LA LLUITA PER LES HERBES, POBLET I MONTBLANQUET CONTRA VALLBONA PER MONTESQUIU
En el procés de catalogació i ordenació de l’Arxiu de Poblet, concretament en el fons documental dipositat a l’armari III, vàrem tenir ocasió de poder consultar diversos Iligalls relatius a plets civils entre el moncstir ¡ els seus vassalls. i entre aquests altres senyors feudals.
En rclació amh l’Urgell, són prou coneguts els conflictes entre Poblet i Verdú. Entre d’altres autors, hi han dedicat la seva atenció historiadors com Altisent, Font i Rius i Moxó. Verdú era una de les possessions més riques del cenobi i inicià un llarg procésde tempteig de jurisdicció. Dit amh altres paraules. maldà per incorporar-se a la corona. Les al.legacions de les dues parts en litigi fins i tot van arribar a trobar traducció en lletra impresa.
Altrament, el plet que presentem avui tots dos actors principals. Es tracta de les comunitats cistercenques de Pohlct i de Vallhona. Disposa d’un punt que vertebra la topada: el dret de pastura i abeuratge de ramats. On? a Montesquiu. un indret que havia esdevingut un despoblat, possessió de Vallbona. Darrere del dret de pastura hi ha el d’exercici de la jurisdicció. D’ací la llargada cronològica del conflicte i l’entrada en escena deIs homes de Rocallaura —vassalls de Vallbona— i. sohretot, de Montblanquet. domini pobletà.
En data indeterminada del 1739, eren redactades
unes notes adreçades als advocats del Monestir, a Barcelona, sobre la pretensió
del pare bosser de Poblet de péixer els ramats del cenobi al terme de
Montesquiu, voluntat amb la qual estan d’acord els de Montblanquet.
En advertiments informen que el terme de Montesquiu és rónec (segons Masoliver.
des de Trento. quan fou obligat de dotar de poblament proper els monestirs femenins
i els hahitants de Monresquiu es traslladarcn a Vallbona)i ès possessio de Vallbona.
EIs de Montblanquet ja havien introduït causa a la cort del veguer de Montblanc
l’octubre del 1713. quan el setge de Barcelona per les armes de Felip V i no
hi havia tribunal superior de justícia.
Any 1238: cls abats de Santes Creus. de Labaix i de Fontfreda efectuaren arbitratge
en el plet entre Poblet i Vallbona sobre el castell de Montesquiu. terme i
pertinences. Resolgueren que 1’abadessa de Vallbona tenia el pIe dret sobre el
lloc, peró que els de Montblanquet retenien el ius pacendi—dret de pastura— de tots els animals, tant grossos
com menuts, al terme de Montesquiu. Quedava dictat
que si resultava tala en blats, vinyes o arbres fruiters. tres experts havien de
valorar els danys. A la vegada, els de Montesquiu tenien facultat de dret de
pastura al terme de Montblanquet.
Any 1713: els jurats de Vallhona empenyoraren
un ramat de bestiar de pèl que fou trobat pasturant a Montesquiu i que era
d’un particular de Montblanquet. Dictamen en favor de Montblanquet.
Des de 1715 a 1730: vigència d’una concòrdia,
feta amb consentiment de Poblet i de Vallbona. amb intervenció de Mariá Boneu,
una part del terme de Montesquiu, fitada i termenada, havia estat assenyalada
per empriu deIs ramats de Montblanquet. La concòrdia no consta per escrit. La fitació es pot demostrar.
Any 1731, febrer: alguns particulars de Vallbona,
per ordre deIs regidors i del batlle del pohle, empenyoraren el ramat d’ovelles
que Poblet tenia al Tallat; un d'un veí de Montblanquet, que feia pasturar el bestiar al terme rónec de
Montesquiu, i un ramat de cabres de Joan Segura, de Montblanquet.
La part de Poblet interposa plet davant el
tinent de corregidor i aquest mana restituir les penyores. Després d’alguna "contradictio"els de Vallibona van restituir el
bestiar: 10 moltons i
15 cabres.
Del 1731 en endavant havien fet alguna que altra penyora contra els de
Montblanquet. Aquests no les recorren per no gastar en plets. Cap de les
penyores havia estat restituida.
El 1739 el bosser de Poblet, Joan d’Armengol i d’Ayrnerich, creu de
gran interès poder herbejar a Montesquiu i opina que caldrà interposar lletres a l’Audiéncia,
car pensa que l’abadessa de Vallbona instiga els vassalls a fer penyores.
