OPINIONS D'AHIR
EL CATALÀ A L'ESCOLA DE MAGISTERI
Ja
ha passat desgraciadament més d’una vegada i de dues que, al juliol i al
setembre, puguem llegir a la premsa cartes d’estudiants de magisteri de la
Universitat de Barcelona queixant-se de les assignatures de català. Expliquen
que no poden treure’s la carrera perquè els falta el català, que han de
repetir aquestes matèries dos o més cursos i que se’ls exigeix un nivell
dificilissim de llengua oral i escrita. La situació és greu i té una
transcendència indiscutible en l’educació i en la societat (estem parlant
dels futurs mestres dels nostres fills!). A més, com que sóc professor de l’esmentada
Escola, m’hi sento doblement implicat.
El
problema és ben clar. D’una banda, ningú no discuteix que els mestres han de
tenir un domini irreprotxable de la llengua per ensenyar català i les altres
matèries en català (o també castellà, anglés o francés). Això vol dir,
entre altres coses, saber gramàtica i també poder escriure i parlar amb
correcció i fluïdesa, en les diverses situacions educatives. Però, per una
altra banda, els estudiants arriben a l’Escola amb un nivell paupèrrim de
coneixements i ús de la llengua: cometen faltes d’ortografia bàsica, ben
sovint no poden expressarse en català i, en alguns casos, fins i tot pateixen
dificultats de comprensió oral. Les causes d’aquestes deficiéncies lingüístiques
varien: més del 60% de l’alumnat no té el català com a llengua primera, un
altre percentatge important d’estudiants prové de l’FP i no ha fet la
selectivitat, l’ensenyament que han rebut de i en català a l’EGB ha estar,
malgrat l’obligatorietat, Poc o gens eficaç, etc.
El
pla d’estudis de l’Escola té moltes limitacions i ofereix poc per poder
tapar forats. Els alumnes cursen dues assignatures de llengua catalana en dos
anys, de 90 hores cadascuna i en classes nombrosissimes; ¡l’any passat vaig
tenir el plaer d’ensenyar normativa a un grup de 140 alunmes! Cada curs té 9
assignatures que ocupen 5 o més hores de classe cada dia i els alumnes,
atabalats amb lectures, treballs i tota mena de feines, no tenen temps per
dedicar-lo al català. Per acabar, aquests joves han rebut poca o cap preparació
per aprendre llengües:
El
Departament de Filologia Catalana ha endegat diverses iniciatives per pal·liar
la situació: cursos complementaris d’ortografia, de conversa i de pronunciació,
assessorament i tutorització individualitzada, proves de diagnòstic, enquestes...
Els resultats són positius, però més lents del que fora desitjable. 1 és que
aprendre una llengua és una tasca d’envergadura que implica a tota la persona
potser durant més temps que els dos cursos de català de la carrera o els tres
anys globals que duren els estudis de magisteri.
Ara bé, aquesta situació no és exclusiva de l’Escola de magisteri de la Universitat de Barcelona. Les altres escoles de mestres (potser excepte les de Vic o Girona) tenen problemes semblants i també la Facultat de Filologia de la mateixa universitat (el Departament de Català ha hagut d’implantar una prova escrita de llengua per garantir la preparació dels seus llicenciats). En definitiva, no es tracta d’un problema didàctic o acadèmic, sinó d’un de social, que afecta tots els àmbits de la vida cultural del país, i que clava les arrels en l’històric procés de contacte i interferència lingüística que patim. 1 els estudiants de les nostres universitats no en són els culpables, sinó les primeres víctimes.
CRÒNICA
D'ENSENYAMENT, núm. 47, juny de 1992