JOCS I CANÇONS
Baixant de la Font del Gat
Baixant de la Font del Gat
una noia, una noia;
baixant de la Font del Gat
una noia i un soldat.
Pregunteu-li com se diu,
Marieta Marieta,
pregunteu-li com se diu;
Marieta del ull viu
BAIXANT DE LA FONT DEL GAT
Baixant de la font del gat
una noia una noia,
baixant de la font del gat
una noia i un soldat.
Pregunteu-li com es diu
Margarideta, Margarideta,
pregunteu-li com es diu
Margarideta de l’ull viu.
Baixant de la font del gat
una noia una noia,
baixant de la font del gat
una noia i un soldat.
Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, Marieta.
Pregunteu-li com es diu:
-Marieta de l’ull viu.
Pregunteu-li on s’està:
-A la Rambla, a la Rambla.
Pregunteu-li on s’està:
-A la Rambla a festejar.
-Què portes en aquest cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
-Què portes en aquest cistell?
-Figues de moro i un clavell.
El camí de baixada de la Fundació Miró acaba a la Font del Gat, una de les més
famoses de Montjuïc. Una antiga cançó catalana ("Baixant de la Font del
Gat") va contribuïr a la seva popularitat.
La font és a l'entrada del que avui és un restaurant instal·lat dins d'un
edifici del 1925, de Josep Puig i Cadafach
Enric Morera
Nació en Barcelona el 22 de mayo de 1865 y murió en la misma ciudad el 12 de marzo de 1942. Fue hijo de una modesta familia que intentó establecerse en Argentina. En Buenos Aires recibió sus primeros conocimientos musicales, primero con su padre, y luego en diferentes instituciones de aquel país. En vista de sus progresos, a su regreso a Barcelona prosiguió sus estudios con Vidiella (piano) y con Felip Pedrell (composición) para luego trasladarse al Conservatorio de Bruselas, uno de los más prestigiosos de Europa en aquellos tiempos. Allí estudió con Paul Gilson y Philippe Fiévez y entró en contacto con la bande à Franck, tal como se le llamaba en Francia, un grupo de seguidores de la obra de César Franck reunidos en torno a Vincent d'Indy y Ernest Chausson.
Cuando regresa a Barcelona comienza a componer siguiendo la pauta de la escuela franco-belga y de Wagner, cuya música empezaba a difundirse con fuerza en Barcelona. En 1895 fundó la Coral Catalunya Nova que rivalizó varios años con el Orfeó Català en importancia, desde una posición política más avanzada y más catalanista.
También se relacionó con grupos intelectuales de la generación modernista, como los de la editorial L' Avenç e intervino en las Festes Modernistes de Sitges con su ópera La Fada (El Hada) compuesta sobre un texto de Massó i Torrents, copropietario de L' Avenç. La participación de Morera en el Teatre Líric Català, que no tardaría en arruinarle, le apartó de la dirección de la Coral Catalunya Nova, que confió a su amigo y colega Joan Gay.
En 1906, Morera consigue estrenar su ópera Empòrium en el Gran Teatro del Liceo de Barcelona, seguida dos semanas después de Bruniselda, ópera que tuvo alguna difusión en le resto de España. Pio Baroja explica en sus memorias que oyó una representación de Bruniselda en el taller del escultor Agustí Querol y en opinión de Baroja es patente la influencia wagneriana de la mencionada ópera. De esta época son también sus armonizaciones de canciones populares catalanas, muy difundidas en Cataluña.
En 1909, Morera regresa a Argentina con la esperanza de mejorar su situación económica ya que otros compositores catalanes habían alcanzado allí cierta notoriedad, pero él fracasó y se regresa a Barcelona. Morera había escrito un Tractat pràctic d'harmonia, cuando llega a Barcelona de nuevo encuentra que su obra ha alcanzado un éxito notable y obtiene al fin un puesto en la Escuela Municipal de Música de Barcelona, institución en la que años más tarde llega a ser subdirector.
Poco a poco su carácter se va agriando y su mal humor y poca paciencia ante las deficiencias de la vida musical catalana aumenta. En 1912 estrena su ópera Titaina en el Liceo, y en 1919 se representará allí la que es considerada por muchos como su obra maestra Tassarba. No obstante, no podemos olvidar aquí sus obras en el terreno de la zarzuela y del sainete, las cuales eran representadas con mucha frecuencia en los teatros catalanes. De entre ellas, podemos citar títulos como: La Viola d'or con texto de Apel.les Mestres, El Comte Arnau, El Castell dels Tres Dragons, L'Alegría que passa, con texto de Santiago Rusiñol, Don Joan de Serrallonga, estrenada en el teatro Tívoli de Barcelona el 7 de octubre de 1922, Nit de Nadal (Noche de Navidad), El Ferrer de Tall, La Santa Espina, Baixant de la Font del Gat o La Marieta del l'ull viu, estrenada el 15 de abril de 1922, etc.
UN JOC
ELS PATACONS
- Patacons: Posaven els
"patacons" o "retrats" (dibuixos que retallaven de les
"antigues capses de mistos" ) de cara avall, normalment damunt d'una
llauna. Llavors es feien torns per llençar: el jugador que en girava
algun durant el seu torn se'l quedava. Era un joc en què
sempres'havien d'apostar els patacons propis i, per tant, i en podies perdre o
guanyar-ne molts, tot depenia de la sort.
El llistat no s'acaba aquí, n'hi ha per donar i per vendre: fer nines amb draps,
retallar nines de paper per vestir-les i desvestir-les, comprar i vendre, jugar
a fireta, fer collarets, les agulles... Jugar a fet i amagar, el nus, a tocar
i parar, a bales, a cartes...
La conclusió que es pot extreure del treball és que, de ben segur,
els avis i les ávies tenenien més imaginació que els seus néts o
nétes i que malgrat no disposar de televisió ni ordinador, no tenien temps per
avorrir-se!