DIARI DE L'ESCOLA NACIONAL DE MONTORNÈS (1915-1917)  
PRIMERA PART

                                                  Presentació, anàlisi i transcripció per Ermengol Puig i Tàpies

                                                  Expressió d’infant per Josepa Berenguer i Fabregat           

 Presentació

a)      d’un manuscrit i d’una proposta.

b)      d’un context

c)      d’un poble.

       d)    d’una escola 

Anàlisi

      a)   política educativa a inicis del s. XX

      b)   pla de l’escola de Montornès

             * objectius generals

             * assistència a l’escola

             * organització en grups

             * horaris

             * jornada lectiva

             * programació

             * material escolar

             * educació cívica

      c)   elements humans

             * els alumnes

             * els mestres

             * premis i càstigs

             * el capellà

             * el benefactor

      d) el Diari

              1.- com a potencial comunicatiu

                    * la cultura popular

                    * els jocs

              2.- com a instrument pedagògic

                    * la climatologia

 Manuscrit

*preàmbul

* transcripció

Expressió d’infant

Bibliografia

PRESENTACIÓ

a)       d’un manuscrit i d’una proposta

Fou l’amic Eduard Escolà qui, l’any 1998, em notificà l’existència d’aquest manuscrit. Se li havia encarregat que fes una remodelació a l’escola nova de Montornès, que havia estat inaugurada l’any 1921. Es tractava d’adaptar-la per a fer la funció de centre cívic i d’esplai. La curiositat, que l’honora, el portà a tafanejar i observar molts dels objectes i del material, que hi quedava a l’escola tancada l’any 1970 Entre els objectes que inspeccionà, el Diario de la escuela nacional de Montornès li cridà l’atenció. Ell, persona d’envejable sensibilitat, ràpidament s’adonà que es tractava d’un document interessant perquè estava escrit pels mateixos alumnes i perquè li semblà força insòlita la seva antiguitat: era d’inicis del segle XX. La motivació de la troballa la conclou el fet que l’Eduard sempre ha estat una persona enamorada de Montornès, de la seva gent i de les seves coses.

De tot això, i de més, me’n parlà amb entusiasme. Sense dir-m’ho directament m’insinuà, o almenys així ho vaig sobreentendre, que li agradaria que m’encuriosís pel manuscrit. I aquí quedà la cosa, però  jo, que aquestes qüestions també m’interessen,  ja tenia la idea i la motivació dins.

L’any 2001, quan em demanaren una col·laboració per a URTX, el primer que em vaig plantejar fou sobre quin tema o qüestió podia escriure. Vaig confeccionar-me una curta llista de possibles temàtiques i de cada una vaig revisar la documentació de què disposava i la que podia aconseguir més fàcilment. Després de llegir-me amb detenció el Diario em decidí per aquest manuscrit. El vaig triar perquè presentava un gran nombre de qüestions i punts pedagògics, històrics, lingüístics i socials, als quals sóc prou afeccionat. Definir-los, estudiar-los i donar-hi alguna resposta, m’ho vaig plantejar com un repte. A més, aconseguí convèncer la Josepa Berenguer, professora de català, perquè m’acompanyés en aquest trajecte. I així fou com s’inicià aquesta aventura, i el que trobareu a continuació n’és el resultat.

Com que el manuscrit dels alumnes és l’eix central i vertebrador de la reflexió i sovint el citaré, ho faré de la següent forma. Cada cita es presentarà dins un estoig de tres parelles de dígits. Exemple: (03-09-15). El primer grup indica el dia; el segon, el mes; i el darrer, l’any. El cas de l’exemple seria el 3 de setembre de 1915. Crec que aquesta fórmula, si algú vol consultar o comprovar el text de la cita en la transcripció de l’original , en permetrà una fàcil recerca.

 b)  d’un context

Els alumnes de l’escola de Montornès iniciaren el Diario el dia 12 d’abril de 1915, i el 7 de maig de l’any 1917 hi feren el darrer escrit. La confecció del manuscrit i la importància del període de temps en què es realitzà és pura coincidència, ja que ni ells ni el seu mestre no podien ser conscients de la transcendència i de la complexitat que aquells anys duien dintre.

Foren anys complicats, però sobretot decisius. Foren l’inici d’una nova època en què progressivament s’abandonaren actituds permissives i despreocupades que fins aquell moment, potser per inèrcia o per desencant, havien predominat. Al seu lloc, s’anaren imposant noves fórmules més activistes i radicalitzades. I això succeí no sols a nivell de Catalunya i d’Espanya, sinó també a nivell d’Europa. Resumint: els anys en què els alumnes escriuen el Diario  pràcticament coincideixen amb el moment en què el món deixava de ser el que havia estat i entrava en una nova situació més controvertida, dramàtica i intolerant.

En aquells moments a Montornès, lluny de totes les bregues que es dirimien, l’interès i l’entusiasme de la gent i dels agents socials es centraven en l’escola, la feina i el poble. Fa la sensació que miraven el futur confiadament. Els pares veien la possibilitat que els fills els superessin en formació i en perspectives de benestar. Consideraven que el repte era positiu i que valia la pena apostar-hi i fer un esforç per aconseguir-ho. Però, malauradament i de forma implacable,  les conseqüències de la dura realitat mundial i nacional s’anaren imposant i condicionaren bona part dels fruits del treball i de l’esforç que hi esmerçaren.

Reconegut el fet que les condicions posteriors no acompanyaren gens l’aplicació i el rendiment del potencial que els alumnes havien forjat en l’escola, sóc de l’opinió que els esforços de tots els que s’implicaren en la formació d’aquells infants no foren inútils ni gratuïts. Els beneficis es manifestaren a nivell humà. Pel que he vist i he sentit explicar, la convivència entre aquests segarrencs ha estat, i continua sent, de bona qualitat. I com algú diria, això, no es paga amb quartos.

Entre 1914 i 1917, com a conseqüència de les confrontacions de la primera gran guerra, el món enterrà els darrers vestigis de l’antic règim. Dels fets d’aquells dies el Diario, sorprenentment, només en parla en un sol text (05-05-17) i ho fa molt tangencialment. Rússia assajà un nou sistema econòmic alternatiu al capitalista. I també, en aquells moments, emergia USA, la potència del futur.

Espanya, al mateix temps, gestava les causes dels greus i  posteriors maldecaps que patí. Tots els espanyols, conscientment o inconscientment, vivien envoltats de conflictes de tota mena: socials, laborals, econòmics, etc., de crisis provocades per la inestabilitat política, inclòs l’assassinat d’un president, i per l’esclat de la guerra europea... L’historiador P. Vilar opina que “a partir de 1917 es plantejaren moments autènticament difícils per a Espanya: problemes socials, guerres al nord d’Àfrica, ineficàcia de l’exèrcit, corrupció en la funció pública, carestia de la vida, enriquiments escandalosos...” i també opina que les causes de tots aquells mals cal cercar-les en el període immediat anterior. Els anquilosats partits, que mantenien el sistema monàrquic de la restauració, es guiaven per un sol principi: procurar que res no es mogués i conservar l’ordre, que coneixien, perquè aquest era l’ordre que els conservava a ells. La política espanyola era impotent i no funcionava. El descontent dels militars i dels polítics, sobretot els de la Lliga, partit conservador català que convocà a Barcelona, l’estiu de l’any 1917, l’assemblea de parlamentaris, desestabilitzaren encara més la situació. El govern central, per salvar-se, pactà amb els militars i els polítics i en contra dels treballadors. Tot plegat enervà els esperits dels que creaven opinió i obligaren que la societat es posicionés i es definís, i això conduí als disturbis i a un deambular erràtic que menà el País cap a la dictadura, cap a la república i cap a la guerra civil.

Catalunya no fou menys. L’eufòria econòmica, a causa de la neutralitat espanyola en la primera guerra, s’atenuà el 1917. Als industrials inesperadament se’ls havien obert nous mercats que representaren un increment de beneficis i generaren la “febre del negoci”. En canvi, la capacitat adquisitiva dels treballadors industrials, i de retruc també la de tots els altres, disminuí, ja que els salaris no creixeren en paral·lel amb els preus. La conflictivitat social i laboral, que ja havia provocat que l’any 1916 els sindicats UGT i CNT convoquessin la primera vaga general i que l’any següent la repetissin, s’incrementà i les actituds es radicalitzaren fins a tal punt que l’any 1917 s’inicià, a Barcelona, el luctuós i salvatge procés conegut amb el nom de pistolerisme: una escalada d’assassinats entre la patronal i els grups anarquistes, que també portarà el País cap a la dictadura i les seves conseqüències.

Tot això, pot semblar que a la gent de terra endins els era llunyà i aliè; però no era així. Aquelles situacions indirectament afectaven els seus interessos. La tranquil·litat i la quietud, sobretot de les comarques agrícoles de l’interior, eren una simple aparença, ja que les possibilitats de progressar i de superar l’endarreriment i la pura subsistència en què es trobaven, per molt que s’hi escarrassessin no anaven més enllà d’una simple il·lusió.

Cal dir que de gent conscienciada i implicada a conjugar els ideals de justícia i progrés n’hi hagué arreu, però en ambients tradicionals i de pagès, eren minoritaris i no massa ben vistos. Sense anar més lluny, Tàrrega pot servir d’exemple. Francesc Mateu, personatge ben estudiat per Glòria Coma, visqué de prop la lluita entre sindicalistes i patronal junt amb el grupet de targarins que li feien costat, poden ser una mostra d’aquestes inquietuds en les terres de ponent.

Repassant alguns indicadors es pot comprovar que Espanya, a inicis del s. XX, estava lluny de poder aportar solucions de millora. El creixement de la població era baix (0’7%); i l’esperança de vida no anava més enllà dels 43 anys. Fins i tot la població catalana encara era majoritàriament agrícola i patia l’agreujant que, en aquells anys, la migració cap a la ciutat funcionava a ple rendiment. És una evidència que la pagesia de l’interior, a causa del lent avenç de la mecanització, encara feia servir com a principal font d’energia la tracció animal i l’esforç humà. Els rendiments agrícoles eren baixos i el sistema comercial, força deficient i desintegrat.

c)       d’un poble

Montornès, des de 1989, tornà a formar part de la Segarra, comarca de la qual n’havia estat segregat l’any 1936. El seu terme s’estén per la vall mitjana del Cercavins, on conflueixen petites i frondoses valls. Mas de Bondia i la Masia del molí també formen part del municipi.

Tot i que la seva història és molt més antiga, Montornès  agafà la fisonomia que presenta en l’actualitat a partir del s. XII. L’any 1131 Ramon Berenguer III concedí a l’orde militar dels templers el castell de Granyena, que amb el temps obtingué com a comanda altres llocs i castells de les rodalies. Entre aquests hi hagué la comanda de Montornès. Aquest és el motiu pel qual el poble està situat en un turó, a 605 m. d’altitud, i al voltant de les restes d’un antic castell del s. XII  que percebia drets en diferents llogarets de la Segarra. Quan el 1317 s’extingí l’orde dels templers, totes les seves possessions passaren a un altre orde religiós, el dels hospitalers. I així continuà fins a la desamortització del s. XIX.

