PEDAGOGS IL·USTRES
PAU
VILA I DINARÈS 1881 - 1980
Pau Vila i Dinarès va néixer l'any 1881 a Sabadell en el si d'una família
de teixidors. Va deixar els estudis per dedicar-se a l'ofici familiar, però no
va abandonar la vocació de pedagog i, l'any 1905, després d'uns contactes que
no van acabar de prosperar amb Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va
fundar l'Escola Horaciana. De tarannà inquiet i emprenedor, va anar-se'n l'any
1912 a Ginebra per diplomar-se a l'École des Sciences de l'Education, on va
refermar definitivament la seva orientació cap a la geografia: hi havia
contribuït el descobriment de l'escola geogràfica francesa de P. Vidal de la
Blanche i J. Brunhes.
L'any 1915 es va desplaçar per qüestions laborals a Colòmbia, concretament a
dirigir el Gimnasio Moderno, institució acadèmica que renovaria en
profunditat. Aquell mateix any va publicar a Barcelona el seu primer llibre, La
geografía física y astronómica, amb el qual associava geografia i
pedagogia. De tornada a Catalunya, el 1918, va començar a ensenyar geografia
als Estudis Normals de la Mancomunitat, però li faltava formació científica,
que va anar a buscar el 1923 a l'Institut de Géographie Alpine de Grenoble,
dirigit per R. Blanchard. Va acabar aquests estudis amb el treball Assaig de
geografia humana de la muntanya (1925), que suposaria el començament de la
seva dedicació intensiva a la interpretació geogràfica de Catalunya.
Les seves preferències s'encaminaven cap a l'aplicació de la geografia moderna
en l'àmbit comarcal, per la qual cosa va anar publicant a partir de 1926
llibres com La Cerdanya, Les marques de Ponent, estudi sobre les
comarques de l'abans anomenada Catalunya aragonesa, Comarca del Vallès
i, sobretot, el Resum de geografia de Catalunya, publicat en nou petits
volums de 1926 a 1935. Segons el pròleg, havia de ser el resum de la primera
part d'una "Geografia general de Catalunya, València i Balears" que
no es va arribar a editar mai. D'altra banda, en aquella mateixa època va
publicar una col.lecció de mapes escolars i articles geogràfics a «La
Publicitat» (1929-1938).
De la mateixa manera que, atesa la seva gran vocació cívica, havia col.laborat
amb la Mancomunitat, va fer-ho també amb el govern de la Generalitat
republicana. Fruit d'aquesta col.laboració van ser els treballs de la seva obra
cabdal, La divisió territorial de Catalunya, publicada entre 1932 i
1937, de la gènesi de la qual diu l'autor:
"La necessitat d'una divisió territorial basada en les comarques s'imposà
als homes de govern tantost el règim republicà fou consolidat i la
planificació del govern autonòmic de Catalunya anava fent via. Calia
preparar el projecte d'una estructuració del país que respongués a les
realitats de la terra, a fi que un cop aprovat l'estatut autonómic de
Catalunya pogués donar-se l'estructuració demarcacional més apropiada a les
seves necessitats i conveniències." (Pau Vila. La divisió
territorial de Catalunya. Selecció d'escrits de geografia. Barcelona:
Curial, 1977)
Paral.lelament, Pau Vila exercia de catedràtic i professor de diverses escoles
i institucions, i també de president del Centre Excursionista de Catalunya i de
la Societat Catalana de Geografia. Durant la guerra civil espanyola, la
Generalitat de Catalunya li va publicar La fesomia gràfica de Catalunya,
destinada als combatents, i el Centre Excursionista de Catalunya, diversos
llibres de divulgació.
Amb la fi de la guerra es va exiliar a Bogotà, ciutat que ja coneixia, on va
fer de professor a l'Escuela Normal Superior fins al 1946, any en què va ser
reclamat per l'administració veneçolana perquè fundés el departament de
geografia i història a l'Instituto Pedagógico de Caracas. Va viure gran part
de la seva vida a Veneçuela, fins i tot en va adquirir la nacionalitat. Hi va
treballar fins que es va jubilar, l'any 1961. L'obra més important que hi va
dedicar és Geografía de Venezuela, en dos volums, el primer dels quals
va redactar sol, i el segon, amb deixebles veneçolans. També destaquen els
estudis Las características fisiográficas del Orinoco i Visiones
geohistóricas de Venezuela.
Sense deixar de passar temporades a Veneçuela, l'any 1965 va tornar a
Catalunya, i aquí va iniciar encara una nova etapa centrada en la geografia
urbana de Barcelona. El primer any de la seva tornada ja va escriure un article
polèmic, "Origen i evolució de la Rambla barcelonina", i el 1974 va
publicar Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps, obra de la qual
havia aparegut una versió resumida, El Barcelonès i Barcelona ciutat,
dins Geografia de Catalunya de Solé i Sabarís, a la redacció de la
qual s'havia incorporat l'any 1968. També va publicar reculls d'articles de
temes diversos com ara els que feien referència a la Barcelona de Veneçuela: Joan
Orpí, l'home de la Nova Catalunya (1967), o El obispo Martí (1980).
Des de 1969 va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans, dins la nova secció
de Filosofia i Ciències Socials; el 1976 va rebre el Premi d'Honor de les
Lletres Catalanes, i el 1979 va ser investit doctor honoris causa per la
Universitat Autònoma de Barcelona.
Va morir a Barcelona el 1980. L'any següent l'Institut de Ciències de
l'Educació de la Universitat de Barcelona va instituir el premi Pau Vila de
Geografia.