Nietzsche i la formació: una mirada al problema de l'aprendre
PRESENTACIÓ
La gènesi d'aquest treball va començar amb la lectura de L'ocàs dels
ídols.
Nietzsche hi advertia:
Per a no sortir del meu estil, que és afirmatiu i que s'ocupa només
mediatament
i per força, de la contradicció i de la crítica, jo estableixo per descomptat
les tres raons que abonen la necessitat d'educadors. S'ha d'aprendre a
"veure", s'ha d'aprendre a "pensar", s'ha d'aprendre a
"parlar" i a "escriure"; la fi d'aquestes tres coses és una
cultura selecta.
L'inquietant de la nota, vaig pensar, era en un advertiment de principi:
la cultura, la constitució humana, la situació, de cap manera són el donat
(com es podria arribar a pensar, potser erròniament, amb la contraposició
noble–plebeu establerta a La genealogia de la moral i que es troba al llarg
de l'obra nietzscheana),
sinó que demanden un treball, ardu per altra banda, de formació. En aquest sentit
l'Home és un projecte.
D'allí parteix aquesta investigació i possiblement cap a allí mateix culmina.
Adverteixi's que motiva a qui escriu un interès per estudiar sobretot la
segona part de la nota: què significa "veure"? quin és el caràcter
del "pensar", "parlar" i "escriure" de què parla
Nietzsche
allí?
En termes generals l'horitzó d'aquest treball està enunciat des d'aquestes
preguntes: romandre en elles i aproximar-se a una resposta és l'objectiu d'aquest
escrit.
ADVERTIMENTS I AMENACES
Aprendre suposa una de dues coses: bé que s'adquirirà una destresa nova
(no s'aprèn el que ja se sap), o bé que es corregirà una destresa que
d'una o altra forma no s'executava correctament.
Partim d'allí per a preguntar: d'on sorgeix aquesta recomanació de Nietzsche
per aprendre –a veure, a pensar, a parlar, a escriure-? L'exigència dóna per
fet que avui veiem, pensem, parlem i escrivim corruptament, o que, fins
i tot (per què no), no ho fem de cap manera. L'aclariment és important perquè
permet veure el lloc d'on neix l'advertiment: Nietzsche està parlant des del
seu present; no es tracta d'un antiquari,
amant del clàssic, que intenta reviure l'edat daurada de la retòrica, sinó
que críticament s'està apropant a les maneres d'habitar que proposa la cultura
vuitcentista. Enteses així les coses, ajuda al problema de la Formació veure
quin tipus d'orientacions modernes critica Nietzsche: quins advertiments fa
sobre les restriccions transmeses per la cultura i quines amenaces troba en les
distintes pràctiques del seu temps. Aclarir aquestes qüestions significarà
posar en evidència els malentesos amb els quals no combrega el nostre filòsof.
En les Consideracions intempestives
ja Nietzsche assenyalava un tret característic de l'època, dient que "...
l'opinió corrent enalteix (...): una cultura ràpida que ens faci ser aviat
homes que guanyin diners, i que aquesta cultura sigui bastant profunda perquè
aquests homes puguin guanyar molt diners. No se li permet a l'home més cultura de
la qual és necessària en interès general i dels usos del món, però se li
exigeix".
Quin és l'interès de la cultura? Respon: formar homes que estiguin en
condicions de guanyar diners: la utilitat dels quals s'amidi per la seva
capacitat productiva mesurada en diners. En La gaya ciència, seguint aquesta mateixa línia, afirma:
Ara ens avergonyim del repòs; la meditació perllongada gairebé produeix
remordiments. Es medita rellotge en mà mentre es menja, amb els ulls fixos en
les cotitzacions de Borsa; es viu com si es temés deixar de fer alguba cosa.
"Més val fer qualsevol cosa que no fer res"; aquesta màxima és un
ardit
per a donar el cop de gràcia a totes les aficions superiors. I així com amb
aquesta precipitació en el treball desapareixen les formes per als ulls,
sucumbeixen també el sentit de la forma i es perden la vista i l'oïda per a la
melodia del moviment.
El que observem és doncs una manipulació del temps i l'atribució d'un sentit
a l'activitat de l'home. Les conseqüències: el revestiment negatiu sobre tota
activitat ociosa i la valoració excessivament positiva del treball. Més enllà
que siguin aquests els mitjans característics amb què el poder es manifesta en la
Modernitat (Foucault),
el que interessa subratllar aquí és l'horitzó que l'època concedeix a tot
mirar: enmig d'aquesta commoció "es perd la vista i l'oïda per a la
melodia del moviment", és a dir, l'horitzó ja ni tan sols és visible (i
no precisament perquè ocupi un lloc llunyà).