Demana si es millor introduir la causa en els termes del 1713 o ferla
córrer de bell non. La segona opcio pot comportar problemes derivats del fet
que Montblanquet fa temps que no porta
ramats a péixer a Montesquiu per evitar penyores i que caldria trobar testimonis
d’uns vuitanta anys d’edat per provar que trenta o quaranta anys abans de la causa del 1713 hi havia
dret de pastura a Montesqniu.
Any 1739. 30 d’agost. En poder de Francesc Xamrnar, notari de Bellmunt.
atestat extrajudicial de Josep Vallverdú. pagès de Montblanquet. resident a
Poblet, sobre l’ernpriu on péixer i abeurar els animals deIs de Montblanquet
al terme de Montesquiu.
Declara que és de Montblanquet, terme veí de Montesquiu i Vallbona. Del
sen record -quaranta anys enrere-, sempre havia vist que els de Montblanquet.
sense contradicció de ningú. amb llibertat, havien dut el bestiar gros i menut,
de pèl i de llana, a pasturar al terme de Montesquiu i a abeurar els animals a
les aigües del mateix terme.
Ell hi ha portat els ramats del seu pare. Reconeix
que, per raons que ignora. la vila de Vallbona havia penyorat algunes cabres al
terme de Montesquiu.
El seu pare i altres persones velles de Montblanqtiet sempre Ii havien
dit que els naturals del pohle tenien empriu on péixer i abeurar els ramats al
terrne de Montesquin i viceversa.
Any 1739. 30 d’agost. Notari Xammar, de Bellrnunt.
Testimoni de Josep Vila, pagés dels Omells de na Gaia.
El pohle dels Omells confronta amb Montesquiu i Montblanquet. De quinze
anys ençà no pot assegurarels veïns del segon lloc hagin dut el bestiar al primer, però sap que abans no hi havia cap problema deFer-ho
Any 1739. 30 de setembre. Resposta dels advocats de Barcelona als dubtes
anteriors presentats per Poblet.
Com que els de Montblanquet tenen el text de la concordia del 1238, poden
estar tranquils encara que no puguin aportar testimonis. Cal recórrer a la
primera solució (evocar la causa deI 1713) perquè seria contraproduent per
als interessos de Poblet entrar-ne de nova. S’ha d'evocar al més ràpid
possihle. abans que es morin els testimonis, i cal fer còpia ràpida del procés
llavors seguit. Els testimonis no han de ser de Montblanquet i han de distingir
tres etapes: abans de 1713, 1713-1731 i 1731-1739
Any 1739. 8 d'octubre. Notari Xammar. de Bellmunt.
Testimoni de Dídac Vailverdú. pagès de Senan.
Des de fa seixanta anys, excepció dels darrers, els de Montblanqnet
havien dut el bestiar a Montesquiu i ningú de Vallbona els havia fet oposició.
Any 1739. 8 d’octubre. Notari Xammar, de Bellmunt.
Testimoni de Joan-Baptista Vallés, pagès de Senan.
De la part de 55 anys ençà, que ha guardat ramats propis. Ha parlat
arnh pastors de Montblanquet els quals Ii han comentat que feien péixer i herbejar sense cap oposició
els rarnats al terme de Montesquiu. Ara bé, Ii
consta que els darrers anys havien sorgit certs problemes i havien estat
penyorades algunes bèsties.
Any 1740, 21 de gener. Poblet obté Reial Provisió segons la qual la
vila de Valilona no ha d’impedir l’entrada dels ramats de Poblet al terme
de Montesquiu.
Any 1740, 16 de març. Al·legacions de Vallbona (contingudes al document
de 1741. de Borés, de la part de Montblanqnet ) i que foren
presentades per Josep Creus. apoderat dels de Vallbona.
Montesquiu tenia, segons els vestigis, cinquanta o seixanta cases i església parroquial.
Els de Vallbona declaren que el terme de Montesquiu mente poblado, que por
ser causa de ser distante del Monasterio de Vallbona transfirieron sus pobladores
la
población en
el parage actual contiguo"al Monestir i quedaren ermes les pertenences que tenien al lloc
A Montesquiu no hi havia hagut "baldíos, o, tierras comunales". totes eren de particulars que feien servir les herbes com millor els semblava.
