en la
transmissió de saber. Es tracta de l'Escola Moderna, fundada per Ferrer i
Guardia.
La ironia va fer que aquesta escola, fundada per un enemic acèrrim de l'Església,
obrís les seves portes el 18 d'octubre de 1901, en el local d'un antic convent
del carrer Bailén de Barcelona, abans dedicat a Escola Asil. La història
d'aquesta nova escola va durar tot just cinc anys, però les seves "aportacions"
les recolliran els seus seguidors, entre els quals cal comptar al cèlebre
Celestí Freinet.
En l'acta de sessions del ple de 12 de setembre de 1989, de l'Ajuntament de
Barcelona, es llegeix:
"Actualment, els seguidors de la
Escuela Moderna de Freinet i amb ella, potser sense saber massa, seguidors de la
línia ideològica de Ferrer i Guàrdia, tenen un lloc gelosament guardat, en la
renovació pedagògica vigent en el dia a dia de diverses escoles, així com en
la Pedagogia
de l’Alliberament de Paulo
Freire, parent ideològicament de la pedagogia llibertària." La mateixa tradició llibertària que aquí es reflecteix,
reconeix en Piaget --com si fos màxima autoritat de la pedagogia científica--
la "confirmació" del mètode i els procediments Ferrerians.
Sembla clarque l'educació és el nucli de tota utopia, ja que sempre s'ha
volgut veure en ella l'instrument per a canviar la faç del món. No obstant això,
en el cas que ens ocupa, l'educació es constitueix gairebé en l'objecte
exclusiu -seleccionat pel discurs de la ciència-.
Des del cor de les utopies s'ha volgut sempre traçar una línia ascendent
partint de l'escrutini del dolor fins a arribar al recompte de les satisfaccions
possibles. Des del símptoma a l'ideal. I per a tal fi s'ha ideat l'instrument o
vehicle que faci possible aquest ascens. Aquest vehicle és l'ensenyament col·locat
com a ideal. De totes maneres, cal tenir en compte que una cosa són els ideals,
les aspiracions altruistes a ser millors i tenir millors relacions, i una altra
molt distinta l'Ideal del Jo. Aquest últim és un punt de vista del subjecte,
una sustentació de la seva mirada que, a més, està implicat en l'acte.
En un dels llibres més usats, en "el llibre favorit" de l'Escola
Moderna, -d'edició pròpia-, apareix el personatge de Monadio, caracteritzat
com "un senyor panxut
d'aspecte vulgar, camús i ricament vestit".
El lloc d'acumulació de gaudi posseeix un índex que sempre apunta a l'objecte
imaginari a vigilar, dipositari usurpador del gaudi, i a tal usurpació es
constitueix en condensador de l'acció. Juan Greu escriu:
”La vareta d'or de Monadio tenia molt poder, no hi ha dubte, però aquest
poder tenia el seu límit; havia casos en què era inútil.
Prova d'això és que no havia pogut impedir que algunes nocions de la vida
d'Autonomia penetressin entre els seus vassalls, i la història d’
Argirogracia recordava tres o quatre revolucions terribles que els seus
habitants, impulsats per la misèria, per un desig de millor arranjament, havien
estat a punt d'alliberar-se dels seus amos."
Mentre la lectura d'aquest llibre, i altres similars, s’estén a
l'escola i les passions arriben a objectes anàlegs, qui mira des de l'ideal,
des del seu ideal, percep la falta a completar en l’ altre, en el nen. i a això
dedica el seu esforç.
La redempció del món està en mans dels educadors, segons les diferents
ficcions escrites de la utopia. Altra cosa és que, a partir d'aquesta
escriptura se sostingui un punt de vista per a dirigir els meandres del desig.
