OPINIONS D'HAIR
EL PROFESSOR-PERSONA
Josep
Vallverdú
Qui
més qui menys, en fer memòria dels anys escolars, particularment del temps
dels ensenyaments superiors, pot evocar professors molt doctes en la seva matèria,
de vegades sapientíssims, especialistes admirables en la ciència que tractaven,
els quals, al mateix temps, eren lamentablement de tracte personal difícil,
intemperants o atrabiliaris, inabastabIes: en alguns casos totalment incapaços
de donar una imatge d’equilibri o maduresa en el tracte.
Encara
queden partidaris del professor divulgador, expositor, transmissor de ciència;
en resum, aparador de continguts científics. «I doncs, qué us ensenyen?»
demanaven els pares. La vacil·lació entre «ensenyament» i «educació» en
els enunciats, fins i tot dels Ministeris, fou llargament sostinguda. De manera
general hom opina que un epígraf que digui «Educació» és més ric ideològicament
i socialment que no nomes «ensenyament»: hom pot arrodonir l’etiqueta posant-hi
«Educació i Ciència», suficients, en una primera connotació, per suggerir
el factor social i l’acadèmic.
Individualment
ens topem encara amb l’ensenyant encastellat en el seu reducte de ciència pel
qual es fa admirable en tant que posseïdor i, al mateix temps, mancat en el
tracte humà en l’exemplanitat que se’n derivaria. He escnit en alguna banda
que del meu record vaig tenir molts professors, però molt pocs mestres. Per
adquirir la categoria de mestre, en el sentit alt del mot, tindrem present el
radical «magis»; més: el mestre és admirable en tot i, en els antics gremis,
la categoria de mestre comportava una educació global dels joves aprenents, els
quals s’emmirallaven en el mestre: la consciència artesanal de la professió
encomanava no només tècniques de realització, sinó una filosofia de l’acció
i la reacció socials. En aquest sentit, el mestre transmetia unes valors
profundes, era l’espill de la realització humana, i la interdependència
entre les persones, com a conseqüéncia, esdevenia força més travada que no
avui.
¿Com
fòra exigible, en el mostre moment, aquella categoria de mestre? Innegablement,
no és facilment adquirible ni pot ser producte de quatre dies ni de tres
manuals: està molt relacionat amb un substrat de l’educació general de signe
moral (o sigui, de costums), que permeti emergir del context admés de
normalitat, aquell espècimen que a una densitat científica hi afegeixi una
densitat humana, una exemplaritat de desplegament quotidià, una senzillesa
afable, un capteniment comunicatiu. En el seu origen la tutoria complia part
d’aqueixes exigències. També, en els seus millors temps, el sistema de selecció
del professorat a la Gran Bretanya comprenia un apartat en qué es feia un
discret seguiment de la vida particular de l'aspirant, i del seu paper dins la
pròpia familia. Sembla gros, tot això, excessiu i tot. Peró ja ens entenem,
quant a la finalitat buscada.
«La categoria de mestre comportava una
educació global déls joves aprenents, els
quals s'emmirallaven en el mestre»
CRÒNICA
D'ENSENYAMENT novembre de 1991, n. 40