Havien fct ordinacions sobre 1’ús de les
herbes del terme dc Montesquiu, en podien disposar lIiurcmcnt i les
arrendavcn —fins i tot als mateixos veïns de Montblanquet, fins al 1713—-.
Només qucdavcn lliurcs d’arrcndament les que necessitava cada panicular per a
les bèsties de tir i 120 caps de bestiar dc llana.
Tenen possessió imrnemorial de fer penyora dels ramats de particulars
que entrin al terme dc Momcsquiu i cl 1713 ho practicaren en els ramats de
Jeroni Domingo i Pere Vallverdú, de Montblanquet. Varen compondre vint caps a
pena dc tres sons cadascun. Els vengueren i donaren els diners als regidors de
Vallbona.
El 1284 Dalmau dc Soler i Elicsén vengueren a l’abadessa la castlania i
altres drets que pcrcebicn a la vila, castcll i tcrme de Montesquiu.
Una ordinació de 1572 impedeix els ramats d'entrar en terres de guaret
els mesos de juliol, agost i sctcmhrc. fins havcr tocat les nou. Era considerat
ramat tot el conjunt dc bèsties que passés de deu caps. El ban era d'un soupcr
cap.
El 1654 havicn donat llicència a Eloi, de Montblanquet, per entrar un
ramat al terme dc Montcsquiu fins al coll dcl Prat a canvi de set lliures i per
un any.
En capbrevar. el 1660 havien declarat que les herbes dcl terrne de
Montesquiu pertocavcn la Universitat dc Vallbona podicn imposar bans i penes i
penyorar els contraventors. L’ahadessa no tenia cap drct sohrc les hcrhes. El
1687 refcrmaren les declaracions.
I)ues ordinacions de 1697 estipulaven que tothom podia tenir ramat de
llana a parceria fins a 120 caps i dc pèI nomésa coneixement dels jurats. Que
qualsevol que tingués ramat a Montesquiu havia dc pagar un sou per cap. fins i
tot els bens que no fossin venuts per Sant Miquel de setembre.
Poblet argumenta que una sentència fou signada per l’abadessa Isabel i
que mai en van tenir cap amh aquest nom.
El tcrmc de Vallbona no té mitja hora de distància en quadre i no és abundant en herbes pera la pastura dels ramats de llana i tir dels parniculars, i per això
s’han de valer de les herbes de Montesquiu. Aquest termc, en canvi, té una hora en quadre i és compost de terrcs ermes i
de conrcu a rao d’una tercera part per dues. respectivament. Les herbes del
terme de Montesquiu no són suficients pcr mantenir més de quatrecents caps
de bestiar. Si hi anessin altres ramats, i més encara si fossin de pèl. quedaria desboscat i no hi podrien péixer els rarnats de llana i
pèl de Vallbona. Per això necessiten de totes les herbes dc Montesquiu.
Si els particulars de Vallbona no poguessin
mantenir els ramats vindria la seva total ruïna en faltar fems i adobs per a
les terres de conrcu i cl dret de capitació (del bestiar). car la vila no té
altres emoluments. Els costums de Vallbona i dels pobles veïns assenyalen que
cap rarnat ni de pèl ni de llana entri a péixcr en terres llaurades, ni sembrades. ni als guarets que no hagin passat tres dies després
d'haver plogut.
ni dcs dc Sant Miqucl dc maig fins al dc setembre, abans de les 9 dcl matí.
En confirmació de l’escassetat d’herbes,
retreuen el permís dc 1654 a un particular de Monthlanquet ique la Universitat de Vallbona les vengué a carta de gràcia a l’abadessa
per 100 lliures. cl 1717, "para
cumpliral pago de Rl.Catastro i sus ahogos" i que cl 1738 van concedir llicéncia a Eloi Palau, dc
Montblanquct, pcr péixer en una altra partida del terme a canvi de vuit
lliures.
El 1729 la Universitat de Vallbona va recobrar
les herhes en restituir les 100 lliures a l’abadcssa. El 1727. davant el notari
Castelló, de Montblanc, la Universitat de Vallhona capbrevà la jurisdicció
civil i criminal dcl terme de Montesquiu en favor de l’abadessa, el delme dels grans i fruits per meitat entre l’arquebisbe de Tarragona i i’abadessa,
i la primícia per al rector de Rocallaura.