Ferrer sosté el seu. Enfront de les demandes típiques dels pares que duen els
seus fills a l'escola, ell anteposa el seu ideal: "Allí venien pares que
professaven aquest ranci aforisme "la lletra amb sang entra", i em
demanaven per al seu fill un règim de crueltat; altres entusiasmats, amb la
precocitat de la seva prole, haurien volgut, a costa de precs, que el seu fill
hagués pogut brillar en un examen i ostentar pomposament títols i medalles;
però en aquella escola no es va premiar ni es va castigar els alumnes, ni es va
satisfer la preocupació dels pares."
Ferrer fa de l'Escola Moderna la
causa, a la qual revesteix com objecte ideal: una educació
"regeneradora" de la societat. L'Escola Moderna, en un significant que
aglutina a tota una sèrie lligats en una transferència de treball. Els seus
efectes, que els té, constituiran el llegat de gran part del que avui es bateja
com a educació en valors.
L'Escola Moderna va ser la resposta d'un home a l'angoixa. "És terrible -diu
Miller- .És l'angoixa de l'acte. Quan existeix veritablement un acte això
canvia per a sempre, fins i tot, la faç del món (...) l'angoixa de l'acte és
captar que l'acte està al principi d'una cadena i que, per descomptat, no se
sap per endavant quines seran les conseqüències. Les conseqüències que no es
coneixen s'haurien d'assumir."
Aquest "fill de l'home", segons l'apel·latiu que li dedica el pròleg-homenatge
de L. Portet, neix a Alella, Barcelona, el 10 de gener de 1859. És el setè
d'onze fills d'una família de petits propietaris camperols. La religiositat de
l'Espanya profunda soferta en el si de la família i en l'escola a la qual
assisteix, arribarà a constituir-se en insuportable per a ell.
Inclòs en les influències del racionalisme epistemològic del segle XVII, del
racionalisme social del XVIII i del racionalisme historicista del XIX,
s'introdueix en la pràctica de l'ensenyament per a fer d'ella l'objecte per
excel·lència de la seva sublimació. L'horitzó polític des d'on pretén
instrumentar aquests canvis és l'anarquisme. El lema central d'aquest corrent
polític ho resumeix *Guerin
d'aquesta manera: "Anarquia és l'absència d'amo, de sobirà, tal és la
forma de govern a la qual ens acostem tots els dies, i que l'hàbit de prendre a
l'home per regla i a la seva voluntat per llei ens fa mirar com a súmmum de
desordre i l'expressió del caos."
L'ensenyament és aquesta activitat sublim que, pel que sembla de Ferrer, "respon
únicament a la necessitat i al deure que sent la generació que viu en la
plenitud de les seves facultats de preparar a la generació naixent, lliurant-li
el patrimoni de la saviesa humana." En les directrius d'aquest ensenyament
es poden trobar certes invitacions al plaer, però també es vol allunyar
qualsevol indici pulsional,
qualsevol desordre en la despesa. El que la societat els ensenya a "els
fills d'obrers" és "...l'estalvi, que és privació voluntària amb
aparença d'interès, se'ls prepara, amb aquest ensenyament, a la submissió al
privilegi...", s'anima als obrers que facin estudis universitaris i que
assisteixin al teatre, als concerts, etc., però per altra banda, es demana
moderació en el consum i en la despesa, jutjant necessari "que els nens
comprenguin que malbaratar tota classe de materials i objectes és contrari al
benestar general."
Naturalment, en un sentit més proper al gaudi del cos, també limita aquesta
despesa, puix que tracta d'allunyar i encobrir els efectes de la pulsió. En una
escena de Les Aventures de Nono, Greu escriu: "En un instant es van
despullar tots, formant grup encantador en el qual les modulacions graciosament
timbrades d'una xerrada contínua, els reflexos de la llum sobre la pell tersa i
la correcció absoluta de les formes constituïa un quadre de sublim bellesa."
Lacan deia que la sublimació és elevar la Cosa (freudiana) al rang ideal.
Estar posseït per la Cosa a la manera de l'ideal. Però, per això mateix les
pulsió està aquí. Aquesta marca de la repetició que se li imposa al subjecte.
Idealitzar l'educació, estar al seu complet servei, esclavitud voluntària de
la qual s'extreu un gaudi fàlic.
