PEDAGOGS IL·LUSTRES

Agustí Rius i Borrell 1837-1912

E1 dia 7 de juliol de 1912, la Societat Barcelonina d’Amics de la Instrucció reunia importants personalitats de la cultura i de l’ensenyament per rendir homenatge pòstum a un cèlehre mestre català: Agustí Rius i Borrell.

Pocs dies després, 1’Ajuntament de Sabadell acordava posar el nom de «Mestre Rius» al primer carrer que s’obrís a la ciutat. Encara avui el podem localitzar en el nucli antic de la pohlació.

Agustí Rius i Borrell havia mort al carrer de Xuclà, número 1 3, de Barcelona, el dia 2 l de febrer d’aquell mateix any, als setanta-cinc anys d’edat, quan tot just havia acabat una laboriosa Gramàtica catalaia i després d’una vida dedicada a l’ensenyament. El fet encara ressonava als diaris més coneguts de l’època com La Vanguardia, el Diario de Barcelona o La Ilustració Catalana. Rius havia donat al magisteri barceloní el millor de la seva capacitat educadora cobrint una de les etapes més fosques, problemàtiques i oblidades de la nostra història escolar. Com a mestre i com a pedagog, havia proposat solucions vàlides per a problemes concrets del seu temps.

E1 popular mestre Rius era fill de Sabadell, on va néixer el 30 de gener de 1 837, en el si d’una família de teixidors. Del seu pare, Josep Rius, i de la seva rnare, Teresa Borrell, va aprendre aquell seny que l’havia de menar amb senzillesa i profunditat ensems pels camins de l’educació del seu ternps.

Va seguir estudis de mestre elemental i de mestre superior a l’Escola Normal de Barcelona (entre 1854 i 1858).2 Després de treballar en una escola de la mateixa ciutat, l’any 1859 obté el títol de mestre superior i es trasllada a Sabadell, on funda una escola de primera ensenyança superior.

Aquest període de mestratge a la seva ciutat nadiua és d’intensa activitat intel·lectual. Publica, amb el cronista Josep Sardà, una ressenya de la visita d’Isabel II a Sabadell i una guia de la rnateixa ciutat. També escriu la seva primera obra didàctica: el Primer libro de lectura, del qual es faran 150.000 exernplars en cinquanta anys.

Fruit del seu interès pel nìvell cultural de 1’obrer son les classes que va impartir a l‘Institut Industrial sabadellenc durant els cursos 1863-1864 i 1864-1875. Dues publicacions més d’aritmètica li servien de suport per a les seves explicacions;

En 1866 donà a conèixer Froebel per mitjà de la traducció d’una obra sobre l’educació a Alemanya escrita pel francès Baudonin. Paral·lelament, publicava articles sobre temes professionals en diverses revistes de l’època: El Tiempo (Barcelona), Almanaque de Primera Enseñanza (València), Almanaque de la Gaceta de Instrucció Prinzòria (Lleida) i El Clamor del Magisterio (Barcelona). Així mateix aportava algunes solucions a la qüestió del pagament als mestres amb un fullet  escrit precisament durant el Sexenni Democràtic, època en què el problema esdevingué encara més apressant.

També durant la seva estada a Sabadell es va casar amb Adelaida Tarragó i Anglada. Del matrimoni naixeren dues filles i un fill, l’insigne metge Agustí Rius i Tarragó, autor d’una tipografia mèdica de Sabadell

A partir de 1 872 tornà a trehallar com a mestre de les escoles públiques de la ciutat de Barcelona i continuà desenvolupant una intensa tasca pedagògica. En 1 879 llegí un discurs sobre l’educació de la dona a la Societat Barcelonina d’Amics de la Instrucció i pel maig de 1882 anà a Madrid per participar en el Primer Congrés Nacional de Pedagogia. Durant aquest mateix any va escriure una història de Sabadell que es publicà en el nostre segle (1928).

E1 1885 va trobar casualment en una masia de Castellar del Vallès la primera edició de l’obra de Baldiri Reixac hîstruccions per la ensenyança de minyons (1748), de la qual va fer l’estudi pedagògic que publicà un any més tard.