En aquells dies, vers 1860, el poblament del municipi de Montornès era de 369 habitants. Al següent cens, el de 1900, la població havia disminuït a 306 persones, però en el cens de 1910, que és l’únic que he revisat, el poblament experimentà una franca millora. La població, de fet, era de 331 habitants, dels quals 184 eren homes i 147, dones.

Aquestes dades matisarien un principi general que s’aplica a la demografia de la zona. Es diu que, durant el primer quart del s. XX, a les comarques de l’Urgell i de la Segarra hi hagué un creixement de les ciutats més grans com Tàrrega i Cervera i una disminució dels pobles de secà.  Montornès, per les dades que presento, sembla que en seria una excepció. El fet probablement va lligat a l’interès i a les donacions que el sr. Balcells Cortada féu a favor del poble, i de l’estabilització dels seus habitants. Fins a 500 pessetes d’ajut rebien els qui decidien fer-se una casa i viure al poble.

A partir del cens de 1920 el degoteig de població s’inicià novament i, com es comprova en l’estadística, ha estat continu.

Evolució del poblament del municipi de Montornès

El darrer cens, el fet l’any 2001, dóna una xifra oficiosa de 106 habitants.

Montornès ha entrat al segle XXI com un municipi petit, típic de la Segarra i de la Catalunya interior. El poblament és eminentment agrícola i la població jove escasseja. Alguns pagesos, i només tres joves, amb potents tractors i moderna maquinària, es dediquen al monocultiu de la vinya, dels ametllers, de les oliveres i al conreu extensiu dels cereals, i econòmicament fan rendir el terreny, com mai no s’havia fet. Els montornesins disposen de diferents vials que els connecten bé amb altres nuclis poblacionals. Abans Verdú era el centre d’atracció; ara, Tàrrega i el seu mercat del dilluns l’han substituït. Resulta molt fàcil i còmode satisfer qualsevol servei a la capital de l’Urgell. La influència targarina és tan gran que ha deixat el poble pràcticament sense cap servei. A Montornès no hi ha cap botiga, ni cap cafè. Des de l’any 1970 ja ni tenen el servei escolar que tan important havia estat i tant renom els havia donat. Els seus fills, que són pocs, estudien a Tàrrega. Els únics serveis que resten al poble són el religiós i el consultori mèdic, però només actuen setmanalment. Malgrat tot, la població m’ha semblat que se sent satisfeta perquè, a diferència del que havia succeït en altres temps, no estan mancats pràcticament de res. Montornès no és un poble dormitori. La gent que hi viu, treballa al poble. Són molt pocs els que van a treballar a fora i cada dia retornen a dormir-hi. N’hi ha que estan censats al poble i treballen i viuen fora i només retornen el cap de setmana o el període de vacances.

A principis del s. XX, al moment que s’elaborà el Diario, la població de Montornès també es dedicava  exclusivament a l’agricultura, sobretot als conreus de secà com el blat, l’ordi, l’olivera i la vinya. Una de les diferències era que aquell sistema exigia molta mà d’obra i cultius més diversificats per a satisfer les necessitats alimentàries. La ramaderia, avui inexistent, la tenien com a subsidiària de l’agricultura. El bestiar gros col·laborava en les feines del conreu dels camps. El bestiar de corral, com les ovelles, cabres, aviram i els porcs i també la caça (tórtores, conills, perdius...) ( 03-07-16 ) els proporcionaven proteïnes.

La lectura d’alguns documents oficials, del segon decenni del segle XX, corrobora aquest retrat, però la realitat econòmica i social que s’hi reflexa s’ha de mirar amb cert recel, no perquè s’hi projectin dades falses, sinó perquè, com succeïa en la política del moment, estan retocades i maquillades.

De l’apèndix d’amillarament de l’any 1915, que és l’estadística territorial on  consta la riquesa contributiva, i que servia de base per  repartir la contribució territorial, se’n pot fer el següent resum.

El municipi de Montornès ocupava una extensió de 1.120’61 hectàrees. El bosc, que bàsicament proporcionava llenya, caça i herbes medicinals i de consum, juntament amb les pastures en terreny erm, ocupaven el 56’23 % del territori. L’extensió de les pastures triplicava la del bosc. La vinya s’estenia pel 17’57 % del territori i era l’activitat agrícola que més diners aportava a la contribució fiscal. Ho feia amb el 45’83 %, de les 20.084’75 pessetes que es pagaven. El següent apartat més contributiu era el dels cereals. Cobrien el 25’23 % del territori. Els de secà ocupaven 175’19 ha. i pagaven 3.313’5 ptes. Els cereals de la zona de regadiu, en canvi, ocupaven 116’99 ha i pagaven 5.069 ptes. Les oliveres eren les que menys contribuïen: sols ho feien amb 1.277 ptes. (el 6’35 %). Finalment, hi havia les hortalisses que aportaven 190 ptes. (el 0’9 %) a la contribució municipal.

La propietat de la riquesa rústega majoritàriament era de gent del municipi. El majors propietaris, i per tant els que més pagaven, eren de Mas de Bondia: Felip Pijoan pagava una contribució total de 1.208’25 ptes. i Josep Minguell, de 849’25 ptes. A continuació s’hi situava Isidre Balcells, de Montornès, amb 782’25 ptes., i Magí Salat, que en aquells anys era l’alcalde, amb 643 ptes. Només un 15’8 % del territori era propietat de gent forastera (de Verdú, de l’Ametlla, de Guimerà....) però per les quantitats amb què contribuïen es tractava de petits propietaris. El major contribuent foraster era Josep Ros, de Verdú, i només pagava 129 ptes. A una sola pesseta pujava la contribució de tres famílies. Per altres documents es pot deduir que també hi havia gent pobra, i algun sembla que ho podia ser de solemnitat. Això és el que reflexa l’acta municipal del dia 3 de maig de 1915, que tramita l’expedient de pobresa del recluta Josep Targa Corbella. Aquest noi era de cal Xacó i quan veus la façana de la casa no fa pas sensació de pobresa, però....

La riquesa pecuària o ramadera, si ens fixem en la quantitat amb què contribuïa, 220 ptes., era poc representativa. L’any 1915 es declararen 13 mules i 24 ases. Per cada mula es pagaven 10 ptes. i  per cada ase, 3’75 ptes. Aquestes xifres, com a tot arreu, ben segur que estaven manipulades a la baixa. He comprovat, en un altre cens de bestiar cavallar i mular fet el 27 de gener de 1924, que el nombre de mules, tot i haver-se incrementat quasi un 50 %, continua sent baix: 23 en total. En canvi, en un altre cens fet pels militars, l’any 1926, per comptabilitzar el nombre de bestiar amb què podien comptar en cas de conflicte, les xifres són molt diferents. Segons aquell cens, al municipi hi havia 72 caps de bestiar gros: 68 eren mules, 3, muls i una egua. Els ases no els comptabilitzaren.

La contribució de tota la riquesa urbana del municipi era baixa, només sumava la quantitat de 1.770 ptes.,  i l’activitat que la construcció generava també era ben minsa. Durant l’any 1915 oficialment només s’arranjà una casa de Magí Cortada al Mas de Bondia i una altra de Joan Balcells, en un corral que tenia al número 31, del carrer major. Ramon Balcells explica que en sortir d’escola ajudava els paletes portant-los pedres (27-03-17).

Per acabar, si sumem tots els capítols contributius del municipi de Montornès, en l’exercici de 1915, la quantitat final era de 22.074’75 ptes., quantitat, que curiosament coincideix amb la de l’exercici de 1914 i és molt similar a la d’altres anys, cosa que fa suposar-la quasi invariable. De la suma de la contribució agropecuària (20.304’75 ptes.) el 19 % s’havia de pagar al Tesoro. La forma de pagament es podia negociar, ja que alguns la feien anualment, d’un sol cop; d’altres, semestralment, i la gran majoria ho liquidava trimestralment. De l’exercici de 1915 el municipi hagué de desemborsar al Tesoro la quantitat de 4.553’16 ptes. i el 16 % d’aquesta quantitat (609’14 ptes.) era la que, junt amb la de tots els altres municipis de l’Estat, el Govern recollia i destinava a l’ensenyança primària.

Altre document oficial, revelador de la realitat del poble, és el que conté els cupos de consum dels productes.  L’acta, de data 22 de setembre de 1914, que mostra els recàrrecs que el municipi pagava a l’Estat, n’és un bon comprovant. La quantitat total d’aquell any ascendí a 1336’84 ptes. i, una mica més de la meitat d’aquests diners, es retornaven i formaven part, com més endavant es podrà comprovar, dels ingressos del pressupost del municipi. El grup dels productes líquids era el que més cotitzava i superava el 50 % del total i englobava l’oli, l’aiguardent, el vinagre i el vi, que era el de major consum. De la resta de cupos, un 20 % corresponia a les carns. La de porc, sobretot la salada, era la que més cotitzava. En canvi, la d’ovella i la de cabra, que es consumia quasi tota fresca i en quantitats menors, tenia un cotització més baixa. El 15 % de la resta s’incloïa en la denominació gra, que aplegava la farina, la civada, els cigrons i les llegums. I en un darrer apartat s’hi trobaven el carbó, que tenia un important impost, i també la sal i el sabó. Si aquests eren els productes de major consum se’n desprèn, que com a tot arreu, es tractava d’una societat molt frugal i sòbria. Probablement encara es recordava la penúria alimentària que passaren l’any 1906. Àngela Escabrós explica (02-10-15) que una tarda freda anà a fer herba i tornà “bauba”. Es reféu al costat del foc i la tieta li donà per menjar una sardina, una llesca de pa i un “bagoted” de raïm i li digué: amb això ja no tindràs gana per sopar. Ella escriu: li vaig dir que sí, que en tindria. Sobre el que menjaven no en parlen massa. Només especifiquen que sopaven a la posta de sol (18-04-17) i algun comenta que per sopar ha menjat una llesca de pa i un tall de botifarra (28-02-16) o una arengada amb pa i aigua (24-10-15).

L’únic pressupost complet del municipi de Montornès que he consultat és el de l’any 1911, que fou aprovat el 28 d’agost de 1910 i ascendia a 2.360’27 ptes. Pot servir de model per als períodes posteriors  perquè les variacions d’uns anys a altres són molt petites. Hom arriba a la conclusió que hi havia una mena de pacte d’equilibri que satisfeia tant al que pagava, com al que cobrava.

Els ingressos municipals procedien de: a) propis (finques i cens) aportaven 21’52 ptes. b) extraordinaris (recàrrec de 0’5 ptes. per cada quintà mètric de llenya i palla consumible): 1.634’60 ptes. i  c) recursos per cobrir el dèficit (una part de l’impost sobre el consum que abans he comentat) 704’15 ptes.