També en ella es localitza al gaudi invasor, en el que el seu fantasma tapa.
Allí es troba a l'Altre primigeni devorador, com la força que s'immisceix. Allí
imagina Ferrer conspirant en contra de la causa als agents de l'església i als
poderosos, semblants del pare, que acumulen injustícia per apropiar-se de tot
gaudi.
Denúncia de la injustícia que esperona amb la seva passió la recerca d'un
lloc utòpic per a una redistribució del gaudi. D'una nova distribució que
faci real el supòsit: "que els altres no tinguin el que em falta".
Però "el que em falta" ho veu Ferrer en un altre, al qual la seva
mirada privilegia. El nen, aquest nou objecte de les ciències socials.
El nen com objecte a conformar ha canviat de lloc en el discurs. La moral i els
moralistes religiosos del XIX l’ havien col·locat entre l'exemplaritat de la
puresa i la debilitat de la temptació. Objecte de norma moral i de precepte
religiós, no tenia més entitat que la d'una ànima a configurar moralment. Ara
la translació del mètode científic a la psicologia i per tant a la pedagogia
l'hi apropiaven com objecte d'un saber calculat.
"És evident -diu Ferrer- que les demostracions de la psicologia i de la
fisiologia han de produir importants canvis en els mètodes de l'educació; que
els professors en perfectes condicions per a conèixer al nen, podran i sabran
conformar el seu ensenyament amb les ciències naturals. Fins concedeixo
que aquesta evolució es realitzarà en el sentit de la llibertat, perquè estic
convençut que la violència és la raó de la ignorància, i que l'educador
veritablement digne d'aquest nom obtindrà tot de l'espontaneïtat, perquè
coneixerà els desitjos del nen i sabrà secundar el seu desenvolupament únicament
donant-li la més àmplia satisfacció possible."
Aquests discursos, constructors de significants amos als quals sacrificar el
desig infantil, recorren a la ciència com a garant. La pedagogia per a Ferrer
és "ciència" i com a tal, es pot predicar d'ella el que Lacan
apuntava en l'Ètica i recorda Miller. "Lacan situa la
ciència en el Seminari VII com una figura de la Cosa, de la Cosa cega animada
pel mateix imperatiu cec que el gaudi."
A aquesta demanda absorbent sucumbeixen professor i alumne, s'immolen sota el
cimbell dels nous ideals deshumanitzats de la ciència.
Molts
d'aquests ideals són compartits amb les avantguardes educatives. Tals com la
proximitat de l'escola a la vida, el respecte a l'espontaneïtat i la llibertat
infantil, la coeducación
d'ambdós sexes i de les diferents classes socials, etc. Però, Ferrer posa tot
l'accent a combatre la superstició i l'obscurantisme religiós a partir de la
claredat de la ciència. La fi última: "produir una regeneració
social" i per a això, és imprescindible l'extensió del coneixement científic,
ja que la ciència "...capacita els homes perquè es formin exacta
doctrina, criteri real, sobre els objectes i de les lleis que els regulen, i en
els moments presents, amb autoritat inacabada, indisputable, per a bé de la
humanitat, perquè acabin una vegada per sempre els exclusivismes i privilegis,
es constitueixi en directora única de la vida de l'home, procurant xopar-la
d'un sentiment universal, humà."
Tots aquests ideals es constitueixen en imperatius compromesos en un nou ordre a
restaurar. Des de l'estat natural perdut a la societat de classes, on el procés
d'apropiació i d'explotació de l'home per l’ home la llei, hi ha una distància,
una virtualitat. I per a salvar aquest buit introdueix l'acte de fundació de
l'Escola Moderna.
En l'horitzó imaginari també està el rival, l'enemic. L'ordre injust es funda
en la ignorància i la conseqüent submissió al poder, identificat aquesta
vegada com l'Estat i qui ho representa: la persona del rei.Anselmo Lorenzo, un
dels màxims representants de l'anarquisme espanyol, en el pròleg original a
l'edició de "L'Escola Moderna", defineix l'Estat -citant Renan-
com "...un *autòcrata
sense igual que té drets contra tots i ningú els té contra ell."
