OPINIONS

EL SENYOR BADIA, PER EXEMPLE
Per Agustí Pons, escriptor i periodista

        El meu professor d’história es deia Badia i li dèiem senyor Badia. Ens explicava la història dEspanya a la seva manera, que no era una manera gens usual a l'època. Parlo del 1959, potser del 1960, quan jo tenia dotze o tretze anys i el senyor Badia donava classes al col·legi de capellans del meu barri, que no eren capellans, sinó “hermanos gabrielistas”. El senyor Badia ens preguntava la lliçó dels visigots, i quan nosaltres començàvem a recitar, de correguda, “els visigots van entrar a Espanya...”, el senyor Badia ens interrompia amb la seva veu fonda per dir-nos, enfadat: “No digueu Espanya, caram, que no existia.” És evident que Espanya, tal com l'entenem ara, o tal com la pretenem entendre, no existia en el moment de la invasió, o arribada, dels visigots, peró als aiumnes d’aquells anys se’ns feia difícil d’entendre que per un matís de tan poca importància el senyor Badia, generaiment pacient i bonhomiós, s’enfadés daquella manera. El senyor Badia ens va inculcar —si més no, em va inculcar a mi— el gust perla história i no n’hi ha prou de dir que la seva passió per ensenyar aquesta diguem-ne assignatura queia en terra abonada —a casa meva era més fácil trobar-hi libres que bistecs—, perqué també els meus pares em compraven les aventures de Guillermo i les novel·Ies de Juli Verne —i em feien llegir els vells Foich 1 Torres que havien guardat d’abans de la guerra— i, tanmateix, no vaig descobrir la passió per la lectura fins que no em vaig treure del damunt els autos sacramentals de Calderón que el professor de la matéria ens obligava a llegir i que a mi em feien tanta bola, a la boca, com les cullerades de llenties de la mitja pensió. 
Després, de gran, m’ha tocat escriure les biografies den Pere Calders i de la Maria Auréiia Capmany —en la qual estic trebaiiant, encara— i m’he adonat de la importància decisiva no pas dels mestres, en plural, sinó del Mestre, en singular. És clar que una vegada havia sentit dir al professor Siguan que, en pedagogia, alló reaiment important són les persones i no els mètodes —i que la majoria de mètodes i tècniques són bons si el mestre i el professor seIs creu, sels fa seus—, peró la frase em semblava una de les moltes que s’han escrit al voitant de l'acte d’ensenyar —és sempre tan fácil escriure des de tora!— fins que em vaig topar amb les figures de Josep Parunella ¡ de Josep Estalella. Aquests dos mestres tenien moit poques coses en comú, peró estaven units per la seva passió per ensenyar í pel fet que en els seus respectius centres —l’escola mossén Cinto 1 l’lnstitut-Escola— tot l'aprenentatge escolar girava al voitant de la lectura: aprendre a llegir i a escriure per ser capaç d’entendre el món, d’interrelacionar el que hi passa. No és el que demanava, molts anys després, Tom Wolfe en una de les seves novel·les exemplars sobre l'ensenyament?
No he tornat a veure mai més el senyor Badia. Poc temps despres d’haver deixat els “hermanos” —perqué als gabrielistes no hi feien lletres—, el vaig buscar per un bar del barri on m’havien dit que cada dia hi parava. No vaig tenir sort. Després, durant molt de temps vaig tenir la fixació que el poeta Alfred Badia i el “meu” senyor Badia eren una mateixa persona. Peró quan vaig tenir ocasió de parlar­hi personaiment, el mateix Alfred Badia em va desfer la il·lusió. Avui, del meu colIegi no en queda res, només la sala d’actes, esdevinguda, amb el temps, la Sala Villarroel. Les classes del senyor Badia, en canvi, les recordo com si fossin ahir.

       biec, Butlletí informatiu de l'ensenyament a Catalunya, març de 1999, n. 20 any III