No poden deixar-se de sentir aquí les conseqüències de la tecnificació
industrial que després acusarien amb tant afany Heidegger
i Gadamer:
la indicació que la ciència configura unes disposicions especials d'activitat
i unes formes de pensar que amenacen a restringir l'experiència, que estem
patint una tecnificació
en les pràctiques de la vida, està ja present en Nietzsche
Si ens acostumem a transformar tota experiència en un joc de preguntes i
respostes dialèctiques, en un simple assumpte de raonament, aviat veurem que,
al final, l'home queda reduït a moure els seus ossos com un esquelet. Però
llavors, com és possible que la joventut no s'aterreixi davant l'espectacle que
ofereixen aquests esquelets i que segueixi abandonant-se a la ciència cegament,
sense elecció i sense mesura?
Afegeixi's a això la diatriba que emprèn contra els periòdics en diversos
passatges (recordem que el periòdic com a tal neix en la Modernitat, el mateix
que la denominada "Opinió pública", amb la qual està emparentat).
En les Consideracions intespestives
apareix aquest judici contra els diaris: "És altra cosa la premsa que un
soroll cec i permanent que distreu les oïdes i els sentits en una falsa
direcció?".
El periòdic com aquell lloc on és abocada tota l'actualitat, els diaris com a formadors d'homes inquiets, que acumulen informació i van d'un costat a un
altre: en aquesta formació veu Nietzsche
de nou altre perill i motiu de queixa. Però també es fastigueja
enfront de l'estil que proposa l'escriptura periodística i que exigeix un gust
capaç de llegir-la:
… la nostra manera de tractar la llengua materna, revelarà fins a quin punt
aprecieu l'art, amb això es veurà fins a quin punt congenieu amb l'art. Si no
aconseguiu obtenir aquest resultat per vosaltres mateixos, és a dir, sentir un
desgrat físic enfront de certes paraules i certes frases del nostre argot
periodístic, abandoneu a l'instant les aspiracions a la cultura.
Enfront de l'erudit, afirma: "Si algú s'analitza per mitjà d'opinions
alienes, què tindrà d'estrany que de no vegi en si mateix sinó les opinions
alienes? I
així és com són, com viuen i com miren les coses els savis."
De manera, doncs que Nietzsche
repel·leix certs usos moderns: veu en la ciència, els periòdics, l'apropiació
del temps, el culte pels llibres i per l'erudicció, símptomes d'una cultura
sospitosa. Veu en la prostació
als peus de l'Estat un senyal de desconfiança ("Tot vol donar-vos-ho a
vosaltres el nou ídol, si vosaltres l'adoreu: es compra així la lluentor de
la vostra virtut i la mirada dels vostres ulls orgullosos"). Es fastigueja
enfront del govern de la igualtat (comunisme), i enfront de la igualtat
i absència de govern (anarquisme).
Observa el seu temps sota el barem de la diferenciació, mai de l'igualtat.
Així arriba a descriure l'home típic:
Què és la mediocritat en l'home típic? Que no considera com a necessari el
revers
de les coses, que combat les calamitats com si es poguessin evitar [absència
d'esperit tràgic], que no vol prendre una cosa juntament amb l'altra [taxatiu i
excloent], que voldria esborrar i extingir el típic caràcter d'una cosa, d'un
estat d'ànim, d'una època, d'una persona, aprovant només una part de les
seves qualitats pròpies i tractant d'abolir les altres.
Descrit així, l'home modern trobarà el seu símil més proper en aquells
cavalls de càrrega a qui tapen els ulls per a evitar tota distracció: el típicament característic de
l'home és la seva incapacitat per veure-hi.
L'anterior queda perfilat com una generalitat. Bé donaria per a un estudi
dedicat a la crítica cultural de Nietzsche.
El que aquí ens va interessar assenyalar van ser els problemes típics de la
Modernitat conformadors d'una forma especial de veure, escoltar i pensar que
desagraden al filòsof. A partir d'allí podem mirar amb altres ulls el problema
de la Formació.
EL QUE S'HA DE FORMAR
Zaratrusta està transformat, Zaratrusta s'ha
convertit en nen, Zaratrusta és un despert:
què vols fer ara entre els que
dormen?
