L'ENSENYAMENT DE L'ESPAÑOL COM A LLENGUA EXTRANGERA
Enfocaments i desenvolupament
L'enfocament comunicatiu en l'ensenyament
de llengües estrangeres és utilitzat
actualment per aquest tipus d'ensenyament. Aquest
enfocament, el propòsit fonamental del qual
és establir la comunicació en la
llengua estudiada, es basa en les
necessitats pròpies de cada públic. No
obstant això, l'ensenyament de llengües estrangeres
no sempre ha tingut el mateix enfocament.
Si ens remuntem als seus orígens, en l'antiga
Roma esclavista, podem
observar que l'ensenyament
del grec als liceus romans estava basat en un
enfocament memorístic que
no responia a necessitats reals de comunicació sinó que
utilitzava la traducció per
a apropiar-se del coneixement contingut
als textos helènics.
En l'Edat mitjana l'aprenentatge de llengües
estrangeres no va comptar amb millor
sort. L’absolutització de la
Fe va conspirar contra el coneixement de
noves llengües. En els monestirs, on entre
altres coses
s'atresorava gran part del saber de l'època,
s'ensenyava el llatí amb el propòsit de traduir textos antics i oficiar
serveis religiosos. L'enfocament continuava sent memorístic.
Ja avançada l'etapa
feudal i fins el començament del capitalisme, el comerç s'aferma
com una de
les activitats econòmiques fonamentals. Es
fa necessari l'estudi d'altres llengües a més del llatí i és aquí on és
imprescindible esmentar a Juan Amos Comenio (1592-1670), figura
clau de la Didàctica i iniciador de la
pedagogia moderna. Treballa com
a professor a Lezno, Polònia, on es desenvolupen les seves primeres reflexions
sobre l'educació
i específicament, entorn dels problemes de la
metodologia. En aquest sentit
escriu diverses
obres, entre
elles , el Janua linguanum reserata ( La
porta oberta a les
llengües) i la seva obra mestra Didàctica
Magna, o Tractat d'ensenyar tot
a tots on exposa el pensament central
de la seva pedagogia, la importància de la
naturalesa i els sentits
en l'educació de l'home: " L'ordre que
establim per
a les escoles hem de prendre'l de la
naturalesa " (1)
El segle XIX marca
una pauta en l'ensenyament
de llengües estrangeres doncs a partir d'aquest
moment comença a organitzar-se metodològicament
el seu estudi. És en aquest
segle on la lingüística
arriba a la categoria de ciència. Segons l'investigador
i lingüista Max Figueroa (2) el contacte
dels lingüistes europeus amb l'obra
dels lingüistes hindús a fins
del segle XVIII, propicia
el coneixement del sanscrit, llengua que constitueix
la baula que uneix
les llengües indoeuropees. Segons Max
Figueroa: "... aquesta llengua era
una peça clau
- la peça clau?-
en el mosaic, o més aviat trencaclosques, de les
llengües europees. Així,
(...), la lingüística
vuitcentista estava per endavant "condemnada"
per la legalitat històrica mateixa a
desplegar els esforços que
va desplegar,..." (3)
La metodologia per
a l'ensenyament de llengües estrangeres
en aquest propi segle estava encaminada al
desenvolupament de destreses operatives, llegeixi's, escriptura
i traducció. Aquesta situació és la que hereta i continua el segle XX
fins l'etapa de postguerra amb l'aparició
dels programes formals de Fries (4) i Costat(5).
Aquests programes,
també estructurals o gramaticals a causa de el seu enfocament
gramatical, centren la seva atenció en la
naturalesa sistemàtica i sotmesa a regles
de la pròpia llengua donant prioritat als
aspectes fonològics, gramaticals, lèxics i
morfològics de la mateixa. La
correcció lingüística era
el fonamental i la
producció de textos orals i escrits suposava
el servei d'habilitats auditives i lectores subordinades
a les d'escriptura
i parla.
A pesar del predomini dels aspectes
gramaticals, comencen a utilitzar-se nous termes a l'hora
d'abordar l'ensenyament de llengües,
incloses les llengües estrangeres.
Un nou enfocament, el comunicatiu, comença
a obrir-se pas a partir de la
discussió que genera
el sorgiment de dos nous termes introduïts en la
lingüística per Noam Chomsky (6), competència
i actuació. La competència es refereix
al coneixement de la gramàtica de la llengua i
l'actuació, a l'ús
concret de la
mateixa. En aquesta tenen gran importància els
aspectes psicològics implicats en la
comprensió i producció d'un discurs (memòria, capacitat d'anàlisi, etc...). Per
a Chomsky llavors la
competència equival a la
gramàtica i té a veure amb les regles
lingüístiques que
puguin generar frases gramaticalment
correctes i l'actuació se centra
en l'acceptació d'aquestes
frases en el discurs
Hymes (7) i Campbell i WALES (8) assenyalen que
aquesta teoria no pren
en consideració l'adequació d'un enunciat
en el context SITUACIONAL. Per a Campbell
iwALES el més
important no és produir frases gramaticalment correctes sinó que
aquestes siguin
adequades respecte al context on es troben. Tant
hymes com Campbell i Wales proposen una
noció de competència més àmplia, la
de competència comunicativa. Aquest nou
concepte inclou no només el coneixement de les
regles gramaticals, sinó també la competència
contextual o sociolingüística que
no és més que
l'ús de la
llengua en el context social.