La ignorància és la causa de l'opressió i es combat amb els coneixements
avalats per l'experiència, de tal manera, que "cada cervell sigui el motor
d'una voluntat".
"Tractarem que les representacions intel·lectuals, que a l'educant li
suggereixi la ciència, les converteixi en suc de sentiment, intensament les
estimi." Així, delatant la mort del subjecte, el seu *forclusión
per la ciència s'intenta, en el mateix moviment, introduir un *pathos
que denegui aquesta mort.
"Llegiu detingudament les pàgines d'aquest llibre... mediteu fredament i
imparcialment el concepte que d'escola racionalista ens dóna; deduïu les
conseqüències lògiques que sorgeixen de tal ensenyament, i odiareu la
mentida, menyspreareu totes les supersticions, combatreu tota tirania i
lluitareu per a establir la llibertat i justícia socials. Haureu après a ser
homes i ho sereu."
La fundació de l'Escola Moderna va provenir d'una trobada gens fortuïta amb la
fortuna. La mort de la Sra. Maunié, vídua milionària i alumna, va suposar per
a Ferrer, després de persuadir la
filla d'aquesta, un muntant de diners suficients per a complir el seu somni.
L'Escola Moderna -ens diu- creada ja en la meva ment, va tenir assegurada la
seva realització per aquell acte generós."
Però, l'autèntic acte va ser el de la fundació per Ferrer de l'Escola
Moderna, i va ser acte, perquè va tenir els seus efectes. Un acte, deiaLacan i
ens recorda Miller, un acte "veritable no es jutja en l'origen, en les
seves condicions de producció. És necessari esperar per a saber si ho va ser.
Existeix, doncs, un estatut retroactiu de l'acte". I així ho reconeix el
propi Ferrer: "No hi havia abans ensenyament en el veritable sentit de la
paraula (...) el veritable ensenyament, el qual prescindeix de la fe, la qual il·lumina
amb les resplendors de l'evidència, perquè es troba contrastada a cada moment
per l'experiència, que posseix la infalibilitat falsament atribuïda al mite
creador, la qual no pot enganyar-se ni enganyar-nos, és la iniciada per
l'Escola Moderna."
L'Escola es va expandir primer per Barcelona, arribant a tenir 47 sucursals
abans de 1906, després per la resta d'Espanya i Europa, fins i tot a Brasil, a
Sao Paulo. Però a l'acte de la seva fundació i al lliscament de la cadena de
significants amos que va introduir en l'àmbit escolar, li va seguir altre acte,
del qual va obtenir una merescuda nominació: el "Màrtir de Monjuic".
El dia 13 d'octubre de 1909, després dels greus successos de la Setmana Tràgica
de Barcelona, i després d'un consell de guerra, Ferrer és condemnat com a
principal instigador de la rebel·lió militar i afusellat. En la biografia amb
la qual s'inicia la sentència es pot llegir:
"...convencido de que
la revolución
de sus sueños jamás triunfaría por tales procedimientos (las insurrecciones
de Santa Coloma, Badajoz, etc), cambió por completo el rumbo, por creer que en
España era inútil fomentar revoluciones, pues lo primero y principal era crear
revolucionarios, y para conseguirlo, se hacía indispensable educar a la
juventud desterrando de su cerebro la idea de Dios, de la Religión, de la
propiedad, de la familia y desligándola de todo vínculo que pudiera embarazar
sus movimientos, y una vez así preparada, esperar la primera ocasión, como una
huelga general, la fiesta de primero de Mayo o cualquiera otra coyuntura lanzándola
entonces a la calle para derrocar todo lo existente y hacer la revolución
social (legajo nº15). La empresa era ardua y penosa; pero el acusado dedicó a
ella toda su incansable actividad..."
Sergio
Hinojosa