Res no
agrada tant a l'esperit modern com els mètodes i les metodologies. Ell
voldria que aquí es delimités conceptualment el terme Formació i després es
descrivís, pas a pas, els moments indispensables per a una formació diferent;
que es reunissin sota el títol "Programa les tècniques i els processos a portar
a terme d'ara endavant". Però sabem que Nietzsche
transita altres camins i al cap d'aquestes reflexions trobem indicacions i
senyals, mai prescripcions.
Comencem advertint llavors la importància que confereix Nietzsche al concepte
de Formació. Més endavant es revisaran a fons les seves implicacions de la mateixa.
A La gaya
ciència trobàvem una interpel·lació directa al lector: "Què és el que
forma en tu la història de cada dia? Examina els teus costums. Són el resultat
d'innombrables i minúscules covardies i mandres o el fruit del teu valor i del
teu enginy?"
I en Humà, massa humà I parlava críticament dels nostres educadors dient:
"Els educadors de l'home volen fer a tot individu serf, posant-li sempre
davant la vista el menor nombre de possibilitats."
El caràcter negatiu de les notes indica un recel evident per dues coses:
primer, pel comportament i les formes de vida humana (quin és l'horitzó del
costum? la mandra o el valor?); segon, per la forma que imprimeixen els
educadors a l'home: ells li concedeixen, realment, la possibilitat del mirar. I
llavors preguntem: quines possibilitats posen a la vista els nostres educadors?
D'aquesta manera s'entén que són ells responsables en gran mesura de
l'orientació i l'horitzó del que disposa tot mirar. Positivament, a
Schopenhauer,
educador ja assenyalava la seva importància en dir: "Els teus veritables
educadors, els teus veritables formadors et revelen el que és la veritable essència,
el veritable nucli del teu ésser, quelcom que no pot obtenir-se ni per educació
ni per disciplina, quelcom que és, en tot cas, d'un accés difícil,
dissimulat i paralitzat."
És clar doncs que hi ha una equivalència entre educador i formador, i que ni
una fèrria educació ni una rígida disciplina garanteixen a l'home la
consecució del seu objectiu primordial: arribar a ser el que és, és a dir,
arribar a allò que li és donat per naturalesa.
"Cadascú té un "talent innat"; però només a un petit nombre
li és donat, per la Naturalesa i l'educació, el grau de constància, de paciència
i d'energia necessària per a arribar a ser un veritable talent, és a dir, per
a "arribar a ser el" que "és": un conjunt d'obres i
actes."
La reivindicació d'aquest caràcter natural en l'home, l'advertiment que cada
home neix amb certs dons, de cap manera ens permet objectar la funció del
formador. Sinó que, exigeix fonamentalment la seva presència allí on és més
necessària:
Cap corrent d'aigües és per si mateixa gran i rica sinó per rebre i conduir
tants afluents secundaris. El mateix succeeix amb totes les grandeses
espirituals. Només es tracta que un home doni la direcció, que després els
afluents es produiran necessàriament, i no importa que des del principi ell
sigui pobre o ric de dons naturals.
Recuperem la pregunta inicial: en què consisteix la formació, vista aquesta des de
l'aprendre a veure, a pensar, a parlar?
A propòsit del veure, L'ocàs dels ídols recull aquestes dues aproximacions:
"Aprendre a veure; això és, dirigir els ulls amb calma, amb paciència,
deixar venir les coses (...), girar entorn del cas particular per tots els
seus costats i aprendre a comprendre'l en la seva totalitat."
I més endavant,
Una utilitat d'haver après a veure és aquesta: en qualitat d'home que aprèn
es farà un més lent en general, més desconfiat, més resistent. (...). Tenir
totes les portes obertes, estar contínuament disposats a introduir-nos, a
precipitar-nos dintre dels altres homes i de les altres coses; en suma, la
famosa "objectivitat" moderna és el mal gust, és mancada d'absoluta
noblesa.