Tanmateix, les principals ocupacions d’aquesta època, punt culminant de la carrera pedagògica de Rius, van ser dues: per una banda, posar a punt la seva Pedagogía, obra de maduresa, completa i ben acabada, resum del seu pensament i que va ser premiada a l’Exposició Universal de 1888; per una altra, organitzar el Segon Congrés Nacional de Pedagogia, que havia de tenir lloc a Barcelona durant l’estiu d’aquell mateix any.

Quan tot just havia recuperat forces després de la intensa feina organitzadora del Congrés, es va ocupar de la publicació d’una obra que facilités als mestres l’ensenyament de la religio i estigué a la venda el 1890. D’aquesta mateixa època són el segon llibre de lectura, compost de contes curts per als infants, i un recull de fragments escollits d’escriptors coneguts per a afavorir l’hàbit lector dels més grans. Simultàniament, La Vanguardia publicava diverses cartes escrites pel nostre autor a una suposada mare amb un gran contingut educatiu i amb directrius clares per als pares i les mares de família.

La inesgotable ploma d’Agustí Rius i Borrell encara havia de dibuixar amb exquisida subtilesa els perfils morals d’un nen ben educat per mitjà del preciós conte titulat Gaspar, on també apareixien les dificultats de convivència d’un minyó amb disminucions psíquiques.

És precisament l’educació dels qui tenen dificultats especials o dels qui pateixen alguna disminució sensorial l’àmbit que més treballa el nostre autor durant els anys previs a la seva jubilació: el 1894 es funda a Sant Gervasi de Cassoles la Casa de la Salut Nostra Senyora del Pilar, on el doctor Xercavins s’encarregarà dels malalts psiconeuròtics, i el mestre Rius, dels infants amb un nivell d’intel·ligència molt inferior al normal. Era finals de segle, calia publicar les experiències viscudes i calia contrastar aquestes experiències amb les acumulades pels especialistes en el tema arreu d’Europa. Amb aquestes finalitats va preparar dues obres de molta utilitat per als professors: una sobre els nens endarrerits i una altra sobre els afectats pel quequeig i pels altres vicis o problemes de pronúncia.

Agustí Rius és féu ressò de l’embranzida catalanista de principis del segle xx, que afectà també l’àmbit educatiu. E1 13 de gener de 1901, en un discurs en la sessió inaugural de la Societat Barcelonina d’Amics de la Instrucció, va defensar l’existència d’una pedagogia pròpia amb el suport de vigoroses columnes: LluIl, Reixac i Balmes.« L’any de Ia seva jubilació, l 902, després de quaranta-cinc anvs d’ensenyar obligatòriament en castellà a nens catalans, va reivindicar la nostra llengua per a l’escola mitjançant uns articles a La Veu de Catalunya titulats «La llengua als estudis de Catalunya”. E1 1907 encara publicà unes beceroles per a ús de les escoles.

E1 1910 Agustí Rius emmalalteix greument i ha de paralitzar momentàniament la seva activitat intel·lectual, que ara consisteix a redactar una Graniàtica catalana. En ser preguntats els familiars per l’estat de salut de l’avi, contestaven amb gràcia esperançada: «Va fent; no veieu que encara no ha acabat la gramàtica?» I, efectivament, potser era I’afany d’enllestir l’obra allò que el mantenia en vida, perquè poc dies després d’acabar-la deixava d’existir. Obra de molta paciència i minuciositat, la gramàtica de Rius estableix comparances entre les llengües castellana i catalana. Malgrat que en pocs anys havia d’esdevenir un magnífic document històric però sense validesa normativa, va estar a punt de publicar-se.

La professionalitat d’aquest pedagog català havia produït deu obres per a infants, vuit per a educadors, dues traduccions, dues monografies de Sabadell, un estudi de la llengua catalana i uns vint escrits diferents en les principals revistes pedagògiques i en els diaris de l’època.

Un deure de fidelitat històrica ens obliga a recordar la part del seu ideari que avui, un segle després, encara pot fer sugeriments vàlids al nostre quefer educatiu.