En conclusió, Vallbona creu que la servitud de péixer
en terra d’altre expira quan les pastures no són suticients per al bcstiar de
l’amo. I qui pretén entrar els ramats en terra d’una altra unitat ha d’observar-ne
les disposicions. 1 encara que fos provada la possessió de Poblet i Montbianqtiet. hauria de cessar perqué
els de Vallhona necessiten totes les herbes.
Relació de penyores. segons la part de Vallbona:
6.3.1730, ramat de moltons propietat del Taiiat: 16.9. 1731, ramat de cabres de
Montblanquet guardat per Josep Vallverdú i pagament del ban; 16.8. 1739. ramat
de cabres dc Danià Vallvcrdú, de Montblanquet. i penyora d’un cap.
Any 1741. 16 dc febrer. Reial Provisió que assenyalà el mateix que la del 21 de gener dc
1740. Afegeix que Poblet i Montblanquet no han d’irnpedir Vallbona de
denumerar (dcscriure els casos en qué entra bcstiar foraster al terme de
Montesquiu) el bcstiar de Pobiet.
Any 1741, 12 de juny. Miquel Borés, procurador
de l’abat de Poblet i dels regidors de Montblanquct.
Al·legacions als capítols presentats per Vallbona el 16.3.1740.
El plet començà davant l’ordinari de Montblanc, el 30.10.1713. Es va suspendrc
el 1731, quan els dc Vallbona
molestaren el ramat de Joan Segura i el del Tallat. El 1739 els dc Vallbona van
tornar a insistir y unany dcsprés l’audiéncia dictà en contra seva.
L’ única dificuitat del plel rau a saber si
en el tcmps de la seva introducció. el 1713. els de Montblanquet tenien facultat
de poder entrar els ramats al terme en qüestió.
El terme dc Montesquiu és despoblat. Afronta
amb Rocallaura, Montblanquct, Vallbona i Nalec. Es jurisdicció del monestir de
Vallbona, segons capbreus de 1660, 1687, 1703 i 1727. Els dcclarants en el capbrcu
també detallen que és terme diferent del de Vallbona. Pel que fa a l"espiritual". pertany a la
parròquia de Rocallaura i paguen la primícia al
rector d’allí. Montblanquet, altrament, és jurisdicció populetana.
Sobre la concòrdia de 1238. ara s'afirma que
primer la intentaren els abats de Santes Creus i Labaix sense èxit i va caldre
nomenar els de Fontfreda i Santes Creus. S’afegeix que fou determinat que
Vallbona pagués a Poblet 400 maravedís i que Poblet retingués el terme i els
fruits fins a obtenir la quantitat. i que Vallhona fou absolta de pagar els
300 maravedís que pretenia Poblet arran de la inobservància dc la primera
concordia per Vallbona..
A continuació Miquel Borés fa la presentació
de diversos testimonis.
Magí Solsona, pagès de Rocallaura, nascut el
1699. No va poder declarar de vista abans dci 1713. perquè el 1708 va passar a
Mont-rail i no va tornar a Rocallaura fins al 1728. Afirma. però. que Poblet i
Montblanquet podien péixer a Montesquiu.
Declaren semblantment: Agustí Pàmies, pagès
de Farcna, de 58 anys; Ramon Torrclles, pagès dc Rocallaura, de 60 anys no pot
prestar testimoniatge dels 4 ó 5 anys que va fer de parcer a Cabrera: Josep
Vilamajor. pagès dels Omells. de 75 anys; Josep Rayner, pagès de Rocallaura.
de 75 anys: Joan Segura. paués de Sant Magí, de 45 anys (fins al 1720
va viure a Sant Magí.
però després va passar a Llorenç, els Omells i
Montblanquet: Joan B. Vallés. pagès dc Senan. de 76 anys: Dídac Vallverdú. pagès de Senan. dc 75 anys.
Borés
remarca que els testimonis 1 3.4 i 5 son vassalls de
Vallbona. ja que són de Rocallaura i
els Omells. La resta ho són de Poblet.
El procurador de Poblet
assenyala que no es dubta que el terme de Montcsquiu era poblat. perquè així resulta de la
sentència
de 1238. i que seria a un tres quarts d’ hora del monestir dc Vallbona "
infiriendo del paraje donde aún permanecen los vestígios"
Altrament, no considera materia
probada que el despoblessin voluntàriament
i construïssi n la nova població al costat del monestir, ja que al·leguen
tradició i existència dc despohlat.