Les 2.360’27 ptes. que s’ingressaven es dedicaven a les següents despeses:

a)      Ajuntament (sous, paper ... ) 1.110 ptes. Els salaris assignats anualment als funcionaris eren: secretari 500 ptes.; metge, 125 ptes.; algutzil, 70 ptes.; apoderat, 60 ptes.; dipositari, 20 ptes. i veterinari, 5 ptes.

b)    càrregues 747’70 ptes.          

c)     imprevistos 146’25 ptes.

d)      correcció pública (participació en el manteniment de la presó de Cervera) 122’42 ptes.         

e)       beneficència 98’40 ptes.

f)        obres públiques (manteniment dels camins i el cementiri) 70 ptes.

g)      policia urbana (vetllar els animals perillosos) 10 ptes.

 h)   instrucció pública (el que el municipi havia d’atendre de l’ensenyament primari) 55’50 ptes.  En una carta, datada el 13 d’octubre de 1911, “la sección de cuentas de Lleida” comunica a l’Alcalde que l’apartat d’instrucció pública s’ha d’incrementar fins a 153’69 ptes. Això és una demostració de com es feien els pressupostos per a l’ensenyament i de la subjectivitat del mètode que es feia servir.

Els resums que els alumnes fan al Diario confirmen i ratifiquen plenament la visió d’una població dedicada a l’agricultura. Ells, però, a diferència dels documents oficials, l’activitat i la producció agrícola la diversifiquen i tot ho fan més vivencial i proper als seus interessos. De la vinya i de com es treballava no en parlen massa (08-10-16) (03-10-16) i (01-04-16). Tot i que algun comenta que ajuda a la verema (15-09-16) i que els raïms els cullen amb ballenes (portadores) (07-10-16). A nivell català, la vinya, refeta dels estralls de la fil·loxera, incrementà el cultiu però sense arribar a l’extensió del d’abans de la crisi. La mainada mostrava interès per la problemàtica de la fil·loxera. Amàlia Carles (01-04-16) explica que el mestre els digué, per a que ho traslladessin a casa seva, que a Cervera  s’hi faria una xerrada sobre el conreu de noves vinyes. Demostren ser-ne uns bons coneixedors. Josep Carles (01-02-16) explica què era la fil·loxera i l’insecte que la provocava. El resum (02-04-17) comenta que la lliçó de zoologia es dedicà a explicar què era la fil·loxera. També esmenten algunes activitats relacionades amb aquest cultiu, com és quedar-se a veure com construeixen un barril (09-11-16).

Del cultiu del blat, de la civada i de l’ordi, conreus majoritaris, també en parlen poc. Un comenta que ajuda a plantar l’ordi (08-11-16) i Marcel·lí Queraltó (14-06-16) explica que la seva mare i altres persones estan segant per cal Rubió. Del batre, ni en parlen. Possiblement perquè aquesta activitat els agafava  fent vacances i no escrivien al Diario. Aquests silencis generalitzats suposo que són pel fet que en ser aquestes les activitats agrícoles més importants, també, eren les més feixugues i intenses i als infants se’ls n’apartava una mica o només se’ls deixava participar en accions complementàries com ensacar palla i traslladar-la d’un lloc a l’altre, activitat que tot sovint citen (28-04-16) (11-10-16). Un ajut que Teresa Queraltó cita (29-02-16) era el d’anar a ajudar al forn. El poble tenia un forn comunal, on ara hi ha el consultori mèdic, i cada família tenia un dia assignat per anar-hi a fer la cuita del pa. Altra activitat complementària era la que també explica la Teresa (02-05-16), la de portar el berenar als homes que treballaven al camp

En canvi, del que més sovint parlen és de la recollida que ells fan de certs productes i fruits del camp. En aquestes accions estacionals hi participaven molt directament: anar a collir cireres, figues  i a espigolar ametlles ((29-09-15) (30-05-16) (01-10-16) (05-10-16); anar al Rec a collir olives i passar-les aglans ((19-12-15) (24-10-16) o a recollir aglans. El resum (04-11-16) explica que, d’aglans, en feren 7 sacs i una cistella. També expliquen que van a fer remolatxa, trapadella (03-06-16) i a trinxar farratge (14-06-16). Ajuden a sembrar, cuidar i collir patates (23-03-17) i a treballar a l’hort (24-11-16) a collir enciams, cols, tomates i pebrots (05-10-15). Fins i tot el mestre admira les verdures de l’hort de la casa de Rosa Carles     ( 26-05-15).  Mostren interès per tot el que es relaciona amb les activitats del camp. L’alumne Joan Queraltó explica que observà la construcció d’una cisterna ( 04-10-16) i un altre, que veié com feien el pou de cal Gabriel (28-02-17). Tot i que van a cercar aigua indistintament al pou, que acostumava a ser a l’hort, o a la cisterna, que era al costat de casa,. tenen molt clara la diferència entre una aigua o l’altra (30-09-16). També esmenten la construcció d’una segla o rec (19-02-17).

L’activitat en la qual els  fan intervenir més és a fer herba per al bestiar (28-02-17). Normalment en fan faldades (24-02-17) però hi ha cops que l’han de traslladar amb un ruc (17-09-15). Per a les cabres fan brosta (rames d’arbres amb fulla) ( 30-11-16 ). Donen de menjar a la somera i a casa ajuden a fer la cuita del menjar del porc (08-10-16) i netegen les corralines (09-11-16). A alguns els agrada tractar el bestiar gros. Porten la mula a l’estable (27-03-17) i preparen el carro (24-09-16). Pujar a cavall de la mula és una acció memorable (15-09-16) i també ho és quan algú en cau; com el capellà, que el dia de la processó a la Bovera en caigué dues vegades (05-05-15).

Van a buscar caragols (08-05-16) i bolets (31-10-15) i en el resum (25-10-15) Amàlia Carles explica que recollí safrà a l’era de l’hort i després, un cop a casa, el trià. De poètica es pot valorar l’acció (28-02-16) de Francesca Nadal quan explica, amb cert entusiasme, que trobà i recollí violetes. Les flors interessen força els alumnes. El mestre en plantava (24-04-15) i el metge, que era de Granyena, els en donava per  decorar i ornamentar (15-05-15) En la mateixa línia podem situar el fet de plantar arbres, ja que ho valoren com una acció molt positiva. El resum (06-05-17) comenta que plantaren set pins i una figuera.

En el Diario els alumnes ens proporcionen noms del terme. Ens parlen dels Aubacs, situats més enllà del cementiri (13-09-15), de la Serra, de la Costa, entre el poble i el riu, i de les Solanes, a la part dreta del riu, on van a recollir olives (09-01-16). També del Rec o Regué, per on passa l’aigua de la font de l’Ametlla, (19-12-15) i del Pla de Granyena (26-04-17). D’alguns indrets i espais del poble també en parlen sovint. Ramona Rubió explica (21-11-15) que un dia de neu per arribar a l’escola hagué de passar per cal Paisano perquè per les voltes no s’hi podia passar. Jugaven molt al carrer de cal Targa, a la placeta de l’escola (24-01-16) i al carrer del Mas (13-09-15). Per als infants dels pobles de pagès les eres sempre foren un lloc important d’esbarjo, de joc i de diversió. Parlen de l’era de cal Mestre (02-04-16), de la de cal Xacó i de la de les Matirles (24-09-16) i de la de cal Camell (18-04-17).

De les rodalies esmenten la fonteta de cal Xacó on  van a fer herba (28-03-16) i la font de l’Ametlla (19-02-17). Dels noms de les cases del poble, a més de les ja esmentades, parlen de cal Bialed, que era la botiga on anaven a comprar sal, carburo... (30-05-16) (19-04-16), de cal Sec, de cal Teixidor (28-11-15) de ca l’Amo (27-04-16) de cal Rubió (14-06-16), de cal Solans (30-11-16), de cal Ramonasco (22-06-16) i de la pedrera de cal Catarí (30-04-16 ).

Hi hauria molts altres aspectes per comentar, però aquesta mostra em sembla suficient per mostrar que els alumnes, al seu aire, i a partir de les seves preocupacions, seguien i col·laboraven en les activitats quotidianes del poble i de la seva gent.

g)      d’una escola

L’actual Ajuntament s’ubica en l’edifici que havia estat l’antiga escola de Montornès. Es troba en el tram esglaonat del carrer de l’església. Segons explica l’alumne Joan Queraltó, l’any 1896 el benefactor del poble, sr. Josep Balcells Cortada, féu construir, juntament amb el cementiri, una escola que tenia dos pisos (18-04-16); el de baix per a aula, i el de dalt, per a vivenda del mestre. Ja en aquells moments, si ens fiem del que diu la mainada, aquell edifici escolar era considerat el millor de la contrada. En l’actualitat la part sud i la de ponent estan recobertes amb pedra, però inicialment tota la casa estava arrebossada, com es veu encara en l’accés a la vivenda del mestre que era a la placeta de ca l’Amo.

Els alumnes entraven a l’escola per la mateixa porta per on s’entra a l’actual Ajuntament. Un cop al vestíbul, a la dreta hi havia la porta que donava accés a l’aula, que no tenia forma rectangular, sinó de “L”, ja que al fons hi havia un espai que penetrava cap a l’esquerra. Segons m’ha explicat la sra. Amàlia Carles, que té 96 anys, memòria i en fou alumna, a l’aula hi havia unes taules llargues on hi cabien 6 o 7 alumnes. Les taules feien pendent cap a l’alumne i per sota hi havia un prestatge que feia de caixó. Aquestes taules no tenien tapes que s’alcessin i fossin departaments individuals. A la part més alta de la taula hi havia forats on s’hi posaven tinters de plom. El seient era també una banqueta llarga sense respatller. Pel que expliquen els alumnes, a l’aula hi havia una tarima (27-09-16) on es situava el mestre. A la classe hi tenien diverses pissarres (encerados) que les feien servir amb freqüència, ja que diferents alumnes escrivien a la vegada. També hi havia mapes penjats; el d’Espanya, el de Catalunya, el d’Europa.. (26-04-15). Dissecaren una òliba (11-05-16) i un eriçó (13-0516), animals que ells caçaren i després quedaren exposats a l’escola. També espellaren una guineu (25-05-16). El curs 1915–16 l’iniciaren amb material mobiliari i pedagògic nou. Segurament una donació més del sr. Josep Balcells. Els alumnes qualifiquen les taules de molt maques. El resum (22-09-15) explica que l’Alcalde, sr. Magí Salat, acompanyat del seu fill, feren una visita a l’escola. És de suposar que fou per veure el nou mobiliari. Uns dies després (27-09-15) una alumna encara escriu que porten taules i algunes les aparien. A l’interior de l’aula hi havia instal·lada la placa de marbre blanc, que en l’actualitat es troba en una de les parets exteriors de l’Ajuntament, on es manifesta el reconeixement de Montornès, per acord municipal del 15 d’agost de 1896, al seu benefactor, Josep Balcells Cortada. El text és: “Tributo de gratitud a D.José Balcells Cortada. Inculque el maestro en el tierno niño gratitud i recuerdo más cordial amor profundo eterno cariño al buen patricio que costeó el local”. ”la Junta”.

