OPINIONS D'HAIR

Suspendre, una qüestió de prostigi?

«Mira, aquest és un hospital de prestigi. Aquí no es cura tothom. Els malalts són sotmesos a unes quantes situacions de prova i, si les superen, vol dir que serveixen per ser curats en la nostra institució, perqué nosaltres solament curem el deu per cent dels malalts que entren; això sí, quan surten tenen una salut de ferro.»

Aquests raonaments, posats en boca d’un metge, ens semblarien absurds. Li diríem immediatament que el prestigi d’una institució sanitària resideix en el contrari d’allò que ens ha explicat: a curar els casos difícils, a tenir un elevat percentatge de curacions, i no a la inversa. Ara bé, qué hauríem de dir respecte a les institucions educatives, respecte a la nostra Universitat? Encara que la comparació tingui una vessant «esperpèntica», és tan diferent, en el fons, el sistema educatiu del sanitari? ¿O potser es tracta que la gent no arriba a morirse per no aprendre? Si una assignatura, o una part d’ella, no té altra justificació en el pla d’estudis d’una carrera que «ensenyar a pensar», resulta clar que la seva funció real no és altra que la de seleccionar els alumnes. Seleccionar-los en funció de la capacitat per aprendre coses que no els interessen ni els resulten professionalment útils i no pas en funció de llur capacitat professional. i això sense entrar ara en els criteris d’avaluació fets servir en algunes matèries, que són d’allò més pintoresc.

A més de la vessant pedagógica, hi ha, però, altres perspectives a analitzar. En primer terme, la frustració personal d’uns alumnes que, tenint qualificacions altes, pertanyent al terç superior de la corba de distribució de les notes de secundària, són rebutjats els primers anys d’algunes carreres per "incapaços". Com es pot justificar? i, després, la dimensió social. ¿Sabem realment quan costa formar un enginyer, un arquitecte, un economista, un metge...? Les xifres s’haurien de fer públiques, perqué les institucions universitàries són institucions que es financen amb diners públics. i no sens ha ocorregut pensar, als professors universitaris, que un dia aquesta societat que ens paga ens pot demanar comptes de com administrem els recursos? O, encara pitjor: i si un dia surt un organisme que garanteix formar els esmentats professionals — amb les demostracions pertinents — a meitat de preu?

Excusar-se dient que els titulats que superen totes les "proves" troben ben aviat feina no és dir res de nou; estan preparats per a qualsevol cosa. Peró la qüestió és saber el preu personal i social de la formació i, sobretot, quants més podrien trobar-se en la mateixa situació. La funció de les institucions educatives és la d’ensenyar, com la dels hospitals la de curar, i si no ho aconseguim, el fracàs és nostre. Un percentatge de fracassos es sempre possible. Un percentatge excessiu és mostra d’incapacitat pedagògica.

Jaume Sarramona

Crónica d'Ensenyament, n. 29, octubre 1990