Els qui ho recullen de la tradició defensen que
el tcrme fou despoblat per ordre dels reis i seguint el concili de Trento, tot i
que. scgons Poblet. el concili no va ordenar que eis pables distants dels
monestirs de religioses es despoblcssin, sinó que es transferissin a les poblacions: per tant. Montesquiu no passaria
a Vallbona sinó al inrevés
1/uo / ~ Sobre que no hi havia erms ni comunals els de Vallbona no s'en recorden
perquè han passat 180 anys des de la celehració del concili tridentí.
Sobre
el tema de les herbes: res treu el dret deis de Montblanquet dc portar el bestiar a Montesquiu. car ordinacions i arrendaments no s’estenen al dret de
tcrcers.
Sobre
facultat de fer pcnyores els de Vallbona: precisament pel fet que no tenen
possessió inmemorial van començar el plet del 1713 i fou
aleshores porqué va coincidir amb les primeres penyores. Que dels deu
testimonis que declaren de la part de Vallbona (no els tenim). no n’hi ha ni
un que argumenti haver fet cap penyora abans del 1713.
Sobre
la venda de 1284: no prova que les herbcs i pastureses tiguessin sota domini dels
veiiedors.
Sobre
1'ordinacio de 1572: no té res a veure amb el plet.Sobre
llicéncia a particular del 1654: el certificat és una nota i el llibre no té
títol. No cal donar-li ni fe ni crèdit. Ni tan sols s’expressa el cognom del
particular de Montblanquet.
Sobre capbreus de 1660 i 1687: res d’això afecta el plet; l’abadessa acceptà la
declaració fent les protestes oportunes i repugna l’exercici de la
jurisdicció civil i criminal que els de Vallbona rcconeixen a l’abadessa.
Sobre
ordinacions de 1697: res tenen a veure amb el plet.
Sobre
nom de l’abadessa: devia ser un error del copista.
Poblet al·lega que els usos i costums de Vallbona no tenen res a veure amb el plet.
Contra el que diuen els de Vallbona, el terme de Montesquiu pot mantenir fins a
600 caps de bestiar, encara que la meitat fossin de pèl. Les herhes del terme
de Vallbona no deuen ser tan escasses quan permeten tenir a cada veí 120
caps de bestiar, encara que foraster.
Any
1746. 22 dabril. Dictamen del Dr. Francesc Aparici. de la Reial Audiència.
Recorda la Reial Provisió de 16.2.1741. Adverteix Poblet que no ha de tenir rnassa por que Vallbona
faci servir la facultat de descriare els casos dentrada de ramats forasters, car
gairebé mai ha arribat a la liquidació de les penes. Que difícilment
podran tenir sempre el notari a punt per acudir al lloc amb els testimonis i que
si passa temps tindran problemes per provar-ho.
Caldria que Poblet tractés d’esbrinar si el poblc dc Vallbona és anterior al concili dc Trento i si alhora existien
Vallhona i Montesquiu per tal d’excloure el supòsit de Vallhona segons el
qual Montesquiu fou transmigrat allí.
Any 1747, 26 d'agost La Reial Audi+encia proveeix
adjudicar als regidors i particulars de Vallbona l'ús de les herbes i els abeuradors del terme de Montesquiu i priva Poblet i
Montblanquet de pasturar-hi
amb el seu bestiar. llevat de la partida de terra designada pcr la Universitat
de Vallbona el 1713. Poblet i Montblanquet hauran de satistfer un sou per cada
cap de bestiar que hi portin. Vallhona és facultat per penyorar qualsevol bcstiar
foraster a raó de tres sous per cap.
Any 1747, setemhre. El batlle de Vallbona, Damiá
Cerdá, i els regidors Joscp Torramadii i Pere Pau Bernat no han dubtat a dur a
terne penyores del bestiar. Són les que segueixen.
El 14 de setemhre. 180 moltons de Poblet que
pasturaven a Montesquiu; els porten a Vallbona i retenen els dcu millors. El
dia 17 Poblet reclama el bcstiar i els de Vallhona no en volen saber res.
El 16 de setemhre. penyora d’un ramat de cabres de Poblet que pasturava a Montesquiu.
El 18 de setembre. prenen vuit vaques de Joan
Segura, de Montblanquet.
El procurador de Poblet demana que s’aturin
les penyores fins que hi hagi sentència definitiva, car la seva part ha
recorregut contra la del 26.8.1747.
