QUÈ ÉS LA MÚSICA?
Per Lluís Climent, compositor i intèrpret
Què és la música?
Hi ha coses de què tothom en parla, tothom intueix el que vol dir però pocs saben definir o explicar.
La música és un d’aquests fenòmens humans que ens acompanyen durant tota la vida. Per a molta gent la “música” és la cançó ( lletra amb acompanyament musical) per a d’altres fer música és tocar un instrument. Sabeu que antigament cada art tenia una mena d’angelet laïc que en deien musa, la del teatre, la del cant, la de la poesia…Tanmateix la música és l’art per antonomàsia ( agafa el nom genèric de la musa)
El món de la música en el seu vessant més abstracte és la creació musical.
Què és la música, doncs?
Per a mi és una experiència, una vivència, un endinsar-se en el món fantàstic del sentiment, de les diverses realitats i de la metafísica treballant els sons, el ritme, les seves relacions consonants i dissonants, els seus crescendos i minuendos, el seu tema ( o frase) repetint i variant. És un treball d’un alt nivell d’abstracció perquè juga amb els sons i amb els silencis, que s’escolten i que se senten i que es despleguen en el temps ( aquest és el seu espai en el món de l’existència) No es veu, no es palpa, no té un color visual, un grandària física, no ocupa un espai, ni té cap forma visible. La matèria és tan feble, gairebé fútil, com ho són les vibracions. Cal donar-li forma immaterial, distintes sensacions ( serien el colors també immaterials) És un art que penetra ( per la oïda) en la intimitat de l’esperit sensible de la persona que es deixa envair per la seva atracció estètica, per la seva bellesa, pel seu encant o perquè sintonitza amb el sentiment o amb l’estat d’ànim de la persona que la gaudeix. Tanmateix dues servituds té la música respecte a altres arts: que és seqüencial ( un quadre el pot veure tot d’un cop en pocs segons en canvi la música l’has d’escoltar) necessites temps. L’altre servitud és que es tracta d’una successió d’instants que quan cessen les vibracions retornen al silenci el seu regnat del no-res. Per tant aquesta segona característica el fa efímer ( com un castell de focs artificials) i en això rau la seva grandiositat i magnificència.
Qui té la sort ( i la responsabilitat) d’estar dotat per la música, per escoltar-la o per fer-ne, pot gaudir d’uns dels plaers de gran intensitat que la vida ens ofereix a mans plenes i que no té contraindicacions de cap mena i ni cap dels temuts efectes secundaris. Per descomptat té efectes col·laterals si no tenim en consideració els veïns pel que fa a les hores de l’exercici o de l’audició o si no tenim present el volum que converteix el nostre gaudi en una desagradable i gens cívica invasió de l’espai auditiu d’altri. Cal en tot moment respectar la llibertat i la tria que pugui fer qualsevol persona. A vegades alguns pares i mares volen amb insistència que el seu fill o filla aprengui o estudiï música ( solfeig, algun instrument) De ben segur que ho fan amb la millor intenció i pensant en el seu bé ( en el del seu descendent, evidentment) Tanmateix en una tema tan delicat, on la implicació i la complicitat de l’aprenent o exercitant ha de ser molt gran ( per no dir total) mai no ha de ser obligat, perquè és generalment contraproduent ( pot generar l’efecte contrari)
Per molta gent la música és un “bon complement” però no la tenen com una activitat seriosa, noble i capaç de constituir una professió que ompli i satisfaci la realització personal i alhora que ompli també la butxaca ( amb una mena de mesada digna) Quantes vegades no haurem sentit: “com disfrutes, com t’agrada…” donant a entendre que ja amb això sol et tinguis per ben pagat! No saben que allò de tocar, d’interpretar requereix d’una preparació de moltes hores, de constància, de dedicació, d’estudi a més de la vocació ( o predisposició natural o adquirida) Aquí és on es pot comprovar que es confon la música amb l’espectacle. Qui no et parlarà de l’OT (Operació Triunfo) com a paradigma o exemple de l’èxit ràpid?
No mesuren, en aquest cas, la bondat o la qualitat de les interpretacions sinó la quantitat de CD venuts. Més encara, s’atribueixen el mèrit de la cançó ( el de la interpretació és ben bé seu) tanmateix, no acostumen a dir el nom de l’autor ( o autors) autèntic creador ni de l’harmonització, de l’arranjament, dels intèrprets instrumentals….
