EL MESTRE I ALGUNA MARGARIDA

        Dissortat aquell qui no recorda aLgun mestre, o mestres, perquÈ, després dels pares, són qui, segurament, més ens han influït. Si hem de creure la teoria psicològica segons la qual allò que vivim abans dels sis anys ens determina, ossifica en la nostra personalitat. i quan parlo de mestres, em refereixo als mestres hactuals, aquells que ens vam trobar a una escola, no pas als mestres dins la nostra especialitat que tindrem sempre, fins que morim. Dissortat també aquell qui creu que no li calen mestres, o pensa que els anys daprenentatge tenen data de caducitat

Personalment, recordo tan bé la meya primera escola com l’incident que m’hi va menar. Una nena veïna que em portava quatre anys d’avantatge i era el meu mirall. Ja anava a col·legi perquè en tenia set i jo tan sols tres. intuïció infantil: plors incessants (allò que sen diu una ‘marranada’ i la meya mare desprenent-se de la seva filla que, contràriament a moltes mares actuals, no Ii feia gens de nosa a casa, per dur-la al col·legi municipal de caganers (dues aules) del veïnat (avui col·legi electoral ocasional). Una escola on vaig arribar llegint ja, cosa que m'omple d’horror quan penso que una criatura com la que jo vaig ser no pugui Ilegir fins als sis anys, per mor d'alguna teoria pedagògica que, francament, desconec.

El meu record agraït, però, a part dels meus pares, va cap a dos mestres, dels quals, en el segon cas, ni tan sols recordo el nom. El primer d'ells, en plena adolescència, va ser el meu professor de llatí, el senyor Antonio Sánchez de l’institut Maragall de Barcelona, qui em va expulsar de casa seva un estiu en què jo m’havia convertit en alumna particular, perquè volia passar de ciències (havia de ser farmacèutica) a lletres. Era l’estiu del meu primer automòbil i m’interessava més ¡a circulació que no pas “Ab urbe condita”, de Titus Livi. Vaig demanar perdó, vaig aparcar el cotxe i encara avui gaudeixo cada vegada que em sento poc estulta enfront de la mare de la nostra llengua. Un altre record agraït, la professora de llengua anglesa —ja en una certa maduresa vital meya— a Noftingham, als Middlands anglesos, en una escola d’educació per a adults que jo compaginava amb les meves tasques docents a la Universitat daquella bella ciutat de D. H. Lawrence. Mrs. Alguna cosa va tenir l’enginy d’encarregar-me una redacció sobre la novel·la Emma, de Jane Austen, i cada vegada que em toca (i ho agraeixo) redactar un text en llengua anglesa, se’m dispara un record emocionat envers aquella mestra.

Avui, en plena era informàtica, segons l’escriptora alemanya Christa Wolt la tercera revolució mundial (amb el benentès que la primera i segona revolucions són, respectivament, la francesa i la industrial), he recordat la preferència lectora de Christa. La novel·la del rus Bulgákov, El mestre i la Margarida. Una “margarida” faustiana que em fa cobejar per a tothom i cadascú una “margarida”, un mestre que sàpiga desvetllar-nos allò que realment ens fa feliços. En el meu cas, llegir, primer, i desprès, escriure. Coses que puc fer, per començar gràcies als mestres que van ser els meus pares, lectors impenitents que em van encomanar el vici que la informàtica no m’ha esvaït, ans me’l fomenta. 1, després, aquests dos mestres referits envers els quals sempre sentiré agraïment.

Per Marta Pessarrodona
biec, Butlletí Informatiu de l'Ensenyament a Catalunya. n. 19, febrer de 1999