Aquesta escola, a causa de la positiva acció pedagògica i de l’entusiasme del mestre, sr. José Guillermo, quedà petita i l’any 1920 s’inicià la construcció d’una de nova, que l’alumne Joan Queraltó qualificà de colossal. Es tracta d’una edificació ubicada i orientada estratègicament. És àmplia, de línies clares i definides, amb la simetria típica del classicisme però que l’alçada i la lleugeresa de les columnes li proporcionen un moviment i un aire que insinuen el gòtic i el modernisme. La dissenyà l’arquitecte Lluís Planas, i un cop més, la pagà Josep Balcells Cortada. Joan Queraltó puntualitza que li costà més de 50.000 duros. El terreny on està ubicada es coneixia amb el nom de les Eres i pertanyia a ca l’Amo. Isidre Balcells, germà de Josep, permutà uns terrenys que tenia vora el riu, per les Eres. Un cop seves en féu donació per construir-hi, en menys d’un any, la nova escola. S’inaugurà el 29 d’agost de 1921 i hi assistiren el rector de la Universitat, Marqués de Carulla, el senador Josep Balcells Cortada i el seu germà Isidre Balcells, i els nebots, Lluís i Antoni. Hi fou present la premsa barcelonina.

Un cop els alumnes s’instal·laren a la nova escola, l’aula de l’antiga quedà per al jovent. Hi feien els balls del diumenge. Fou més endavant que esdevingué Casa de la vila.

ANÀLISI    

a) la política educativa a inicis del s XX

(el context pedagògic)

La Llei Moyano (1857), en decretar que l’ensenyament era obligatori dels 6 als 9 anys, regulava el que a molts indrets ja era una pràctica. L’any 1907 el conservador Maura ho allargà als 12 anys. Aquestes són les raons legals que justifiquen l’explicació que el mestre José Guillermo feu sobre els drets i deures dels alumnes i que Teresa Tomàs resumí ( 10-11-16 ) A la pràctica, però, la majoria de la gent sempre trobava raons per eludir o reduir la permanència dels fills a l’escola. Els nens perquè col·laboraven en tasques agrícoles i sobretot les nenes perquè se’ls hi encomanava feines domèstiques i la cura de nombrosos germans petits. Lluny de la problemàtica que l’absentisme creava en altres llocs, a Montornès s’hi poden constatar també, situacions properes. Josep Queraltó explica (13-12-16) que no anà a l’escola perquè es quedà a fer de manobre. Un altre comenta que no hi assistí perquè havia anat a fer herba als Aubacs (09-06-15). Ramona Rubió diu que s’ha hagut de quedar a vigilar casa perquè no podien tancar les portes (30-05-16) i també comenta (03-05-16) que quan disposa d’un rato lliure se’n enduu la seva germana petita.

La política educativa de l’Estat espanyol venia marcada per la creació, l’any 1900, del Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes i per les actuacions dels primers ministres, Garcia Alix (1900-01) i Romanones (1901-02), que foren molt qüestionades, sobretot les del darrer. Plantejaren, de forma coherent, que era obligació de l’Estat primar i potenciar l’escola pública front l’omnipresència de la privada, majoritàriament en mans d’ordres religioses. El ministre Romanones tingué en contra membres dels mateixos partits que recolzaven el govern, perquè pretenia que a l’escola privada se li exigís els mateixos requisits de titulació que a la pública. Menys oposició tingué quan, l’any 1902, imposà que la doctrina cristiana també s’havia de vehicular en castellà. Aquest serà el camp de batalla del cardenal de Tarragona, Vidal i Barraquer.

Una de les coses positives que quedà de l’actuació d’aquests ministres fou que des de 1902 era l’Estat qui pagava el salari als mestres. Fins llavors ho havien fet els Ajuntaments però sovint havia estat un niu de conflictes, d’endarreriments i, per tant, de descontent. En la presentació ja he explicat el mecanisme que s’utilitzava per a recaptar els diners de l’escola primària i l’obligació del municipi de fer-se càrrec de certs aspectes materials de les escoles. Després de Romanones (1903) l’escola pública, llevat de molt curtes excepcions, es mantingué sempre en un clar segon terme. Sense introduir canvis importants no es podia esperar una renovació del sistema educatiu. L’Estat espanyol no podia fer-se càrrec, ni assumir plenament els objectius i les responsabilitats de l’educació obligatòria, si prèviament no feia una reforma fiscal en profunditat per aconseguir més diners i incrementar els pressupostos. Aquesta reforma s’intentà l’any 1913 però molts parlamentaris, de tots els partits, hi posaren obstacles i no prosperà. El partit lliberal i el conservador, que s’alternaven al govern, sembla que consideraven un bon objectiu mantenir la situació de mínims en que es sobrevivia, encara que resultés letàrgica i agònica.

Altres partits, com els republicans i els socialistes, tenien plantejaments alternatius més radicals i més amplis però la societat no hi confiava massa. La majoria de ciutadans cada cop passaren més de  solucions redentoristes i, llevat d’excepcions, esdevingué una classe força conformista, desenganyada i poc compromesa en qüestions socials i públiques. S’anà imposant el lema: què campi qui pugui i que cadascú s’espavili.

Altres grups, com els regeneracionistes, que a diferència de la generació del 98, no volien salvar Espanya sinó solucionar problemes dels espanyols, no tenien plantejaments globals estructurats. Centraven la seva actuació en qüestions concretes i més entenedores. L’ensenyament en fou una  i aconseguiren que, molta gent senzilla entengués que, per aconseguir una Espanya  moderna i justa,  s’havien de concentrar els esforços en la millora de l’economia i de l’escola. Era la base programàtica de l’aragonès Joaquim Costa (1846 – 1911). La realitat del País els facilitava arguments prou convincents per a recolzar les seves propostes. Mentre a França hi havia un 30% d’analfabets; a Espanya, n’era el 70% de la població. Només el pressupost per educació de la ciutat de París era més del doble del que Espanya tenia per a tot el territori. “Les escoles majoritàriament eren edificis poc funcionals i malmesos, els mestres estaven poc motivats i remunerats i alguns deficientment preparats.” El panorama era depriment. Almenys així ho veia i ho explicava, l’any 1.899, M. Picavea (1847- 99) en l’obra: “El problema nacional”.

Durant el mandat del conservador E. Dato (1913-17), quan s’escriu el Diario, és quan es feu més evident la involució de la política educativa. En tots els camps es legislà a favor del confesionalisme i això tensionà i endurí l’oposició entre clericals i anticlericals. La formació d’infants fou un dels camps on millor s’evidencià aquesta pugna, que centrà totes les polèmiques i condicionà la política educativa d’aquells dies i la dels venidors. Només es parlava de les escoles religioses congregacionals més radicals i de les llibertàries anarquitzants. Les dues es trobaven situades als extrems i el govern, erròniament, legislava a partir d’aquests extrems. Tot el que quedava al mig, l’Estat quasi ho oblidava i ho deixava de banda i així s’anava nodrint “la guerra escolar”. Alguns jesuïtes, escolapis i agustins eren l’avançada del clericalisme. Al front anticlerical hi militaven sobretot els anarquistes i alguns ensenyants de l’Escola Moderna. Ben mirat molts dels seus atacs eren tan fanàtics i matussers com el dogmatisme religiós que volien combatre i substituir. Uns i altres feien servir l’escola com una arma d’influència ideològica i política.

La jerarquia eclesiàstica, a qui veia amb més preocupació, era a la Institución Libre de la Enseñanza i a alguns renovadors, que postulaven per una pedagogia i per una formació d’actituds més humanes com l’autoestima, la no bel·ligerància, el respecte i la neutralitat. Altra minoria, que també fracassà en el seu intent de persuadir pacíficament una societat intolerant i concretar un model educatiu, fou l’alternativa pedagògica catalana que pretenia, a més de modernitzar les estructures i la metodologia, vehicular l’ensenyament en llengua i mentalitat catalanes.

A partir de la crisis de 1917 el desgavell polític i social no permeté fer o conduir cap política educativa mínimament seriosa. L’Estat espanyol, a més de ser confessional, des de sempre, era i volia continuar essent pobre i immobilista. El sistema impositiu vigent, era de 1845, resultava obsolet i quan l’any 1913, com ja he dit, es volgué reformar la fiscalitat per a incrementar els ingressos i dedicar-los a qüestions socials com l’ensenyament, l’oposició de les èlits del poder, tant les socials com les econòmiques, ho boicotejaren. Sense diners era impossible liderar qualsevol regeneracionisme. L’educació, com una acció pròpia de govern, els hi sobrava i la deixaven delegada als de sempre o, com a les Oluges o a Montornès, per sort sorgien benefactors disposats a assumir-la o ha col·laborar-hi econòmicament. El paper del govern es limità a fer de regulador de la política econòmica, i només prenia mesures de caire proteccionista. 

En conjunt s’ha de reconèixer que, durant el primer terç del segle XX, l’educació fou un desori, i ho fou perquè el País també ho era. Si hi hagués hagut gent suficient, amb mentalitat i actituds obertes, la solució dels problemes educatius hauria pogut ser ràpida i reeixida. La gent ho hauria entès. Opino d’aquesta forma perquè, malgrat els problemes i les confrontacions, en bona part només ideològiques i partidistes, si fem cas de les estadístiques, a Espanya, el nivell d’instrucció s’incrementà. Segons dades oficials del 70% d’analfabets que hi havia l’any 1900 es reduïren al 34’5% el 1931. A més, quasi tot Europa havia entrat al segle XX amb les estructures educatives força modernitzades.

A Catalunya les coses no anaven diferentment. El pedagog i historiador Alexandre Galí comenta, i ho fa a partir de la pròpia experiència infantil, que a inicis del segle XX el sistema pedagògic català estava majoritàriament mancat d’entusiasme. Ho comenta així: “l’escola existent era rutinària, buida i artificiosa. Era trista, sense llum ni aire. Els mapes envellits, les pissarres negres i tortes, molts objectes infrautilitzats i mig malmesos. El mobiliari escolar era força inadequat, l’aprenentatge, forçat i bastant inútil: eren pàgines i pàgines de vacuïtats i nicieses com a credo de tota la sabiduria, mentre la realitat de la vida s’oferia ubèrrima. La tristesa i la brutícia de l’escola; el malhumor i la pobresa del mestre; la desatenció als infants contradeien les mateixes màximes morals que es donaven oficialment a l’escola.”

Possiblement la reacció contra aquest estat generalitzat i l’influencia europea foren el revulsiu per a que una sèrie de pedagogs i mestres catalans iniciessin el camí de la renovació. Uns l’iniciaren motivats per una mística social, altres, pel descontent de l’ordre existent o per la constatació de l’endarreriment i del baix nivell cultural; altres, simplement, per professionalitat, vocació i coherència.