Valor pedagògic i educatiu de la música
L’educació musical dins el sistema escolar ha estat tradicionalment considerat “ una maria” Es deia maria cada una de les assignatures que eren considerades no fonamentals ni de la mateixa categoria acadèmica que per exemple la matemàtica, les ciències de la natura, les ciències socials, la llengua…eren considerades com un mer apèndix o un afegitó gairebé innecessari i prescindible dins la seriositat bigotuda del currículum escolar. Val a dir que aquests (pre)judicis de valor no diuen gaire de la persona que els emet. Sense entrar en una apologia de la música anirem a veure’n el valor i les conseqüències beneficioses del procés del seu aprenentatge.
Per part de l’alumnat ( amb independència de l’edat) aprendre, treballar i assimilar la música suposa un esforç gran de concentració i de constància que després li serà molt rendible en la resta d’estudis. La dispersió de la ment en l’excés d’informació que ara es rep per tants diversos mitjans fa que sigui necessari treballar la concentració. Tothom ha experimentat que el Sol ( astre, aquí no ens referim a la nota si bé que es nota) més o menys escalfa, tanmateix si el fem travessar una lent biconvexa ( una lupa) i concentrem els raigs en un punt ben petit conclourem que allò que en principi escalfava ara crema i de valent. Així és la intel·ligència i les capacitats de la persona humana. Quan un hom és capaç de concentrar-se l’èxit en l’estudi i en l’aprenentatge està assegurat. En poc temps tot queda més gravat d’acord amb el grau de concentració. Per contra, cal que aquesta concentració sigui volguda, desitjada i realitzada en una posició i voluntat de relaxament. La lupa no es pot forçar, solament podem enfocar-la més o menys i no amb la mà tremolosa sinó tranquil·la i serena. La capacitat de treball, l’atenció, la constància, la implicació emotiva que suposa l’estudi de la música prepara la màquina del cos i de la ment per a la resta de matèries. Un altre aspecte de l’aprenentatge musical és la seva utilitat lúdica, la comprensió del ritme, la vivència ( i la convivència) del ball ( de saló, discoteca…) la possibilitat de treballar un o més instruments, encara que siguin senzills. Qualsevol instrument per senzill que sigui és apte per a interpretar pel cap baix una deliciosa melodia. Tothom pot crear amb més o menys encert una cançó o intentar fer un conjunt de percussió o un grupet de rock. La música, l’estructura lògica del pentagrama, de la durada de les notes, dels silencis, del tempo, el compàs, els ritmes, és tot un món que ben treballat engresca, realitza, forma i
ofereix a l’alumnat unes sensacions i unes vivències dinàmiques que sols aquesta matèria pot ofereix amb escreix. Un altre punt interessant és la interiorització de tot aquest llenguatge que enriqueix la vida interior alhora que prepara l’aprenent per a tenir criteri propi i no empassar-se tot el que ofereix la societat de consum a tot aquell que es manté passiu davant la pantalla de la vida ( i de la televisió) L’activitat musical és vida i vida sana. Cal saber triar la que interessa a cada moment. La que remou o la que relaxa fins al punt d’ajudar a descansar o dormir, però no pas d’avorriment.
Sembla que la música és un autèntic llenguatge. El llenguatge ( un sistema de signes, aquí sonors) serveix per a comunicar un emissor ( el que fabrica o emet el missatge) i el receptor ( el qui rep o escolta el missatge) Tanmateix anirem al gra. Un missatge musical o transmès mitjançant la música no és una afirmació ni una negació d’una realitat, ni tan sols una pregunta, ni una ordre, és un missatge del sentiment, de l’estat d’ànim, de la lògica coherent de la combinació i successió de sons que poden fer vibrar, sentir, somniar, entristir, alegrar-se. És una metafísica de l’esperit, del cor, que es posa al servei de qui vulgui escoltar-lo, patir-lo o gaudir-lo o simplement sintonitzar-hi. A banda de la finalitat estètica pròpia de tot allò que s’anomena art el missatge musical surt de la intimitat del seu creador i entra en la intimitat del receptor, del melòman o del qui té un mínim de sensibilitat per compartir-la. Un concert seriós, d’etiqueta en què l’intèrpret va senzillament a lluir-se en la interpretació, en la tècnica o en el virtuosisme, tot prescindint del públic al qual no arribi a emocionar, no fa un bon servei a la música. Un concert ha de ser un acte comunicatiu d’intimitat a intimitat mitjançant la música. Si la música no t’arriba més que a la oïda no compleix la seva funció comunicativa. T’ha de fer vibrar perquè t’arriba al cor, perquè desperta sentiments estètics, t’implica en la resolució de les frases musicals i a més t’emociona per la tècnica acurada d’interpretació. Llavors sí que la música es converteix en un acte comunicatiu més directe i més impactant que la pròpia paraula o qualsevol altre llenguatge.