Aquí és significatiu observar com ens apropem a dues concepcions en Nietzsche
que més endavant cobraran major importància: el veure no correspon a una tècnica,
sinó a un art; i un voler veure-ho tot, interessar-se per tot, immiscuir-se en
tot, correspon a un gust corromput (a una falta de noblesa). És el veure que
ensenya la Modernitat, el veure objetivista,
digne de crèdit? No, diu Nietzsche: "Hi ha moltes espècies d'ulls. També
l'esfinx té ulls; i, per consegüent, hi ha diverses veritats, i, per consegüent,
no hi ha cap veritat." Assistim, doncs a la
negació de la univocitat
de la ciència i a la reivindicació d'un veure ampli, amb horitzons més
amples, que permeti veure els distints caires de les coses; assistim a
l'afirmació de la perspectiva:
Existeix únicament un veure perspectivista,
únicament un conèixer perspectivista;
i com major sigui el nombre d'afectes als quals permetem dir la seva paraula
sobre una cosa, com major sigui el nombre d'ulls, d'ulls distints que sapiguem
emprar per a veure una mateixa cosa, tant més complet serà el nostre concepte d'ella,
tant més completa serà la nostra objectivitat .
Aquest veure perspectivista
no significa absència de rigor o lliurament a un relativisme: veure
perspectivista
significa, en primer terme, presència d'una voluntat i, més encara, presència
d'un horitzó:
... veure alguna vegada les coses d'una altra manera, voler veure-les d'una
altra manera, és una no petita disciplina i preparació de l'intel·lecte per
la seva futura objectivitat, -entesa, aquesta última, no com (que, com a tal, és un
no-concepte i un contrasentit), sinó com la facultat de tenir el nostre pro i
el nostre contra subjectes al nostre domini i de poder separar-los i
ajuntar-los: de manera que sapiguem utilitzar en profit del coneixement
totalment la diversitat de les perspectives i de les interpretacions nascudes
dels afectes.
Trobem una mica semblant al Veure en aquest bell passatge que parla sobre
l'Escoltar (en tot cas pot rastrejar-se la proximitat entre l'escoltar i el
veure en Aristòtil, segons recomana Gadamer a Veritat i mètode I).
Adonem-nos del que ens succeeix amb la música. El primer és aprendre a escoltar.
Cal percebre un tema o un motiu, distingir-lo, aïllar-lo, limitar-lo
trobant en ell la seva vida pròpia. Després es necessita treball i bona
voluntat per a suportar-li, no obstant el que tingui d'estrany, exercitar la
paciència amb el seu aspecte i expressió i la caritat envers la seva raresa, i
a la fi arriba el moment que ens acostumem a ell, que li esperem, que comprenem
que el trobaríem a faltar si faltés. (...). El que s'estimi a si mateix
aprendrà a estimar-se de la mateixa manera, ja que no ni ha d'altra. També cal
aprendre a estimar.
Semblances: és necessària la paciència, demorar-se en les coses, veure
els aspectes de les coses (el caire d'un costat allà, el to i la direcció d'una
melodia aquí). L'aprendre a veure i a escoltar que Nietzsche proposa s'enfronta
al veure i a l'escoltar regits per un pla metodològic, pels models d'anàlisis
de les ciències o, pitjor encara, pels afanys que el món modern posseeix i que
més amunt s'han descrit.
L'escoltar i el veure que es proposen exigeixen l'experiència del veure i de
l'escoltar.
Aquesta proximitat entre vista, oïda, pensament (i lectura) i experiència pot
encara rastrejar-se en Sobre l'avenir de la nostra escola i a La voluntat de
domini. Vegem:
Un home així no ha oblidat encara pensar, quan llegeix, coneix encara el secret
de llegir entre línies, més encara: té una naturalesa tan pròdiga, que
segueix reflexionant sobre el que ha llegit, tal vegada molt després d'haver
deixat el llibre. I tot això, no per a escriure una rescensió o altre llibre,
sinó simplement per reflexionar.
La filosofia, tal com jo l'he entès i viscut fins a ara, és la investigació
voluntària dels aspectes, fins i tot els més detestats i infames, de l'existència.
Per la llarga experiència que aquesta peregrinació a través dels deserts i
glaciars em va donar, vaig aprendre a mirar d'una altra manera tot el que fins a
ara havía filosofat:es va aclarir per a mi l'amagada història de la filosofia...
Tot l'anterior pot agrupar-se, crec, sota la següent generalitat: el que és digne
d'aprendre's –l'aprendre a veure, l'aprendre a escoltar, l'aprendre a pensar-
cobra sentit quan aquesta presenta la formació del gust. Si Déu ha mort, si la
veritat que persegueix la ciència l'entenem com una perspectiva més, si, en
fi, ja no diem La Veritat, sinó que preguntem Quina Veritat?, el sentit de
tota formació és procurar individus amb gust: i això vol dir, individus que,
contraris a la democratització del coneixement, sàpiguen dir no (els cinc
"No" de Nietzsche: al sentiment de culpa, a l'ideal cristià fins i
tot on ja no hi ha cristianisme, al segle XVIII de Rousseau, al romanticisme, a
la preponderància d'instints de ramat).