Francesc Ferrer i Guàrdia (1854-1909) pedagog  racionalista fou un dels que es mogué bàsicament per un ideari social. En tornar de l’exil.li, l’any 1901, fundà l’Escola Moderna que fomentava pràctiques i idees que, en pedagogia, s’aplicaven a Europa, i es proporcionà un suport didàctic escaient. Tingué força predicament i la institució s’estengué, però les  simpaties que mostraren pels anarquistes portaren, l’any 1906, la clausura de totes les escoles modernes. Aquí no s’acabà la persecució. Ferrer i Guàrdia  fou considerat instigador de la revolta de l’estiu del 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, i com altres  fou comdemnat, a mort, sense proves. Aquest fet es mantingué viu durant molt de temps en la memòria popular barcelonina. Aquesta acció, a Europa, desacredità molt el govern espanyol, però a Espanya no afectà gaire perquè aquí tot es valorava diferentment.

Altres escoles catalanes, però sobretot certs mestres i pedagogs, es mogueren per raons de renovació i actualització de la pedagogia i de l’ensenyament. Les seves inquietuds tingueren  millor acollida. Eren els renovadors que es caracteritzaren per la sensibilitat “d’educar divertint”. En comú tenien l’interès en aplicar una pedagogia activa. Un educador notable fou Albà Rossell que plantejava uns objectius educatius adreçats a aconseguir persones autosuficients i lliures, capaces de copsar la bellesa de la vida, de bastar-se per si mateixos i de viure feliços. Algunes institucions els recolzaren. Una d’elles fou la Mancomunitat (1913-25), que era la primera experiència de govern que Catalunya tenia, des de 1716. Fou una experiència entusiasta però limitada, doncs li mancava autonomia política i econòmica. Només podia gestionar i coordinar les atribucions que tenien les quatre diputacions catalanes que estaven en mans de la Lliga. Volia contribuir a la modernització del País, i  per a ser més efectiva s’organitzà en conselleries. Una d’aquestes fou la de Cultura i Instrucció que tenia com a principal finalitat escolaritzar tota la població infantil de Catalunya. Una de les Comissions d’aquesta conselleria fou la Tècnica que englobava el Consell de Pedagogia que s’havia marcat entre altres els següents objectius:

- aplicar a Catalunya la renovació pedagògica que es produïa a Europa i reduir l’analfabetisme

- dignificar les escoles, construir-ne de noves i reformar els estudis primaris i els professionals

- promocionar la formació del professorat (publicació de revistes, edició de llibres i material escolars).

Un programa molt ambiciós per una realitat massa limitada i circumscrita a la capital. Per això, els canvis educatius més grans i transcendentals es feren sobretot a nivell personal. Els exemples renovadors més notables i reconeguts es duren a terme en mentalitat i en clau catalanes i de la terra, però no sempre es feren en llengua catalana. A Nalec, a inicis del s. XX, s’inicià un dels grups de mestres renovadors. Amb el temps formaren “l’Associació de mestres del partit judicial de Cervera”. L’acte públic més reconegut el celebraren a Tàrrega, el juliol de 1907, Hi aplegaren un centenar de mestres renovadors de tot Catalunya.

Alguns escoles milloraren els seus rendiments a partir d’una mentalitat més regeneracionista. Aquest seria el cas de Montornès, també el d’algun mestre de l’escola pública de Tàrrega, com Bonaventura Amigó, de grat record i ben documentat per Joan Novell en les pàgines 173-201 del núm.2 d’URTX, i alguns del Liceu escolar de Lleida. Molts mestres de ponent no participaren de forma activa en els moviments de renovació pedagògica catalana, tot i que els tenien a la bora i els coneixien. Com a bons regeneracionistes allò immediat i particular precedia tot plantejament globalitzador. El mestre José Guillermo, a Montornès, hi trobà la complicitat d’un Ajuntament, que creia en l’esperit de la terra, la d’un poble que el recolzà desitjant superar l’estat d’incultura crònica i la predisposició econòmica d’un benefactor com el Sr. Josep Balcells Cortada.

Molt pocs dels mestres de l’època, però sobretot els de les zones rurals, trobaren temps per a teoritzar, analitzar o publicar les accions pedagògiques que emprengueren. Tècnicament potser no estaven preparats per a fer-ho o potser creien, erròniament, que el temps el necessitaven per altres qüestions més peremptòries i pràctiques. L’entusiasme de l’acció diària, la solució dels problemes, a mesura que sorgien, els engrescà tant que oblidaren de deixar-ne constància documental. En aquests mateixos anys es donava una situació similar en les escoles de disseny russes, sorgides de la revolució. Era tanta i tant interessant la feina que tenien davant que sols es dedicaren a l’acció i no concretaren en documents ni la filosofia ni les finalitats que cercaven. Per això són poc conegudes. En canvi, la Bauhaus alemanya, que per necessitat fou, tot ordre, estructura i publicació, és l’escola de més renom i quasi  l’única reconeguda en l’actualitat. Aquesta actitud, comuna a molts ensenyants i pedagogs catalans, ha comportat que la posteritat ens hem quedat amb els fets però sense suficient documentació que els justifiquin i permeti analitzar-los en profunditat. Malgrat tot, del que no es pot dubtar és que la gent que inicià aquell intent de renovació pedagògica o de regeneració de l’escola tenia criteri i sabia el que volia.

Una de les moltes conclusions que se’n desprèn de la lectura del Diario és que el poble de Montornès s’anà implicant progressivament en la instrucció dels infants i en l’assistència a l’escola (03-05-16). En aquells moments, tant diferents dels actuals, segur que no era possible que els alumnes es dediquessin exclusivament a la seva formació, però aquest fet els repercutia molt directament, fent que la jornada lectiva se’ls allargués amb activitats de col·laboració domèstica de tota mena.

La mainada de Montornès estava perfectament conscienciada de la integració a la vida i a les accions familiars. Ja hem vist com se’ls feia participar en activitats i feines, que es consideraven suportables per a ells/elles, sobretot en períodes de recol·lecció. Avui dia, que s’accepta una dedicació quasi plena dels alumnes a les activitats formatives i de lleure, crida una mica l’atenció el sacrifici que, a vegades, pot semblar que tenien de fer aquells alumnes. Altres persones, possiblement, creuen que aquells costums i exigències no s’havien d’haver deixat perdre, perquè endurien i feien madurar la personalitat de la gent jove. No entro en la qüestió i sols dic que cada societat estructura, a la seva manera, les formes i els mètodes d’integrar els seus infants.

Basant-me en el que ells expliquen, en alçar-se al matí, el primer que feien era senyar-se i resar un parenostre, (06-06-16). Molts diuen que, a continuació, es rentaven la cara i les mans  a l’aigüera (19-04-16) i es pentinaven i s’arreglaven (26-05-15). Altres expliquen que aquestes accions de neteja i de cura personals les feien després de realitzar certes feines encomanades pels de casa. Segons ells n’hi havia que abans d’anar a l’escola, ja havien anat a treballar a l’hort i a collir tomates, pebrots i verdura (19-09-15), a fer herba als Aubacs (09-06-15) o a fer una faldada d’herba a la fonteta de cal  Xacó (28-03-16) o a collir remolatxa (15-11-15). Àngela Escabrós explica que el dia de santa Llúcia va anar a fer herba i va quedar bauba de fred (13-12-15) i afegeix com ho feu per a retornar-se. Una situació similar ja l’havia exposat en el resum (02-10-15).

Moltes noies expliquen que en alçar-se escombraven (18-11-16) endreçaven la casa (07-09-16)(03-04-16) i rentaven els plats (30-01-16). Rentar roba o col.laborar’hi era força habitual. Es rentava al riu (13-11-15), al regué, a alguna tolla que hi havia davant del poble o al bassal de l’hort (02-05-16). Un cop neta, calia traslladar-la, estendre-la, normalment a l’era i, un cop seca, s’havia de recollir i plegar (07-06-16). Els diumenges(22-11-15), tot i ser festius, no eximien d’aquestes feines.

Abans d’anar a l’escola també es cuidaven de donar menjar als animals: als conills o a la somera (14-06-16), als coloms (02-03-16) i als porcs (14-04-17) i el dia de la matança també hi participaven (21-03-17). Van a cercar i ensacar palla (24-12-16) (30-11-15), a netejar l’estable (06-05-17) o a regar el femer (11-09-16). Un cop fetes aquestes tasques diuen que es canviaven, s’arreglaven, esmorzaven i anaven a l’escola (27-10-15). Un dia l’Àngela explica que anava tan atrafegada de feina que anà a l’escola sense haver tingut temps d’esmorzar (03-11-15). Els que venien dels altres pobles aquestes accions les havien d’adelantar i quan això no era possible o els de casa ho creien convenient, no anaven a l’escola. Per finalitzar l’apartat, cal afegir que també hi ha alumnes que comenten que en llevar-se estudiaven, repassaven, o feien els deures i no parlen de feines afegides. (23-11-15) (01-05-15) (18-11-15).

Una de les qüestions que expliquen i que crida l’atenció és l’hora d’alçar-se al matí. Aquí s’ha de tenir en compte que, respecte l’actualitat, segons l’època de l’any, hi ha un desajust d’una o dues hores menys. Pel que diuen l’hora més normal d’alçar-se era a les 6 de matí, però hi ha força alumnes que especifiquen que certs dies, per causes o accions puntuals, ho fan abans. Uns parlen de les 6’30 (25-10-15); de les 5 del matí (14-06-16), altres, (04-11-16) de les 4’30 per anar a missa o per anar a Tàrrega (26-09-15). L’Àngela Escabrós ens relata que s’alça a les 4 del matí per anar a treballar a l’hort i a fer herba (12-09-16).

En sortir de l’escola, a la tarda, o els dies no lectius, com eren les tardes dels dijous i els diumenges, continuaven col·laborant i, fins i tot sembla que més intensament, en les feines domèstiques i del camp. Antoni Planell relata que en sortir de l’escola hagué d’anar a plegar una olivera (09-03-17). Marcel.lí Queraltó acompanya la padrina a buscar llenya (10-04-16), (16-04-17); a fer herba, a plantar ordi (09-03-17) a recollir aglans (04-11-16). Van  a l’era a ajudar (29-10-16) (24-11-16), o a omplir dues portadores d'aigua.(27-04-16). Van a buscar aigua amb el càntir al pou (25-11-16), a treballar a l'hort, a portar el berenar als homes (02-05-16); o es queden a casa a pelar patates (02-06-16). Ramona Rubió explica que guarda la nena (03-05-16), repassa les lliçons i les pregunta al seu germà (06-09-16). Teresa Queraltó passa moltes estones fent punt i ganxet (19.11.15). Es cuiden de fer encàrrecs com comprar, per un ral, mig quilo de carburo(19-04-16) o anar a comprar sal o petroli a la botiga de cal Bialet (14-0616).

Finalitzaré l’apartat amb un resum de Mateu Vilaró (25-09-15) que comenta que feia un dia fred i que en sortir d’escola es situà en un raconet de casa seva que hi tacava el sol i es posà a estudiar. Després vingué el carter i ell, se’n sent orgullós, hagué de signar en nom del seu pare.

