OPINIONS D'AHIR
Joan Ramon Villalbí
Des de fa anys es va desenvolupant de manera habitual
a les escoles de Catalunya un seguit d’activitats de salut escolar. Aquestes
activitats les porten a cap, sobretot, equips de salut escolar vinculats als
Ajuntaments, especialment a l’escola pública i als centres concertats de
tipus G. El nucli d’aquestes activitats és la realització d’exámens médics
als escolars de primer, cinquè i vuitè d’EGB. L’experiéncia acumulada mostra
que, avui, el rendiment preventiu deis exámens de salut a l’escola és
relativament baix. Aixé no ens ha d’estranyar: en millorar el nivell sòcio-económic
i la qualitat dels serveis públics, les necessitats bàsiques dels infants
estan més ben ateses que quinze anys enrera. Reconeixent això, el
departament de Sanitat i Seguretat Social ha anat reduint els problemes objecte
d’examen en les darreres convocatòries del programa.
Però al mateix temps, els professionals que
realitzen els exàmens de salut es troben enfrontats a diversos problemes
sanitaris a les escoles, que demanen una resposta. Entre ells destaquen el
deficient estat vacunal de moltes escolars, la necessitat de controlar la
tuberculosi i la prevenció de la càries dental mitjançant l’educació i els
glopejos periòdics amb solució fluorada: aquests han estat incorporats a les
activitats recomanades pel departament de Sanitat en convocar el programa de
salut escolar. Però altres aspectes que han reclamat la intervenció dels
professionals sanitaris a les escoles són el control de les condicions de
cuines i menjadors cobiectius, el control nutricional dels menús, el
manteniment i la dotació de les farmacioles, el control de brots de malalties
transmissibles a l’escola (hepatitis o meningitis, per exemple, però també
els polls), l’assessorament respecte a la presència a l’escola de nens amb
problemes especials (infecció pel Virus de l’Immunodeficiència Humana — VIH —, maltractaments) i la necessitat d’intervenir amb respostes educatives
sobre alguns problemes de salut (substàncies additives, sexualitat, accidents,
alimentació).
Aquestes tasques requereixen un contacte
continuat amb l’escola, diferent del que es té quan es va a fer una revisió
mèdica anual, i la capacitat de respondre a situacions inesperades exercint
tasques de coordinació i mediació entre l’escola i diverses entitats del
camp sanitari. Requereixen, a més, una formació específica en salut pública
i conèixer bé els diversos recursos existents, tant sanitaris com socials.
En general, el que es comprova és que si no hi
ha un referent per als temes de salut a l’escola, uns es deixen de banda i
s’ignoren, mentre que altres es manifesten sobtadament com crisis inesperades
i explosives que, en no trobar una resposta a l’abast, s’inflen fins a desbordar-se.
Altrament, la realització de revisions médiques és extremament popular i
acceptada acríticament per la població, que les reclama si en veu amenaçada
la continuitat, però sovint els mestres les perceben com una interrupció més
de la seva activitat docent.
Amb vista al futur, probabiement seria
convenient avançar en la consolidació dels aspectes més interessants de la
tasca dels equips de salut escolar per a la salut comunitària, tot reconduint
les revisions escolars a l’espai modest que els correspon. És a dir, anar cap
a un examen reduYt a uns pocs aspectes mesurables de manera objectiva i fer-ho
com més aviat millor, per exemple, quan un alumne ingressa per primer cop a
l’escola. Pel que fa a les altres tasques relacionades amb la salut escolar,
caldrà potenciar-les i donar-los la importància que efectivament tenen per
recolzar sanitàriament les escoles, ja que són el gruix de les tasques de
salut escolar que es desenvolupen als països desenvolupats. Entre elles convé
destacar l’assessorament sobre qüestions que poden tenir importància sanitària
(menús, cuines i menjadors, higiene de l’escola, farmacioles i primeres
cures, accidents, assegurar l’estat immunitari, vacunar, fer prevenció de la
càries), el fet de ser un suport al desenvolupament dintre de les aules d’activitats
d’educació sanitària (que si ningú no les recolza corren el risc
d’abandonar-se entre la resta de prioritats i una programació massa densa)
i el fet de donar resposta a possibles qüestions agudes que es plantegin
(control de nens amb infeccions de curs crònic com el VIH o la tuberculosi,
etc.). De fet, això vol dir redefinir la salut escolar en funció sobretot de
les necessitats de recolzament sanitari de les escoles i no a partir de l’aprofitament
d’una poblaciò captiva per fer activitats desintegrades de la dinàmica
escolar.
Aquest replantejament requereix un major protagonisme
futur d’un professional que ara ja és molt important: la infermera de salut
escolar, que hauria de ser una infermera de salut pública amb unes escoles
assignades dintre d’una zona geogràfica definida. També requereix un
replantejament del suport econòmic a les activitats de salut escolar, que
hauria d’estar més en funció de la població coberta i les tasques a assumir
que del nombre d’escolars revisats. En certa manera, hi ha municipis on es
prefigura aquesta estructura en l’aetual funcionament d’aquestes activitats.
Potser es pot valorar l’oportunitat d’experimentar de manera pilot aquesta
proposta i quantificar les necessitats de personal que comportaria l’efectiva
assumpció d’una estructura d’aquest tipus arreu de Catalunya, de manera
lligada al desplegament del Servei Catalá de Salut, tot integrant els serveis
municipals amb els altres serveis públics.
Crónica d’Ensenyament, n. 26, juny de 1990