Música
activa o música passiva?
Davant qualsevol de les situacions de la vida hi podem tenir una actitud activa o senzillament una de passiva. Podem estar a l’escenari com a actors o al pati de butaques com a espectadors. Podem veure la tele asseguts en un sofà o bé ser els que es mouen perquè els altres ens puguin contemplar. En l’àmbit musical hi ha el qui gaudeix de l’audició musical, el receptor. Sempre s’ha pensat que sentir o escoltar era un acte merament passiu, tanmateix això no és cert ja que escoltar requereix d’un exercici fort d’atenció i de concentració que no tothom està en condicions d’aconseguir plenament. A més ¿ qui està en situació d’escoltar una estona seguida si ens han acostumat als zapping, als anuncis de segons de durada, als dos segons i mig de durada ritualitzada de les seqüències d’una pel·lícula o d’una sèrie televisiva? Quan un hom ( algú) es troba amb una situació que no canvia o que és poc trepidant acostuma a dir que “s’avorreix” Amb tanta pressa i amb tant de ritme ( amb el txumba-txumba, fora de la discoteca) ens han fet creure que les coses lentes no tenen valor, que la suavitat només és per a les cremes i per als jerseis i que ser jove és seguir el ritme que marquen els interessos discogràfics de cada temporada. D’altra banda hi ha la pràctica ( més) activa de la música: tocar un instrument, interpretar un partitura, recrear un tema ( en diuen fer versions o versionar) i l’acte més misteriós que és la creació musical. La música creativa no ve de fora, ha de sortir de dintre. És una vivència abstracta i sentida que es tradueix i materialitza en una composició, en una sonata, en una peça, en una cançó, o simplement en una frase o melodia. L’activitat que suposa és molt gran si bé no s’ha de confondre amb el ritme ( frenètic) ni amb el moviment del cos ( això seria ballar) La concentració és l’esforç ( i el secret) que mena a l’èxit ( sortida) d’un resultat musical mínimament acceptable. Per tant, davant la música no hi ha passivitat: o s’escolta o s’interpreta ( o estudia), o es crea o es balla. Ni el cor ni els sentiments resten impassibles davant la música.
Música
o espectacle?
Pocs termes o mots ( paraules) poden tenir significats tan distints com la paraula músic ( o música) Des del fet d’agradar la música ( la mínima implicació) fins a la creació ( la màxima) passant pel qui aprèn a tocar un instrument, pel qui toca en un grup, pel qui canta en una coral, pel qui ha après el solfeig o simplement el que viu de l’actuació a l’entorn d’un fet musical. Tanmateix en el món de l’espectacle ( teatre, escenari, televisió) la música queda encerclada amb connotacions d’espectacle. Aquesta és l’essència del videoclip. No és la música ( pura i dura) la que ven sinó la ben embolcallada en una paper vistós amb força colors, amb moviments continus ( fins i tot de càmera) amb dansa o ballet, amb efectes de llums. Ha de captar l’atenció sigui com sigui i, si pot ser, amb tots els sentits possibles: llum, color, vibració, fum, moviment. És difícil ara per ara destriar la validesa, la qualitat musical i la sensibilitat, de tot l’espectacle que l’envolta. Per tant quan s’ofereix música, com deien abans, pura i dura, la que entra bàsicament per l’oïda llavors sembla no interessar al món del marketing, ni al mitjans de comunicació de masses perquè han claudicat a la perversió de prioritzar la quantitat ( la temuda dictadura de l’audiència) a la qualitat. No sembla interessar la qualitat d’un treball discogràfic quan només es valora per nombre de vendes realitzades. La sensibilitat comercialment no ven. Tanmateix sí que té acceptació en minories que en tenen i l’han conreada. Si tal com es diu la cultura és el que resta després d’haver oblidat el que s’ha estudiat, la música seria el que resta després de restar-li tots el components afegits d’espectacle, fins i tot la bellesa dels cossos generosos que ens la mostren força sovint. Com a conclusió: caldria preguntar-se en un gran esforç de sinceritat: m’agrada la música ( el tall, i la salsa per què no?) o bé m’agrada ( només) tot (la salsa) el que l’envolta?
Si en vols fer algun comentari pots adreçar-te
a l’autor: lcliment@interbook.net
Si ets dels qui tenen prou sensibilitat pots visitar la pàgina: www.interbook.net/personal/lcliment