De tot l’exposat crec que es pot dir que els alumnes de l’escola de Montornès tenien una bona predisposició a acceptar propostes de tota mena i que eren uns bons col·laboradors. El mestre Guillermo els interessà pel respecte a la natura i als arbres, actitud que en aquells moments era molt progressista i estava de moda. A Tàrrega, l’animós i actiu mestre Bonaventura Amigó (1850-1919), l’any 1913 fundà “l’Associació d’amics de l’arbre”, que tenia per objectiu impulsar, amb la plantació d’arbres, la transformació de la serra de sant Eloi. Fou un projecte important i, des de tots els punts de vista, lloable. Aquesta acció interessà al mestre de Montornès i aviat la trobem aplicada i adaptada a nivell escolar. Els alumnes comenten (07-12-15) (14-01-16) que cantaven “el himno al árbol”, cançó que, pel que diuen, els agradava força (27-04-16). La cantaven en circumstàncies diferents, però sobretot, a l’entrar o al sortir de classe. A l’aula reberen explicacions sobre els arbres (22-11-16) i el propi mestre propiciava la plantació i el valor ornamental de les flors (20-04-15) i els arbres (06-05-17). A cada alumne li regalà un llibre titulat “Mi amigo el árbol” (17-03-17).

Finalitzo l’apartat amb aquesta fantasia romàntica, extreta de la llibreta d’un alumne i, per tant, vehiculada pel mestre. “L’arbre és el nostre amic i els arbres ens relaten històries. L’alsinera ens parla de velles religions i de sacrificis misteriosos. El xiprers ens recorden històries molt tristes. Les palmeres i els tarongers ens delecten amb contes meravellosos com els de l’Alhambra.”

b) pla de l’escola de Montornès (1915-1917)

Pretendre comparar la realitat actual amb la passada, d’entrada, no em sembla massa correcte. És un exercici molt simplificador i no proporciona resultats suficientment vàlids i sòlids. D’un exercici d’aquesta mena bàsicament el que se’n pot deduir i esperar és la comprovació de l’existència de certs punts convergents entre el present i el passat; la demostració que cada període posseeix trets que li són específics; i el fet que del passat només se’n poden extrapolar alguns missatges i exemples puntuals. Cada època disposa dels seus instruments i cerca les solucions que considera idònies per conjugar i cohesionar la teoria i la pràctica.

Simplement fent un cop d’ull a l’evolució general dels mitjans educatius i dels recursos pedagògics es pot comprovar que poc adequada que resultaria una comparació d’aquesta mena aplicada a l’escola.

En l’antigor els pocs i triats alumnes que assistien a escola només disposaven de material escolar manuscrit. Aprendre a escriure era un dels objectius principals. S’hi iniciaven amb unes tauletes, que contenien una capa de sorra, on hi escrivien amb els dits, per acabar fent-ho amb una ploma d’ànec. L’autoritat del mestre es garantia i s’imposava amb càstigs contundents i exhibint, molts cops de forma humiliant, les errades comeses. A continuació s’anaren imposant els manuals escolars impresos i s’inicià una progressiva millora dels continguts, de la presentació, de les imatges, etc., i el nombre d’alumnes que accedien a l’educació anà en augment. La ploma metàl·lica i el tinter feren canviar els hàbits i les formes de treballar a l’escola i a casa. L’exigència a l’estudi continuà sent estricta i de mètodes coercitius. Només el mestre i l’austeritat de l’aula foren testimonis, durant molt de temps, del procés d’aprenentatge de la gent jove. Després vingué la màquina d’escriure, el bolígraf, la ràdio, el cinema, la televisió, etc., i feren impossible que l’escola romangués tancada i reclosa en ella mateixa. L’escola possiblement mai no havia estat l’única institució que educava, però a partir d’aquest moment, definitivament ho fou menys i hagué de reflexionar i replantejar-se la seva funció.

En l’actualitat la tècnica ha posat en mans de la societat, dels mestres i dels alumnes eines poderoses i globalitzadores com els ordinadors, el vídeo, la digitalització, internet, els mòbils, etc. El potencial és extraordinari i la resposta a aquest repte no la podem anar a cercar només en el passat. S’han de cercar i investigar relacions més orgàniques i s’han de bastir ponts entre totes les parts que intervenen en el procés formatiu.

He puntualitzat algunes de les fites de la modernització de l’escola. Ho he fet per remarcar la incorrecció que em sembla que es cometria si ens limitéssim a fer translacions, massa lleugeres, de l’escola d’abans a la d’ara. No es pot afirmar que aquella escola fos millor que l’actual, ni l’inrevés. Es tracta de realitats molt diferents. El que he volgut il·lustrar és que l’ensenyament d’ara disposa d’uns mitjans que mai no havia tingut i que mai no havia pogut imaginar.

objectius generals.

Era una escola rural, nacional i unitària. Els tres qualificatius la condicionaven fortament. Tenia assignat un sol mestre que, en algunes tasques específiques, sembla que comptava amb l’ajut de la seva dona, Tots els alumnes, en principi, compartien la mateixa aula (04-05-17). Com qualsevol altra escola de l’època, que fos mínimament dinàmica, crec que aquesta també aspirava de ser reconeguda com a escola graduada. Aconseguir-ho era sinònim d’obtenir més ingressos, més material moble i pedagògic, més mestres i una millor redistribució de l’alumnat. Amb aquestes aportacions l’activitat pedagògica podia resultar més efectiva i reeixida. Deixant de banda el que es pot catalogar de lloables aspiracions, els objectius més clars que l’escola tenia plantejats eren el de servir per integrar a la societat els seus membres joves i el de proporcionar una resposta positiva a les legítimes aspiracions dels pares de millorar i que els seus fills superessin les bases de formació que ells havien rebut. Mirada aquesta idea, des de la perspectiva actual, ens delata que podia entrar en conflicte amb una altra, també molt ben acollida: la lògica aspiració dels pares que els fills no haguessin de marxar del poble. Aquest, com he comentat, també era l’objectiu d’un emigrant il·lustre, Josep Balcells, benefactor que primava amb 500 ptes. els qui obrien casa al poble i hi vivien.

Altre objectiu, més immediat, era el de crear i fomentar hàbits en els alumnes. Des del punt de vista acadèmic, els hàbits es concentraven a ensenyar a llegir, a escriure i a comptar. Si ens ho mirem des de la moral i l’ètica, es conreaven els hàbits de mantenir actituds obedients i respectuoses amb les normes establertes per l’Església i per la societat. Finalment, se’ls educava per ser calculadors i reflexius, i  per ser estalviadors, sobretot des del punt de vista monetari. L’exemple que s’acostumava a posar era el de la persona que sortia de la pobresa màxima i que amb estalvi i constància arribava a ser un milionari i una persona important (23-10-16); o al revés, aquella persona rica, però dissoluta, que s’arruïnava (25-09-16).

Una de les activitats pedagògiques que José Guillermo dugué a terme de forma reeixida, perquè formava part del seu ideari, i perquè transcendí l’àmbit purament escolar fou: la Mutualidad Escolar “José Balcells”. Es tractava d’un muntatge pedagògic i d’estalvi que implicava alumnes, pares i fins i tot la col·laboració de la Caixa d’estalvis de Tàrrega. Els alumnes, perquè els ho havien donat els seus pares, lliuraven petites quantitats de diners a la Mutualitat. Aquesta els comptabilitzava i els gestionava de forma paral·lela  de com ho feia la Caixa, que és on estava dipositat el compte en nom de tots els mutualistes. Josep Carles és el primer que parla d’aquesta curiosa entitat (01-09-16). Comenta que aquell primer dia de curs el mestre els valorà i els demostrà matemàticament la importància d’estalviar. Més endavant, el mateix Josep, explica (10-06-15) que el mestre els portà un llibre gran i que malgrat que els digué que el vetllessin molt, en escriure-hi el primer dia ja el van tacar. El resum (02-10-16) narra la fundació de la Mutualitat i especifica els resultats de la primera elecció. La presidenta fou Rosa Carles Tomàs; el secretari, Josep Carles, i la caixera, Maria Solé. No parla ni del comptable ni dels quatre vocals. Aquesta Junta, a l’inici sembla que es reunia un cop al mes (18-03-17) (13-04-17), però després ho féu trimestralment. Un diumenge predeterminat, en sortir de missa, la Junta, amb la presència del capellà i del mestre, es reunia a l’escola, on  tenien la seu social i recollien els estalvis que aportava cada soci. Les quantitats aportades es consignaven al Llibre diari de comptes, que es guardava a l’escola. En feien l’acta i tots els membres de la Junta la signaven. Més endavant el mestre ingressava els diners a l’oficina que la Caixa tenia a Tàrrega.

L’any 1917 la Mutualitat tenia el considerable nombre de 98 mutualistes. La raó era que molts hi apuntaven els fills al moment de néixer, ja que cada nou mutualista rebia 10 ptes. del Sr. Balcells. Quan l’any 1921 s’inaugurà la nova escola, també donà 5 ptes. per cada mutualista i el Marquès de Carulla, que hi assistia com a rector de la Universitat, hi afegí 1 pta. per cada un. El juny d’aquell any, el compte de la Mutualitat sumava un total de 13.175’19 ptes. Els socis, un cop eren majors d’edat, podien retirar els diners que havien estalviat. El temps i la inflació esmortiren l’experiment.

 La Mutualitat tenia un himne o “Canto”  propi i curiós i que als alumnes els agradava cantar (27-04-16). Suposo que tant la lletra com la música eren obra del mestre Guillermo. En transcric uns versos perquè crec que són una bona mostra de la mentalitat estalviadora que presidia l’acció educativa.

“ Si en la edad lozana // se gasta sin tino // al mañana incierto // sin saber mirar // a la negra sima // de un fatal destino// voluntariamente // se va a zozobrar.

Para marchar // con ilusión // por los senderos // del vivir // hay que guardar // la previsión // que hace dichoso // el porvenir. “.... i continuava.

assistència a l’escola

Pel que m’explica el sr. Josep Queraltó, l’efectiva actuació del mestre fou la causa principal del continuat creixement de l’escola. Les expectatives que creà foren tan serioses i reconegudes que l’any 1921 se’n bastí una de nova, àmplia i monumental. Dels resums del Diario se’n dedueix que l’escola acollia, a més dels infants de Montornès i de Mas de Bondia, els dels nuclis de l’Ametlla i de Montoliu (05-12-15). Desconec les condicions amb què, aquests darrers , ingressaven. Els alumnes sovint recorden que l’horari escolar s’adaptava a les necessitats dels “forasters” (14-03-16).

Llegint la totalitat del Diari s’evidencia, i es comprova, l’increment d’alumnat i que, en bona part, va lligat a l’acceptació que tenia l’acció del mestre, José Guillermo. A l’inici l’assistència rondava els 19 alumnes (13-04-15) però el nombre anà creixent i al moment de major assistència (08-12-15) arribaren a 70 alumnes. Només hi ha un resum que especifica que, aquell dia, a l’escola hi havien anat 19 nenes i 28 nens (03-11-15). No es tractava d’un ensenyament reglat, ja que sembla que la matrícula estava sempre oberta. Hi ha alumnes que ingressaven molt avançat el curs (02-05-17). Aquest fet seria una demostració més de la mentalitat de servei que tenia l’escola.