Aquí "el problema del gust (...) desborda definitivament l'àmbit d'una
teoria estètica. Que l'educació ha de procurar individus totalment formats
significa que deu conquistar, per a cada individu particular i més enllà de
tota convenció, la seva pròpia autonomia."
Com entendre expressions tan particulars en el pensament de Nietzsche com les
que assenyalen la mala olor d'alguna cosa, el refinament,
el que fereix d'un pensament? Si les abordem des de l'òptica d'un pensador amb
gust, de sobte apareixen distintes (No ajuda aquest pensament a comprendre la
repulsa pel desinterès modern? No és lícit afirmar que aquesta oposició noble –
plebeu parteix d'allí? I que fins i tot la seva crítica a la voluntat d'igualtat
i de ramat critica en últim terme la degeneració
del gust en un tot per a tots?)
L'objectivitat moderna que troba una il·lustració exemplar en l'exigida
imparcialitat al periodista és la mostra que el gust ha degenerat, més enllà
del mal gust, en l'absència de gust: veure fets, paradigma de tot exercici
periodístic, és en últim terme negació de tota mirada.
Vistes així les coses el problema de la formació i la necessitat de formadors
es torna indispensable. "... tot part és dolorós i violent", diu
Nietzsche;
imprimir una forma no és tasca fàcil. El filòsof que es formin homes
capaços de superar-se a si mateixos: l'horitzó de la formació és per a
Nietzsche
el superhome ("És temps que l'home fixi la seva pròpia meta. És temps
que l'home planti la llavor de la seva més alta esperança").
El tema desborda les pretensions d'aquest assaig, però adonem-nos de l'afirmació
en to peremptori que trobem en els Fragments pòstums (citat per Vattimo):
Hi ha un sol món, i és fals, cruel, contradictori, corrupte, sense sentit
[...]. Un món fet d'aquesta forma és el veritable món [...]. Tenim necessitat
de la mentida per a vèncer a aquesta "veritat", és a dir per a viure
[...]. La metafísica, la moral, la religió, la ciència [...] són preses en
consideració només com diverses formes de mentida: amb la seva ajuda es creu
en la vida. " La vida ha d'inspirar confiança": el deure, plantejat en
aquests termes, és immens. Per a complir amb ell, l'home ha de ser per naturalesa
un mentider, ha de ser, abans que cap altra cosa, un artista [...]. Metafísica,
moral, religió, ciència, no són més que criatures de la seva voluntat d'art
[...].
La formació té com a fi aconseguir artistes. La pregunta és, doncs, quin sentit
i quin horitzó conferim a tot veure, a tot escoltar, a tot pensar, a tot
parlar?
En el sentit està xifrat un Destí
BIBLIOGRAFÍA
CARRIZOSA,
Diana C. Nietzsche: La educación como formación del gusto. En: Revista
Educación y Pedagogía.
26-27
(Ene - Ago 2000); p. 23-36.
NIETZSCHE,
Friedrich. Así habló Zaratustra. Madrid:
Alianza Editorial, 2003. 493p.
--------
. Consideraciones intempestivas (Schopenhauer, educador). En: --------. Obras
completas I. Buenos
Aires: Aguilar, 1966. p103-152.
--------
. El ocaso de los ídolos. En: --------. Obras completas IV. Buenos
Aires: Aguilar, 1966.
--------
. Humano, demasiado humano I. En: --------. Obras completas I. Buenos Aires:
Aguilar, 1966. p455-461.
--------
. La gaya ciencia. Buenos Aires: Ediciones del mediodía, 1967. 247p.
--------
. La genealogía de la
moral. Madrid: Alianza editorial, 2002. 220p.
--------
. La voluntad de dominio.
En: --------. Obras completas IV. Buenos Aires: Aguilar, 1966.
--------
. Sobre el porvenir de nuestra escuela.
Barcelona:
Tusquets, 1980. 195p.
VATTIMO,
Gianni. Introducción
a Nietzsche. Barcelona: Ediciones Península, 1996. 218p.
Santiago
Gallego