Circa 1748. Poblet i la Universitat de Vallhona
intentaren de fer una concòrdia per liquidar el problema. L’advocat de Vallbona va demanar 1.000 lliures i la proposició
fou considerada per Poblet
tan desmesurada que acabaren la reunió allí mateix. Poblet va dir que 100
lliures eren suficients.
Ho va argumentar així: penyora d’un ramat de dcu rnoltons de Poblet
"este es líquido" una altra tela el 1731 de la qual no consta ni del nombre ni de la penyora
sinò per una nota que tenen els de Vallbona. per tant, és de difícil
justificació, una altra de 335 caps de bestiar de Poblet feta el 1740. però
tampoc consta localització, una altra dc 350 caps fet cl 1740. que argumenta
Vallhona que va pasturar 22 dies a Montesquiu, una altra de 180 moltons de
Poblet feta el 1747, els de Vallbona en vengueren deu sense que consti enlloc
que hagin restituít el sen valor (Poblet podria demanar multa de 200 lliures
per contravenció de normativa).
En resum. dcscomptats els 180 moltons darrers.
el nombre de caps empenyorat és de 946. i a 3 sous. toquen 141 lliures i 18 sons.
A més, Poblet no ha de pagar el bestiar
penyorat a particulars. que puja 287 caps o 43 lliares i 1 son. D’alguns no
consta qui era el propietari i d’altres ja fou pagada la penyora.
Els de Vallbona pretenien cobrar penyores per
cadascun dels 22 dies que havia pasturat el ramat susdit. però Poblet al·lega
que només van descriure un cas i que per tant 1’han de tenir per un sol
empenyorament.
L’advocat de Poblet creu que els de Vallbona no podien aspirar a gaire més de 184 lliures i 19
sous i per via de composició. a unes 100 lliures.
Any 1748. 29 d’agost. Francesc Aparici informa
que és difícil de guanyar el plet si a Poblet no troben l'original de la concordia de 1713. feta amh
intervenció del prior
del Tallat i de Maria Boneti i que facultava els de Montblanquet de péixer
ramats a Montesquiu.
Cinca 1748. Rèplica de Poblet a la provisió de
la Reial Audiència de 26.8.1747.
Basada en dos capítols: 1) que l'octubre de 1713 els dc Vallbona no estaven en
disposició de prohibir a Poblet ni als
particulars de Montblanqnet les herbes. pastures i abeuradors del terme de
Montesquiu. 2) que és incerta la capitulació dc 1713. segons la qual Poblet i
Montblanquet només tenen drets sobre una partida del terme de Montesquin.
No datat. Reial sentència de 28. l0. 1763 va
confirmar la de 26.8. 1747. Poblet defensa que moltes de les penyores han estat
fetes a la partida en qiiestió.
Any 1764, 18 de març.Jiosep Creus. procurador dle Vallbona. en actes contra Pau Bonés Llorell.
procurador de Poblet.
Recorda la reial provisió dc 26.8.1747 i la
confirmació de la reial sentència provisional de 26.10. 1763.
Torna a fcr una relació del bestiar penyorat. Amplia que aquell que va estar 22 dies
pasturant. només tornava de nit al Tallat. segons testimoni dels pastors Ramon
Esquerré i Sebastià Siló.
Afegeix que cl setemhre dcl 1747 feren penyora
dc 234 caps de cabra de diferents particulars de Montblanquct que feia pasturar
Josep Vallverdú, del lloc, i cl 22 del mateix mes els retornaren a Eloi Palau,
batlle de Montblanquct. qui les comptà abans d’encarregar-se’n.
El maieix mes tenen penyora de vuit sous de Joan
Segura.
Del 1713 fins al 1748. el ramat de Poblet va
entrar diverses vegades al terme de Montesquiu i tcnia més de 250 caps.
Després de 7.4.1748 els de Vallbona van decidir
no restituir res als de Poblet ni als de Montblanquct en
concepte de penyores
Els particulars de Vallbona no tenen part en els bans.
1764. 27 de novembre Joan Vidal. monjo i arxiver
de Poblet, certiíica que a l’arxiu hi ha un acte firmat entre l’abat de
Poblet. senyor de Montblanquet, i l’abadessa de Vallbona. que ho és de Rocallaura. en poder del
substitut del rector de Vallbona. Data del 1475 i conté
les clàusules dels emprius entre Montblanquet i Rocallaura.