Malgrat el comprovable increment, l’assistència a l’aula era força irregular. Molt poques vegades el nombre d’alumnes que al matí han anat a classe coincideix amb el dels que hi assisteixen a la tarda. El més normal és que hi hagi una reducció a la tarda. L’estacionalitat de les feines del camp, les condicions climàtiques i la llunyania de la residència d’alguns eren les principals causes d’aquesta irregularitat. Els alumnes de Mas de Bondia, un dia que plovia amb ganes, hagueren de marxar abans d’hora (11-12-16).

organització en grups.

Volgudament no he consultat cap document que parlés d’aquests aspectes, encara que el més probable és que no n’existeixi cap. He volgut, essent conscient del risc de quedar-me curt, d’equivocar-me i de negligir certs detalls, deduir-ho d’una lectura comparada del que expliquen els alumnes.

L’organització acadèmica oficial havia de ser simple, perquè es tractava d’una escola unitària. Això no vol dir que fos senzilla. A efectes pràctics la suposada unitat es subdividia en quatre nivells i segurament només dos, el b) i el c), eren els oficialment reconeguts. Els nivells eren: a) els alumnes petits, possiblement els de menys de 6 anys (05-06-16), constituïen el primer nivell; b) a continuació hi havia els de primer grau, possiblement els de 6 a 9 anys, que realitzaven activitats a part; c)els de segon grau, nens fins a 12 anys, formaven el tercer nivell i d) les nenes de costura, que aprenien labors, considerades pròpies d’una mestressa de casa, formaven el quart nivell.

El resum (19-09-16) explica que aquesta organització es modificà el curs 1916/17. El canvi afectà la denominació dels grups que continuaren sent quatre: a) els més petits passaren a formar el grup de primer grau; b) el segon grau estava conformat per l’antic primer grau; c) el tercer grau, o “grado superior” (05-05-17) era l’antic segon grau i d) la classe de costura, que mantingué la mateixa denominació. A aquest grup hi anaven les nenes grans. Dolors Solé (23-11-16) ens detalla el nom de les 13 alumnes que aquell curs estaven en el grup de costura: Rosa Carles Tomàs, Ramona Rubió, Teresa Queraltó, Àngela Escabrós, Amàlia Carles, Teresa Tomàs, Pilar Asamara, Pilar Roch, Rosa Roch, Concepció Carles, Dolors Domènec, Filomena Bergadà i Maria Solé de Montoliu. Pel que he pogut comprovar l’edat d’aquestes noies oscil·lava entre els 9 i els 12 anys. La reorganització del curs 1916/17 on afectà més fou en la distribució de l’aula. A partir del segon trimestre els alumnes especifiquen que el mestre es cuidava del “grado superior” i la mestra, Alejandrina, del segon grau (26-03-17) (19-04-17).

Durant l’hivern, o quan les feines agrícoles ho permetien, alguns exalumnes anaven a classe de repàs. Era el cas de Magí Queraltó (19-11-15). Aquestes classes nocturnes completaven la formació dels joves i ajudaven a arrodonir el salari del mestre. No sé quin era el sou del sr. José Guillermo, però en aquella època, el salari d’un mestre estava entre les 900 i 1100 pessetes. A més, tenien assignats alguns complements. El salari a l’escola privada era una mica superior. En el cas de Montornès ben segur que el sr. Balcells també hi col·laborava econòmicament.

horaris

El curs s’iniciava el mes de setembre i finalitzava el mes de juny, però com es pot comprovar en el quadre del calendari escolar, elaborat a partir de la informació que donen els mateixos alumnes, tant l’inici com l’acabament d’un curs eren força elàstics i s’adaptaven a les necessitats que podien sorgir cada moment. Crida l’atenció la durada de les vacances de Nadal del curs 1916/17. No ho he pogut comprovar, però podria ben ser que manifestés el trasbals que representà la malaltia i la defunció de la sra. Paula, primera dona del sr. José Guillermo i el posterior casament amb l’Alejandrina, la seva cunyada.

calendari escolar

La jornada escolar era de dilluns a dissabte, ambdós dies inclosos. Dijous a la tarda era festiu. I el diumenge, tot i ser festiu, l’escola s’obria unes hores per aquells que, en sortir de missa o de rosari, hi volguessin anar a llegir, escriure, fer comptes o altres activitats. (14-11-15 )  ( 18-03-17 ).

L’horari, pel que expliquen els alumnes (14-03-16), s’adaptava a les necessitats dels forasters i era de set hores lectives diàries, repartides entre matí i tarda, però amb distribució diferent segons l’època de l’any.

a)      L’horari de primavera-tardor era de les 8 a les 11 del matí (08-04-16) i disposaven de 15 minuts d’esbarjo (28-10-15). A la tarda entraven a les 13 h. i sortien  a les 17 h. (27-04-16).

b)      L’horari d’hivern era de les 9 a les 12 al matí i a la tarda, de les 14 a 17 h. (15-11-15).

A l’hivern el canvi d’horari sembla que es feia al mes de novembre i l’horari de primavera s’iniciava a l’abril. La distribució horària, ben segur que tenia a veure amb les necessitats dels alumnes forasters, però estava relacionada i condicionada, sobretot, per les necessitats agrícoles i per la variabilitat de la festa de Pasqua.

 jornada lectiva

Cada dia qui obria les portes de l’escola era el mestre. Això es dedueix del resum (15-05-15 ) que explica d’un dia que els alumnes arribaren a l’escola i la trobaren tancada i hagueren d’anar a despertar el mestre que vivia al pis superior. L’esbarjo, tot i que algun alumne diu que durava un quart d’hora, ben segur, pel que expliquen altres, que a l’hora de la veritat la durada era molt elàstica i supeditada a la voluntat del mestre. A l’esbarjo sortien a jugar a la placeta (10-09-15) i el mestre els cridava quan el finalitzava (30-09-15).

Durant l’any 1916 són molts els alumnes que en el seu resum expliquen i matisen, fins a fer-se repetitius, el desenvolupament d’una jornada lectiva. Els exemples són nombrosos, però la consulta dels següents resums (14-01-16) (08-02-16) (21-02-16) (14-02-16) (14-03-16) (02-06-16) (03-06-16) permet arribar a la concreció d’un model. Hi ha altres exemples, com (06-02-16) (14-10-16), que són molt escuets i senzills però contenen l’eix essencial del que era una jornada lectiva.

 Pel que expliquen, les activitats a l’aula eren nombroses i variades. Pel fet de ser una escola unitària, on  convivien quatre grups diferents, la varietat en l’acció pedagògica hi havia de ser present. No podia ser d’una altra manera. Aquest era el gran repte de l’únic mestre que normalment hi havia a l’aula. Malgrat els condicionants pedagògics que suposava ser una escola unitària, molts alumnes eren de l’opinió que se’ls feia treballar massa (15-06-15) i que no els agradava fer tantes “cuentes” (07-12-15).

El model de jornada escolar era el següent: en entrar al matí i després de resar o cantar, es llegia. Els grans llegien primer i després ajudaven a fer llegir els petits. Moltes estones s’escrivia o es feien operacions aritmètiques a les llibretes i a la pissarra. Es preguntava les lliçons (de gramàtica, geometria, geografia..) i a vegades, perquè havia de venir el capellà, es repassava la doctrina (24-04-15). Les nenes  grans després van a costura on tallaven, dibuixaven... A continuació es feia l’esbarjo i, en acabar-lo, es continuava llegint, escrivint, fent comptes, preguntant o explicant gramàtica o història sagrada. Finalitzaven la classe resant o cantant i l’alumne/a que havia de fer el resum es posava a la porta i comptava tots els presents, a mesura que sortien.

Anaven a dinar a casa i aprofitaven tot el temps que podien per jugar, però també especifiquen que estudiaven una mica i que ajudaven a casa, per exemple, a portar el dinar als homes quan treballaven al camp. La moral que se’ls inculcava era que les cases, sense els homes, quedaven desestructurades (18-02-16). Algun, en l’època adequada, comenta que fa migdiada (09-06-16). Els forasters, si es quedaven a la classe de la tarda, es portaven el dinar en una senalleta. Pràcticament tots tenien alguna casa o algun amic que a l’hora de dinar els acollia. A cal Monjo, per exemple, deixaven que estudiants de Mas de Bondia i de Montoliu, dinessin al costat del foc. La resta, de les dues hores, l’omplien jugant tant com podien.

L’activitat de la tarda, que durant tot el curs finalitzava a la mateixa hora, a les 17 h., es feia de forma similar a la del matí, però sembla que a un ritme més lent i sense tanta exigència. Llegeixen, escriuen, fan “cuentes”, els pregunten lliçons de gramàtica i se’ls explica episodis exemplars de la història sagrada. Els alumnes forasters anaven i tornaven de l’escola en grup. Alguns cops devien fer trapelleries perquè la Teresa Tomàs, (21-09-16) remarca que aquell dia pel camí havien fet bondat. Els dijous a la tarda, com a tot arreu, eren festius. En els resums expliquen que aquestes tardes els que podien les dedicaven a jugar, però ells mateixos es cuiden de puntualitzar que també estudiaven una mica. El que sembla més corrent és que a la majoria d’alumnes (07-10-15) (28-10-15) els feien treballar i ajudar a les feines de casa.

Els dissabtes, fins les cinc de la tarda, eren lectius. Als matins es treballava al mateix ritme que qualsevol dia de la setmana. A la tarda, però, per distendir la tensió setmanal es dedicaven a fer dibuix (22-10-15). El mestre sembla que considerava la pràctica i la formació artística com un passatemps o com un mer exercici d’observació i de còpia. Només li veia valor quan l’art tenia una aplicació pràctica com dibuixar una palanca (30-11-16), construir una ballesta (23-11-16), que els ocupà molt de temps i els portà molta feina, o dibuixar un rellotge (02-09-16). A principis de segle els mestres de renovació pedagògica, per tal d’estimular la creativitat i la iniciativa dels alumnes havien importat d’Itàlia un model d’activitat a l’aula que ara es coneix amb el nom de “treballs manuals”. Consistia a plegar papers, fer serpentines, modelar eines i estris, fer servir tot tipus de material com el fang, el carbó, filferro, etc.,  i treure’n un profit pedagògic. Aquest sistema, per la novetat que representava, s’expandí ràpidament, però... no a tot arreu donà els mateixos resultats. Si no es coneixen bé les motivacions i les finalitats d’aquests tipus d’activitats, a la llarga arriben a esdevenir tan mortes i passives com la vella actitud que es volia superar.

