OPINIONS D'AHIR
Contra violéncia, educació
Ricard
Torrents
Els estudis sobre la creixent agressivitat
entre els infants, adolescents i joves
de les societats occidentals coincideixen a atribuir-la a quatre causes
principals: 1) inapetència escolar; 2) falta d’ocupació en el temps lliure;
3) violéncia a la TV, i 4) problemes familiars.
L’ordre i la proporció de les
causes no són rellevants. Hi intervenen totes quatre solidàriament i totes quatre, juntes o separades, són
responsables, segons els experts, de l’escalada de violéncia que
s’observa en els comportaments de la població escolar i estudiantil. Una
escalada que ha arribat a casos de brutalitat i de
barbàrie iaudits.
¿Inaudits? Potser la novetat no és tant en els
fets ni en les causes com en el coneixement que tenim o que ens pensem tenir-ne.
La crueltat i la
violència tenen una histèria tan antiga entre infants i
adotescents com entre joves, adults i
vells. 1 val a dir que la institució escolar no és pot aliena a les
històries de violència física i moral.
Pel que fa a les causes, l‘escola sempre ha produït anorèxies, només que
ara es poden comptabilitzar perquè sortosament tota la població está
escolaritzada. Igualment la inactivitat en el temps lliure d’escola, molt més
freqüent i accentuada abans que
ara, ha fomentat sempre derivacions cap o la violència. ¿Problemes familiars?
La imatge de la familia anterior a l’actual no és pas que es pugui presentar
com a modèlica. Si no hi ha estadístiques d’èpoques passades, només cal
llegir literatura i contemplar pel·lícules
sobre situacions familiars pretèrites.
¿Resta, doncs, la violència oferto per la TV?
Certament. Aquí hi ha una novetat. Quantitativa i
qualitativa. El nombre d’imatges de violència ficticia i real ha crescut enormement i la seva difusió s’ha estès de manera indiscriminada
a la totalitat de la població. Ha augmentat igualment el grau de violència i de brutalitat de les imatges, però sobretot
n’ha augmentat la qualitat “estètica” que les representa i que les transforma de repulsives en tolerables i atractives.
La proposta de molts
educadors, que han fet seva alguns governs, és que els mitjans de çomunicació
renunciïn a lo representació de tanta violéncia. Es una iniciativa difícil
de dur a terme, però sembla l‘única digna que es pot prendre en nom de l’educació;
en nom, al capdavall, de la humanitat, dallò que fa humans els homes i les dones, els infants i
els adults, els adolescents i els ancians.
Mentrestant l’escola no s’ha daclofar ni rendir-se. La capacitat d’informació sobre la violència ha canviat les condicions educatives. La força de representació de les imatges de brutalitat ha alterat la psicologia infantil i juvenil. Però tot això són condicionaments de l’educació. l‘educació que actua sobre aquests condicionaments, encara és possible. No pas eliminant-los, que no podria. Però tampoc sucumbint-hi. Simplement exercint el dret a educar que ens devem els humons.
CRÒNICA
D'ENSENYAMENT, núm. 55, abril 1993