LA NOSTRA LLENGUA

La llengua catalana

Cada poble s'aferra de tal modo a la seva llengua, que no sería possible arrancarlhi sense arrancarli'l cor. Aquesta llengua que's mama en els pits de la mare, se barreja ab la nostra sanch y arrela en nostres entranyes. Aquesta llengua es tota nostra historia y tota nostra vida; no es un accident, es la essencia mateixa de nostra individualitat. Vol dir per' cada hu, els jochs de la infantesa, les il-lusions de la joventut, les caricies de la mare, els consells del pare, els contes de l'avi, les gracies dels fills, les expansions de la familia, les confianses de la amistat, els dolsos moments y les hores amargues de la existencia. Y quan un poble té historia y una gloriosa historia, vol dir més encara; vol dir la honra y la dignitat, vol dir la veneració als avantpassats, l'agraiment a llurs gestes inmortals, l'etern recort dels exemples que'ns donaren. Y renunciar a tor això ¿pot ésser may signe de progrés? No; el poble que tal fés se suicidaría y's deshonraría per sempre.

¿S'han fet les llengües per' servir exclusivament a la intel-ligencia, ò han d'obeir també al sentiment y a la voluntat? ¿D'ahónt vénen , si no, tantes irregularitats en totes elles? Si fossin obra dels gramàtichs, la intel-ligencia sola les hauría regulades, y no serviríen més que per' entendrens; may per' fernos sentir y obrar commoguent fortament l'ànima; aleshores no hi hauría tantes dificultats per' adoptar una llengua universal. Més el sentiment y la voluntat, es a dir, la especial manera de sentir y d'obrar, que vénen a ésser la fesomía distintiva dels pobles, han introduit en totes elles excepcións y irregularitats sens mida. Y d'aquí ve que'l caràcter particular de cada poble se transparenti sempre, més ò menos, en sa llengua y que, per lo tant, sigui aquèsta l'instrument més apropiat per expressar lo que pensa, lo que sent y lo que vol el poble que la parla.

Lo més difícil, al parlar una llengua extranya, es despendres de la costum de pensar y sentir segons la propia, lo que fa que, encara que les paraules que s'usin siguin perfectament castisses, se conegui sempre que no's parla la llengua materna.

Si comparèm el català ab el castellà ¿no veutèm entre les dúes llengües el mateix contrast marcadíssim que's nota entre'ls dos pobles? El català té mólts més monossílabs que'l castellà, sa accentuació es més enèrgica, hi abunden les consonants y ressonen com martellades, y les vocals no tenen aquella sonora y reposada uniformitat que tanta noblesa dóna a la llengua  de Castella. Els giros són menos variats, els períodes més curts, els mots més precisos, es a dir, menos subjecte a extendre y mudar llur sentit primitiu. Ara diguis si totes aquestes qualitats no consonen ab les d'un poble treballador com el nostre, aprofitador del temps, resolt y decidit, reflexiu, y d'un sentit pràctich que's paga més de la bondat del fons, que de les brillants apariencies de la forma.

La llengua de la familia ha d'ésser la llengua de la literatura; ella sóla pot frnos sentir tota la bellesa dels recorts, tota la poesía de les tradicions, tota la intensitat de l'amor patri.

Aquí a Catalunya, que es la terra del treball, la llengua del treball ha de ressonar per tot arreu ab igual potencia; al cim de la serra per' parlar ab el pagès, a les quadres de la fàbrica per' parlar ab el treballador, a la cambra domèstica per' parlar ab la familia.

(Ramón Arabía y Solanas)

Per' preferir nosaltres la llengua catalana a qualsevol altra, no necesitèm pas mirar quina es la millor ò la més dolenta; basta que consideràm que la catalana es la nostra.