Són enumerats els límits: els de Rocallaura
poden abeurar el bestiar a la font de la Lorda i d’aquí. pel camí vell de
Montblanquet al Tallat, de la font en amunt. Els de Montblanquct poden emparar
al 1loc on afronta el terme propi amb el de Rocallaura fins al tros d’en
Riner --situat al pla de les Llances-- i d’aquí tot l'ohac en amunt fins al
mas de Bell-lloc --excepte els conreus de la Coma-- i d’aquí als noguers de Jaume
Morcell i tornar pel comellar d’en Bou amunt, fins al camí de Solivella. i
d’aquí "fins en vista de la Conqua" (prova que aquest mot designava la
nostra comarca el 1475).
Conclusions
El niés gran impuls de l’activitat ramadera va
venir de la mà dels cistercencs. Lcs comunitats aconseguiren una par notable de les
grans àrees de pastura del Pirineu i dcl pre-Piri neu, i de la
Catalunya central i meridional. Així es va crear una gran xarxa de transhumàincia nord-sud i
est-oest. a la qual segui en les grans tires ramaderes, com ara la de Verdú. Les ramades
senyorials sempre van ser considerables i. per exemple, al segle XVIII Poblet
arrendava les herbes d’Espot.
El plet entre Poblet i Vallbona per a l’hús de
les herbes i aigües del despoblat de Montesquiu s’allarga durant bona part
del seglc XVIII--amh seguretat en el mig segle que s'escola entre 1713 i
1764--. tot i que segurame ja cuejava en epoques anteriors. La justícia va
emetre sentències favorahles, adés a una part adés a una altra. Finalment.
sembla que Vallhona s’endugué el millor resultat, tot i que ignorem la
resol·lució final del contenciós i àdhuc si va existir.
Més enllà de fets anecdòtics però d’innegable interès local. interessa dc ressaltar una
sèrie d’aspectcs. El primer, la importància que per a la cabana ramadera dc Poblet
tenien les pastures del sud
de Urgell. la zona límitrof amh la Conca estructurada al voltant dels vessants
de la serra del Tallat. Altisent (64-67) ha descrit l’aspecte ramader de 1'economia del cenobi conquenc. Pledejar per les
herbes d’un dcspoblat suposava enfrontar-se a un altre monestir amh nombroses possessions territorials al
migjorn urgellenenc i. a la vegada, defensar les reivindicacions dels
vassalls.I les pròpies. car eren cls ramats de Poblet els que algun cop foren objecte de penyora.
Com sempre. són esgrimits vells documents.
Molts cops no es localitzen als arxius monastics rcspectitus. Les antigues
escriptures havien sofert diverses dispersions. Els advocats i els procturadors
acaben de reblar cl clau amh l’aportació d’arguments satisfactoris a les
parts respectives. En cl fons. però. el problema és que darrcra l’ús de les
herbes i les aigiies s’hi pot mirar d’infiltrar drets territorials. 1 1'altra part no
està disposada a admetre-ho. ni que sigui del mateix
orde monàstic. Senyors són senyors.
Cal destacar. finalment, el paper de la
comunitat pagesa. Batlles i regidors que argumenten, amh extremisme. el desastre
que suposaria per a les economies familiars no poder disposar dc les herbes.
Aquestes, a la vegada. han hagut dc ser vcnudes a carta de gràcia quan
l’impacte del cadastre. La ramaderia. font dc riquesa complementària a l'agricultura, en equilibri difícil i inestable,
ja en el substrat d’aquest plel i de molts altres.
Bihliografia
Altisent, Agustí: Història de Poblet. Monestir
de Poblet, 1974.
Font Rius, Josep M.: «Del domini pobletà sobre
la vila de Verdú. Notes per a la història del règim senyorial de Poblet», a Miscellanea
Populetana. Abadia de Poblet. 1966, pp.361-373
Masoliver, Alexandre: «Poblet: vida económica
del Monasterio en el siglo XVII». Miscellanea Populetana. Abadia de Poblet.
1966. pp .387-432.
Moxó,
Salvador: La
disolución del régimen señorial en España. Madrid, 1965
Per Valentí Gual Vilà.
URTX Revista Cultural de l'Urgell n. 7 Tàrrega 1995
Interesats truqueu al tel. 973.312.960, Museu Comarcal de Tàrrega