DE UN POEMA

C ovada en las montanyas que á nostra patria lligan,
 indestructibles perns,
per boscos orejada que ab dols consol l’ abrigain .
y sembla que somrigan    
ab sos remors eterns:

bressada per las ayguas de rius y de rieras
tan netas com miralls;
bressada perlas onas marinas, joganeras
tan blavas, tan riatlleras
tan puras com crestalls

tenint per soleyarse lo camp de Tarragona
y 1’ eztens plà d’ Urgel
la plana ampurdanesa y la de Barcelona   
y allá dalt la  d’ Ausona,
totas sota. un cel bell:

per ço es suau y forta Ia parla catalan
y agrada al cap y aI cor;
que si als serrals y als boscos la seva aspror demana
   suau se fa á Ia plana
pera parlar d' amor

Loa celtas li donaren arrels que trasmudadas
han pres un altre vol;
generacions indígenas d’ edats molt allunyadas
per serras, puigs y pradas
Ii feren Io bressol.  

Hi barrejá. sa gracia la gran parla llatina
sos mots li va donar,
y per ço de llavoras es elegant y fina,
  fiIla de 1a divina
que ‘ls déus varen parlar.     

Forsa y aspresa novas, .d’ uná sola branzida,
li van donar los goths,
y quan vingué de l’ Africa. d’ alarbs la çolla ardida,,
rebé aI doIl de sa vida
axams d’ arábichs mots.

No n’hi hagué prou encara: de1s franchs rebé1’empenta,
dels genovins després;
y azis eIla enfortida y juvenil y ardenta,
  va ressonar valenta 
per no morir may mes.

Del Llenguadoc á Murcia florí bella y cofoya,
de Mallorca á Aragó;
y de presents ornada com casadora noya,
cascú li ha dut sa joya,
cascú Ii ha dut son do.

Per ço es tan dolsa y bona, tan forta com senzilla,
per ço es tan rica en mots:
es una flor de totas las flors mes bellas filla:
es un estel que brilla
ab la claror de tots

                                                                                                                            J. Martí y Folguera- 1893