A LA MES BELLA PARLA

 

 Encara vius! ja ‘t sento. Debades gents estranyas,
   oh santa llengua nostra, t’ enmortallavan ja;
   lo cor, la llar, lacasa, las valls y las montanyas
   y tot lo que ‘ns  rodeja nos parla en catalá.  

 Ets mes bonica y dolsa que ‘Is cants del fadrinatge,
 ets mes flayrosa y pura que ‘l serenet de Maig;
 peró si cridas ¡guerra! mes forta que 1’ oratge
 quan bat l’ espessa pluja que cau á raig á raig.

  No hi ha lloch á la terra, per amagat quesia,
   que alguna volta,oh parla, no ‘t senti ressoná’;
   per tot arreu hont viuhen fills de la patria mia,
   per tot arreu se plauhen parlar en catalá.

  iY qu’ es grat allá enrera del mar, en llunyas terras,
  pe ‘l catalá que ‘s troba ferit d’ anyorament,
 sentir la veu amiga que sent en nostras serras,
 poguer parlá’ una estona sens traduhir 1’ accent l

  Ja sé que per combatre ‘t s axeca vil creuhada;
 peró per mes que rebis bravadas de verí,
 tú reviurás alegre; pot la tempesta irada
 ser llarga, peró sempre vé 1’ arch de san Martí.

 ¿No heu vist que quan se posa una riera estreta,
 si enferfeguéu de pedras. y herbam lo pas tapat,
 tota escumosa y blanca l’ aygua ‘s revolca inqquieta
 fins que ‘ls costats esbotza y corre ab llivertat?

Quan mes vulgan que mori la nostra parla bella,
nos semblará mes dolsa, rebrá molt mes consol.
Laflor es mes bonica quan surt de la ponzella;
quan surt del núvols negres es mes brillant lo sol.

Oh llengua catalana! oh Ilengua dels meus avis!
mes dolsa que Ias brescas y que ‘ls petons d’ amor!
jamay ta mel, oh llengua, rebutjarán mos llavis;
te tinch com 1’ esperansa, á mitj á mitj del cor.

 Jamay puch olvidarte; los anys de ma infantesa,
 las oracions primeras que I’ ayre al cel s’ endú,
 las festas de ma patria, la gran naturalesa,
 tot lo que mes estimo,tot m ho recordas tú.

Oh llengua, pren coratge; extente encisadora,
sigas la gran regina, com ho vas ser ahí;
no ‘n fassis cas dels odis que ‘t té la gent traydora;
lo sol nó ‘s mor, se pon: jamay podrás mori ¡

No tingas por, oh llengua; per tú no mor lo dia;
res podrán fer las collas que volen ton esglay;
per mes furienta y Harga que la ventada sfa,
los roures balandreja, peró no ‘ls trenca may.

Encar’ aquí hi ha mares que tot l’ amor que tenen
als seus fillets, l’ expressan en catalana veu;
encara ‘ls nens que jauhen en lo bressol, aprenen
en llengua catalana los noms de mare y Déu.

La dida mentras bressa al infantó que alleta,
per adormirlo, canta cansons en catatá,
y en catalá recorda glorias y amors lo poeta,
y en catalá Ia noya se posa á festejá’.

Encara pe ‘l defora se senten las corrandas;
encara las fadrinas, oh llengua, ‘t fan de mel;
encara cors que ‘t volen trobas á totas bandas,
y á molts semblas la llengua que potsé ‘s parla al cel.

Mentres los rius que regan la terra catalana
no torsin sa carrera ó quedin sechs del tot:
mentres atronadora repiqui Ia campana
quan per carrers y plassas comensa l’ esvalot:

mentres nevada lluhj la pirinenca serra:
mentres ben drets s’axequin los pichs del Montserrat:
mentres hi haja.espigas als çamps de nostra terra,
y jayos ab las flamas aI cor y ‘l cap nevat:

mentres cansons nos quedin: mentres hi haja historia;
que escritas en sanch d’ héroes, tinta que no fuig may,
contin que grans vam esse y que tinguérem glorias
per los quals vius reflectes no hi hagué prou espay:

mentres hj haja vellas y rónegas ruinas
y hermitas hont hi pugan resar los pelegrins:
mentres hi haja masos y rojas barretinas:
mentres d’ amor bateguin minyonas y fadrins:

mentres la mar no estripi las platjas hont reposa:
mentres lo sol amari de llum I’ inmensitat:
oh llengua catalana, ressonaràs hermosa
pe ‘ls plans y per Ias serras, pe ‘l camp y Ia ciutat.