Hi ha autors no obstant això que es
refereixen a la competència comunicativa només
com el coneixement relatiu a les
normes d'ús del llenguatge i fan una
distinció entre aquesta
i la competència gramatical. D'aquesta
manera s'expressen en relació amb ambdós termes Widdowson (9) i Allen (10).
Canale i Swain (11), en l'anàlisi que fan sobre
els fonaments teòrics
dels enfocaments comunicatius, estan d'acord
que la competència gramatical constitueix
un element essencial de la competència
comunicativa. El terme de competència comunicativa comprendria llavors
"...la relació i interacció entre
competència gramatical, o el coneixement de les
regles gramaticals, i la competència sociolingüística,
o el coneixement que regeix
la utilització de la
llengua."(12)
Hymes inclou dintre del concepte competència
comunicativa, no només el coneixement de la
llengua sinó l'habilitat per
a usar-la: "L'establiment de l'habilitat
per a l'ús
com part
de la competència dóna
cabuda al paper dels factors no cognitius, tals
com la
motivació, com parcialment determinants d'aquesta
competència. Al parlar de competència, resulta
d'especial importància no separar els
factors cognitius dels afectius i volitius, almenys pel que
afecta a la
incidència de la teoria sobre
la pràctica
educativa."(13)
No tots els
autors coincideixen en aquesta noció de
"habilitat d'ús". Segons Canale i
Swain (14) aquesta noció no ha estat aplicada
amb rigor en cap investigació sobre
competència comunicativa doncs podria pensar-se llavors
que existeixen persones
amb "manques comunicatives"
Si volem establir llavors una
teoria sobre la competència comunicativa
podríem arribar a la conclusió que la
competència comunicativa és la integració
de tres competències: gramatical, sociolingüística
i estratègica.
La competència gramatical comprèn
el lèxic; les
regles de la
morfologia, la sintaxi i la
semàntica de l'oració
gramatical i la fonologia. La
competència sociolingüística està
integrada per les normes socioculturals que
regeixen l'ús i les
regles del discurs, la qual cosa permetrà
interpretar el significat social dels enunciats.
Finalment, la competència estratègica consisteix en les estratègies
de comunicació tant verbal com
no verbal que cal posar en acció amb vista a
compensar ruptures en la comunicació.
Una noció molt interessant de competència
comunicativa és aquella a la qual es refereix
Carlos Llomes, director de la prestigiosa revista
espanyola Signes, quan diu: "A
l'aprendre a usar una llengua, no només
aprenem a construir frases gramaticalment correctes sinó també, i sobretot, a saber
què dir a qui, quan i com
dir-lo i quin i quan callar." (15)
Els enfocaments
comunicatius, cridats també funcionals, sorgeixen a partir de la
dècada del setanta. La seva característica
fonamental és que basa
l'aprenentatge de la llengua en necessitats
comunicatives reals a les quals l'aprenent de la
llengua estrangera donarà compliment en aquesta
llengua. Té un caràcter integrador doncs combina
l'ús de les
diferents habilitats o destreses de la
llengua en funció d'aconseguir situacions comunicatives reals i el seu objectiu
fonamental és aconseguir la competència
comunicativa de l'estudiant.
Canale i Swain (16) caracteritzen l'enfocament
comunicatiu de la següent manera:
1 . La competència comunicativa es compon de
competència gramatical, competència sociolingüística
i estratègies de comunicació. El primer objectiu
d'un enfocament comunicatiu haurà de ser
el facilitar la integració d'aquests
tres tipus de coneixement i la seva adquisició pels estudiants.
2 . Un enfocament comunicatiu ha
de partir de les necessitats de
comunicació de l'aprenent i donar resposta a les
mateixes.
3 . L'estudiant de llengua estrangera ha de
gaudir d'oportunitats per a interactuar amb
el parlant d'aquesta llengua, és a dir,
respondre a necessitats comunicatives autèntiques en situacions reals.
4 . Es farà un ús el
més complet
possible d'aquells aspectes de la
competència comunicativa que l'alumne hagi
adquirit a través de l'apropiació i l'ús
de la seva llengua materna i que resultin
coincidents amb les destreses comunicatives que
es precisen per a dominar la
llengua estrangera.
L'objectiu primordial d'un programa
d'ensenyament de llengua estrangera amb una
orientació comunicativa ha de ser
proporcionar als alumnes la informació, la
pràctica i l'experiència
necessàries per a abordar les seves
necessitats de comunicació en l'idioma.
L'aplicació d'un enfocament
comunicatiu en relació amb disseny de programes
d'ensenyament de llengües, suposa una
integració més natural davant
el coneixement de la cultura de la
segona llengua, el de la llengua en si
mateixa i el del llenguatge. A més, comporta
a una major motivació per part
de l'aprenent doncs inclou l'ús
del coneixement adquirit en situacions reals de comunicació.
Referències bibliogràfiques
Autores:
MSc. Yisell Jiménez Señor
MSc. Arelys Álvarez González
Lic. Carmen Rosa Prendes Rey