Els diumenges eren festius i havien d’anar a missa. Alguns diuen que hi anaven a les 6 del matí; altres, a les 10 h. (20-02-16). Hi havia algun alumne que en sortir de missa dedicava una estona a estudiar i a escriure (14-11-15). A la tarda dels diumenges s’anava a rosari i alguns diumenges de l’any, a continuació, es resaven les vespres (23-01-16) (22-06-16). En finalitzar aquests actes religiosos alguns, els que feien la primera comunió, es quedaven a doctrina o a catequesi. Una de les accions dels dies festius que els agradava era la de fer voltar la campana (24-03-15). Es tocava per cridar a doctrina (31-03-16), per anar a rosari (04-04-16) i per a convocar a missa (02-04-16).

 El consell que el mestre donava als alumnes per al diumenge (28-11-15) era: al matí, assistir a missa amb educació; a la tarda, anar a rosari i no descuidar-se mai de dedicar una estoneta a estudiar, llegir o fer comptes. A l’hora de la veritat, però, alguns expliquen que el diumenge els tocava, com qualsevol altre dia, anar a fer herba o a rentar plats (24-10-15) o altres labors al camp i a casa. Joan Anglarill en el resum (28-11-15) ens relata com passa un diumenge. Els diumenges a la tarda sempre hi havia un animat i concorregut ball al corral (13-09-15). Expliquen contents que estrenaren un piano (06-05-17). Els alumnes, sobretot les noies, hi anaven i hi participaven activament, però els més petits sembla que preferien jugar a coses més seves.

programació

Aquest apartat es fa difícil d’estructurar, ja que les relacions que fan els alumnes són tan desestructurades, puntuals i afectades pels seus interessos particulars, que no donen massa peu a fer agrupacions. A més, almenys fins al primer trimestre del curs 1916/17, l’horari i distribució de les assignatures i matèries sembla que fou molt aleatori i elàstic. Aquesta indefinició en l’aplicació horària de la programació era un recurs del qual el mestre Guillermo en sabia treure bastant profit. Ho feia servir per vehicular, en el moment que considerava més oportú i adequat a l’interès dels alumnes, alguns dels temes programats. Una nit de tempesta servia per explicar què era el llamp o el tro (26-05-16) i quan caçaven una guineu la didàctica del dia s’adaptava a la novetat. El sistema era prou vàlid, però la llàstima era que, en una societat tan reduïda, immòbil i tradicional com aquella, succeïen poques coses i el mestre no  estava en condicions de poder-ne provocar de noves per treure’n aplicacions per a l’aula..

La distribució d’assignatures o l’agrupació de matèries que crec que es podria fer és:

Aritmètica: ( taules, regla de tres, rel quadrada, trencats, comptes, càlcul...)

Geometria: (aplicada als cossos, trigonometria...)

Gramàtica: ( substantiu, gènere, nombre...)

Ciències de la natura: ( zoologia: la fil·loxera (02-04-17), botànica, (12-12-16) agricultura, estudi del cos humà (14-12-16)...)

Física: (propagació de la llum i del so (02-05-17). La lliçó 8 era dedicada a Arquimedes...)

Geografia: (imperi austrohongarès, l’aigua i la terra (02-03-17), dibuixar el mapa de Catalunya (08-06-15)

Història d’Espanya:  (ibers, celtes, Túbal, primer habitant d’Espanya...(06-05-15) sant Jaume, el primer

                predicador (21-03-17)...)

Història sagrada: (relats sobre personatges com: Josep i els seus germans, Jacob, Esaú, Saül (14-12-16)...)

Doctrina: (senyar-se, pare nostre.. què és el pecat, el cel o l’infern... )

Dibuix: (compren quaderns per fer dibuixos (22-10-15)...)

material escolar

Tant a l’escola com a casa disposaven d’alguns llibres, però els únics que citen són: Mi amigo el árbol (17-03-17) que els el regalà el mestre; un altre que es titulava Manuscrito (11-04-17) i La posada del peregrino (07-05-17). Expliquen que tenien llibres per llegir (15-01-16) i en tenien per estudiar (31-01-16). El sr. Balcells els havia regalat un diccionari de la llengua castellana a cada un. També comenten que tenen llibretes per treballar (28-04-16), escriure, fer problemes i dibuixos. Amb algunes treballen a casa (02-12-15) i altres sembla que només les feien servir per fer comptes (03-05-16) (16-02-17). Especifiquen que tenen dos tipus de llibretes, segons la grandària. Una de petita, per fer comptes (26-03-17) i una altra de gran, on escriuen i hi passen les “cuentes” i els problemes ben fets (28-02-17). D’aquestes últimes he pogut consultar la que féu Joan Queraltó i he de dir que es tracta d’una peça reeixida i excel·lent, tant pel contingut, molt variat, com per la qualitat de la presentació. Aquesta llibreta gran, acuradament manuscrita i tractada, la substituïa l’enciclopèdia, llibre que no conegueren fins a la següent generació.

educació cívica

Col·laborar en l’educació cívica i social dels alumnes era un objectiu que, en aquells moments, tota escola mínimament seriosa es plantejava. La majoria de les normes ben segur que es donaven i es dictaven a classe com a eslògans o consignes. És possible que algunes les practiquessin durant una temporada, però el pas temps i la manca de control feien desaparèixer les més complexes, amanerades o superficials.

Pel que expliquen els alumnes, un dels convencionalismes que es posà de moda i que crida l’atenció, fou el d’estimar la mà a la gent gran i a tots els de casa. Estimar la mà del capellà era un costum força estès. Jaume Vilanova ho explica detalladament en el resum (15-03-16). Altre costum, que deu ser molt antic i es practicava arreu, era dir: “ave maria puríssima” en entrar o en sortir de l’escola, de les cases o dels llocs.

La relació dels alumnes amb el mestre també es mostra molt estructurada i d’un cert distanciament. (27-03-16). En entrar al matí a l’aula calia saludar-lo i preguntar-li si havia descansat bé. Si era a la tarda, se li havia de dir (06-06-16): “¿ha comido usted con gusto?”.  Josep Carles fou el primer a introduir la moda (01-02-16) de finalitzar el resum amb l’abreviatura “s s s“ (su seguro servidor). Durant alguns dies altres companys l’imitaren perquè els devia semblar que era una fórmula nova i prou singular i educada.

També es donaven disposicions i normatives referents a la pràctica religiosa. S’aconsellava (13-05-15) assistir a missa amb educació. I quan algú, com l’Antoni Planell, no ho feia, el capellà de Mas de Bondia s’enfadava força (25-04-15 ). Això ho explica Ramon Morera, que catalogaven de molt devot. Altres accions d’urbanitat eren resar en entrar o en sortir de classe (28-09-15) (19-10-15). Alguns alumnes també expliquen que en sortir al matí o a la tarda cantaven cançons. La que més els agradava era la de la “fiesta del árbol” (14-01-16) i la de la Mutualitat (27-04-16).

El principi d’urbanitat o de convivència social que tingué un seguiment estricte i continuat fou el de rentar-se cada dia les mans i la cara i també el de pentinar-se. El resum (16-04-15) és el primer que esmenta aquesta pràctica que els posteriors resums citaran contínuament. Els alumnes ben segur que l’assimilaren i arribaren a executar-la mecànicament. Qui no ho feia, o simplement qui se’n descuidava, havia d’assumir-ne les conseqüències. El resum (22-03-16) explica com Ramon Balcells es guanyà unes plantufades per anar a l’escola sense haver-se rentat la cara. I una cosa similar li passà a una noia que hi anà sense pentinar-se. Els dies importants, com el dia de la rebuda al sr. Balcells, tots van ben arreglats, nets i clenxats (16-05-15). En les escoles de renovació pedagògica catalanes es promocionava i s’inculcava el cultiu integral del cos com un valor molt positiu. Aquells pedagogs entenien que la higiene integral del cos simbolitzava la neteja de l’esperit. Introduir a les zones agrícoles  l’obligació de rentar-se les mans i la cara possiblement era un reflex d’aquesta pràctica, molt nova per la mentalitat i pels costums de l’època, però segurament molt necessària.

C) Elements humans

els alumnes

Globalment, de la lectura dels resums se’n desprèn que els alumnes visqueren l’escolarització de forma prou alegre, tot i que alguns confessen que els costava aprendre (08-05-16), que els feien treballar molt (15-06-15), que els preguntaven massa (06-10-15) o que els costava fer els problemes (07-12-15)

Per a la llibertat amb què es manifestaven en el Diari poden perfilar-se diferents prototipus d’alumnes. De fet, eren alumnes normals com els que es podien trobar en la majoria d’escoles. N’hi havia que els agradava remarcar les errades dels seus companys (19-04-15) o mostrar que ells eren més llestos o en sabien més que els altres (08-06-15) (27-11-16). En canvi, Josep Queraltó no té cap inconvenient a reconèixer públicament que després de treballar i estudiar molt, a l’hora de la veritat, no sap les lliçons (08-05-16). En llegir els resums (09-09-15) (05-10-15) s’hi pot constatar l’actitud positiva de l’alumna Ramona Rubió per l’esforç i la col·laboració personal que aporta a la feina de casa seva. Resulta commovedora la decisió que ha de prendre l’alumna Àngela Escabrós (26-03-17). No sols reconeix que 13 alumnes no saben solventar un simple problema de restar sinó que, a més, explica el càstig que els posaren. Hagueren de copiar 300 vegades “somos unos burros por no saber restar”. Però hi afegeix que un cop a casa, un oncle seu, li aconsellà que cerqués qualsevol excusa i no fes les còpies. Ella, amoïnada, finalment desestimà la proposta i acceptà fer la monòtona còpia. Crec que el més notable del succés és que lliurement ho expliqui per escrit. Déu n’hi do el que psicològicament havia de representar tot aquest procés per a una noia de 10 anys i en aquells dies. La mateixa Àngela, en el resum (20-11-16), demostra una sensibilitat, per damunt de la d’altres companys, si tenim en compte la duresa dels temps que vivien. El finalitza dient: “...y nos fuimos a casa a comer i soñar”.  És el primer cop que una alumna manifesta o deixa entreveure que els somnis, idea molt romàntica, li permeten superar la dura realitat. Poc després, Joan Queraltó (30-11-16) també escriu “.. me fui a casa a cenar y luego a soñar”. La proximitat de les dates fa pensar que la referència als somnis podia ser un recurs comú que el mestre o la mateixa Àngela havien posat de moda, perquè són diversos els alumnes que durant aquells dies en parlaren. Però, un dels resums més sincers i espatarrants és el de Francesc Queraltó (12-11-16). Vivia tan intensament el dia a dia que tot i ser el mes de novembre ell ho consigna com a octubre. Ens ve a dir que és molt feliç i que es passa tot el dia jugant, sense parar. Teresa Queraltó Riva, d’onze anys, en canvi, en el resum (07-09-16) es mostra com una persona ordenada, estructurada i responsable de tot el que se li encomana.

Els estudiants, com és natural, es mostren força moguts, entremaliats i de difícil control. El mestre els aconsella que juguin, però sense fer mal a ningú (05-12-15). Una dona, tota plorosa, va a queixar-se al mestre que Marcel·lí Quera